Ferran, Carol

El tren arribà a l'estació i Ferran hi pujà. Una vegada trobà seient i deixà en el lloc
el seu equipatge, respirà tranquil.
"Per fi estic en marxa", pensà.
S'havia passat prop d'una setmana enllestint uns negocis en aquella ciutat, i
desitjava tornar-se'n a casa. Havia sigut una setmana tensa i esgotadora, però finalment
havia pogut tancar satisfactòriament els contractes pendents. Així que podia estar con-
tent.
Però, en eixos moments, els negocis no li importaven gens. La seua ment estava
concentrada en altre tema, moltíssim més important per al seu esperit i el d'una altra
persona. Durant eixa setmana havia estat tan atrafegat que quasi no havia pogut parar-se
a pensar en l'assumpte que tant el preocupava.
¡Que li importaven ara a ell els maleïts contractes! ¿Per què havia d'alegrar-se per
això, si la seua vida s'estava enfonsant?
Ara calia pensar en Carol i en la seua relació.
Tant capficat estava en els seus pensaments que, quan alçà la vista, la veié enfront
seu. Ferran estava recordant el primer dia en què es parlaren. Era de nit i, com tots els
dies, quan acabaven les classes a la Universitat, ells tornaven a la seua ciutat. Ja feia
temps que Ferran s'havia fixat en Carol, perquè solien agafar el mateix tren de tornada
(el d'anada no, ja que ell tenia pràctiques pel matí). I, eixe dia, la casualitat va fer que
s'asseguessen un enfront de l'altre, en no trobar Ferran ningun lloc lliure més.
Aleshores, Ferran, esperançat per esta coincidència i convertint-se en un sobtat
creient del destí, es decidí per fi a parlar-li.
De seguida, els dos congeniaren molt bé i quedaren per a veure's el següent cap de
setmana. Els dos acudiren a la cita, i esta donà lloc a una altra cita, i esta a una altra, i a
una altra. Fins que es ficaren a festejar. I, finalment, al cap d'uns quants anys, es
casaren.

NOTA: Soc Carol, i estic llegint aquest relat que he encarregat al meu home. Li
agrada escriure relats, i jo volia que fes algun sobre nosaltres, així que, després de molt
de temps d'estar insistint-li, per fi l'ha escrit (ací està la prova).
El mal és que hi ha un detall una mica desagradable: No va accedir a què jo
corregís ni retoqués res d'allò que ell havia escrit. Deia que jo estava incordiant-lo a
tota hora i trastocant-li tot el relat. Però no és cert, jo només volia que quedés bé i, si
canviava algunes coses (poques), era sols per a millorar-lo. Malgrat això, ell no atenia
a raons i al final em va dir, de mala manera: "¡Ja estic fart! Si vols un relat sobre
nosaltres, escriu-lo tu tota sola".
¡I aquell! Com a què no tinc prou faena jo, ni poc. Només em falta anar perdent el
temps escrivint relatets. ¡Serà desconsiderat! Tampoc era per a posar-se així. ¡És que
aquest home...!
Bo, és igual. El cas és que al final ens ficàrem d'acord. Ell escriuria el relat tal i
com li donés la gana i, després, jo hi afegiria tots els comentaris que cregués oportuns,
mitjançant estes notes.
Doncs bé. Ací veig oportú (i quasi necessari) incloure un comentari per a esclarir
alguns punts.
Que jo recorde, en el tren no ens véiem tan a sovint com conta Ferran. I també vull
fer constar que jo en ell no m'havia fixat mai, fins la nit que em parlà per primera ve-
gada.
Una altra cosa a apuntar (i molt important) és sobre la nostra relació. Esta no va
ser tan romàntica i idíl·lica com es descriu. Al principi no congeniàrem tant bé. És més,
a mi em donava la impressió de què Ferran era un d'eixos que sempre estan intentant
lligar (i, en realitat, encara no sé si estava equivocada).
Vaig accedir a veure'm amb ell el cap de setmana simplement perquè no tenia res
millor a fer. I fou eixe cap de setmana quan sí començà a agradar-me. Primer un po-
quet només, per això vaig tindre una mica de repar en acceptar una altra cita. Però,
conforme vam anar quedant, setmana rere setmana, i veient-nos en el tren, vaig anar
prenent-li afecte, i m'acabí enamorant.
Va ser bonic, sí. Però, en el relat, Ferran ho ha descrit massa ràpidament, i ha
passat per alt moltes coses. Durant el nostre festeig, va haver períodes en què
tinguérem discussions molt fortes (de vegades per ximpleries), i en dues o tres ocasions
arribàrem a tallar. Però, per unes circumstàncies o altres, tornàrem a eixir junts de
nou. I després ja ens duguérem millor entre nosaltres, fins que ens casàrem.
Ja està millor explicat. Ara sí que queda perfecte, ¿veus?

Al principi, el seu matrimoni anava molt bé. Ferran tenia un treball estable, i Carol
també. La faena els absorbia molt de temps però, gràcies a això, pogueren adquirir la
casa on vivien i afegir-hi tots els luxes que volgueren. I, a més, no podien queixar-se
massa, perquè podien aprofitar els pocs caps de setmana que coincidia que lliuraven els
dos, per a poder estar junts, l'un amb l'altre.

NOTA: En això té raó. Guanyàvem molts diners, però no els podíem gaudir quasi
gens.

Passaren uns quants anys així, dins d'una relativa felicitat.

NOTA: No tanta.

Fins que Ferran començà a notar alguns altibaixos en la seua relació.
- El bitllet, per favor.
- ¿Què?
- El bitllet.
- ¡Ah! Sí, perdone- digué Ferran mentre treia el bitllet de tren i li'l donava al
revisor.
- Gràcies.
Estava tan immers en els records que

NOTA: ¡Li ho vaig dir! ¡Mira que li ho vaig dir! "No claves el revisor pel mig, ara
que ve la part més interessant de la història". Però, ell, ni cas, com sempre.
¿Es pot saber què pinta el revisor ací? ¡Li agrada poc destorbar interrompent les
coses! ¡Ah, sí! Doncs, si vol interrupció, tin interrupció, ara li he tallat el fil del relat.

no s'havia adonat de la presència del revi-
sor.
Quan aquest prosseguí la seua inspecció, Ferran tornà a submergir-se en els seus
pensaments. I experimentà de nou el desconcert que l'embargava durant aquella època
de decadència.
Ferran no podia comprendre per què cada vegada sorgien més discrepàncies i dis-
cussions entre ell i Carol, si ho tenien tot, l'amor, una bona casa, uns treballs segurs i
atraients, diners, salut, tot. ¿Com era possible que arribassen a barallar-se tant a sovint?
Estant junts tant poques hores al dia, el que calia era aprofitar-les bé, i no passar-se-les
discutint.

NOTA: ¿Però és que no et donaves compte, bajoca?

Però, irremeiablement, el trencament va arribar, havia arribat, feia tres setmanes.

NOTA: És cert, sí. Ho sent.
¡Ah! Una cosa. D'això ja fa, ara, uns quatre anys.

Va ser Carol qui havia donat el primer pas, anant-se'n de casa per a tornar a viure
amb sa mare. Però Ferran també hi contribuí en la separació, perquè no havia sigut
capaç de vèncer l'orgull i anar a parlar amb ella. És més, en els moments posteriors al
trencament, li donava igual el que succeís, perquè estava molt cremat de la seua relació.

NOTA: ¡Vaja! Almenys ara ha tingut valor per a admetre que en aquells temps no
en va tindre prou com per a afrontar la situació. Està progressant, sí senyor.

No obstant, a mesura que anaven passant els dies a partir de la seua separació,
Ferran anava trobant a faltar la companyia de Carol. Fins arribar al punt de què eixa
última setmana que havia estat fora, en una ciutat desconeguda i estranya, a Ferran li
havia semblat eterna. Necessitava l'estima de...
"¡Ahivà! Les muntanyes. Ja estic arribant a casa. ¡Què depressa se m'ha passat el
viatge! És que em feia falta meditar sobre tot açò", pensà de sobte Ferrant quan, durant
uns instants, deixà de tindre la mirada perduda i es fixà un poc en el paisatge.

NOTA: ¡El vaig a matar! ¡Us ho assegure! ¿Però per què fa això? ¿És que vol
martiritzar-me? Arriba a un dels moments més bonics i romàntics, i va i es posa a dir
"noséquè" d'unes muntanyes i "joquèsé" sobre un paisatge. ¿Per què? ¿Per què?
Aquest home és massa. Algun dia acabarà amb mi, de tant de disgust. Jo no sé com
l'aguante.

Necessitava l'estima de Carol.
Eixa setmana, entre reunió i reunió de negocis, durant els pocs moments de llibertat
de què gaudia, el seu esperit tendia a volar cap a Carol. Ferran intentava evitar-ho,
perquè patia molt, però era inútil, no podia deixar de pensar en la seua dona. I es
penedia de no haver dedicat més temps a compartir-lo amb ella.

NOTA: Per fi es donà compte. ¡I mira que jo li ho havia dit voltes! És que mai
m'escolta.

Ara que podia reflexionar amb tranquil·litat sobre la seua relació, veié clar que
conéixer a Carol havia sigut una de les millors coses que li havien passat durant la seua
existència. Al llarg d'eixa tensa setmana havia descobert que no podia estar sense Carol,
que seguia enamorat d'ella, després d'eixos anys i de tantes discussions. Carol era la
dona de la seua vida, i no estava disposat a perdre-la així com així. Calia fer alguna
cosa. I no s'ho pensà gaire.
Ràpidament, decidí dur endavant dos projectes.
Un a mig plaç: El dilluns li demanaria al cap del seu departament que el rebaixés a
un lloc que li permetés tindre més temps lliure, encara que guanyés menys diners.
I un projecte d'execució immediata: Només arribés el tren a la ciutat, Ferran aniria a
buscar a Carol a casa sa mare i es tornaria a declarar a ella com va fer uns anys enrere,
quan estaven festejant.

NOTA: ¡Oh! ¡Què bonic! (Sospir).
I així va passar, però no en casa ma mare.

Quan Ferran es decidia a fer una cosa, difícilment abandonava el seu propòsit fins
que no l'aconseguia.

NOTA: Té raó, és massa obstinat.

I, en eixos moments en què estava arribant a la seua estació, ja començava a
preparar-se mentalment per a lliurar una llarga i dura batalla amb Carol, per a
convèncer-la de què tornassen a estar junts altra vegada.
Per això, quan baixà del tren, carregat amb el seu equipatge, es sorprengué de trobar
a Carol, esperant-lo dreta en l'andana.
De seguida la cridà, amb veu forta.
- ¡Carol!
Ella tenia el cap girat en altra direcció i, quan fixà la vista on estava Ferran, va
fin
gir sorpresa en veure'l. Però ell va passar de la farsa i les convencions, i es dirigí a
Carol amb resolució i fermesa.
I allí mateix, davant de tota la gent, se li va declarar per segona vegada en la seua
vida.

NOTA: No era cap farsa. Jo no fingia sorpresa ni, menys encara, esperava a
Ferran.
Resulta que, justetament en eixos moments, m'acabava d'acomiadar d'una amiga
que havia vingut a veure'm eixos dies. Per això estava jo en l'estació. Perquè, buscar-
lo, jo no hauria anat a buscar-lo allí, ni boja.
Bo. De tota manera, la seua declaració d'amor m'arribà al cor. Estava esperant
alguna cosa pareguda des de feia temps, i per fi hi vingué.
Jo també seguia (i seguisc) enamorada de Ferran (per molt que el critique), així
que (després de fer-lo patir un poc amb el "Deixa que m'ho pense", que és indispen-
sable) vaig accedir a què tornàssem a viure junts.
I junts, malgrat que amb unes poques discussions més, hem continuat vivint,
almenys fins a hui.


València - Sueca - Gandia. A 24 de febrer de 1998.
Joanjo Aguar Matoses.
A ma mare i a mon pare.


4