Feliç Sant Jordi

Avui, 23 d'abril, m'he despertat amb llàgrimes als ulls. No recordo que he somniat, i per tant, nosé quina ha estat la causa dels meus plors. Potser ha estat la desesperació, potser l'enyorança d'un temps passat, potser el temor a que no torni. No volia llevar-me, volia romandre al meu llit per sempre, encara que ell no hi fos... Quan va marxar vaig decir que no canviaria els llençols fins que tornés però un any després ja no feien la seva olor. Ara, aquells llençols d'antics somnis plens de vida no desprenien res més que una solitud enorme que em desencoratjava i em deixava sense forçes. Ell ja no hi era, i tot i tenir-lo present en cada segon que passava a la meva vida, a poc a poc s'anava convertint en un record fugaç, el millor de tots, però al cap i a la fi, un record. Recordava la seva cara gràcies a les fotografies però nose si m'agradava veue'l somriure des de la meva tauleta de nit quan jo plorava i plorava fins que em prenia una aspirina abans de passar tota la nit en vela.

Finalment, he obtat per llevar-me, però no ha estat el coratge qui m'ha empés a fer-ho, sinó la necessitat de contemplar aquella rosa de cristall que un any abans m'havia regalat. La tenia al costat de la seva fotografia i la veritat és que si m'haguessin canviat aquella rosa per una altra d'igual, hauria sabut que no era la meva. Tot i així, avui era un dia especial i volia abraçar-me a ella d'una manera més especial que la resta de dies. L'he agafat amb molt de compte i l'he estrenyit contra el meu pit. Llàgrimes amargues queien sobre aquest objecte de valor infinit, i ell dabant meu em somreia. He recordat el moment en què me la va donar:
- Et regalo una rosa de vidre perquè així la prova dels meus sentiments no es pensirà mai. -va dir-me.
Daniel... és que potser no s'havia pensit, ja? Com podia saber-ho, jo, estant a milers de quilòmetres d'on es trobava ell? Impotència... frustració... solitud... desànim... desesperació... pànic... enyorança... confusió... necessitat... Tres-cents seixanta-sis dies he estat plorant per ell, esperant-lo en un principi, però al cap de pocs mesos l'esperança dins meu va morir. El desig de no voler oblidar-lo va crear-me un buit que pensava que ja mai s'ompliria. "L'eterna espera...", pensava.

Llavors, ha sonat el timbre. El meu cor s'ha accelerat, però he fet com si no l'hagués sentit. El mateix so ha tornat a interrompre els meus pensaments vàries vegades més, fins que, amb el cor a punt d'esclatar, he baixat rapidament les escales. I si l'esperança hagués ressussitat? He obert la porta i... l'he vist a ell! Düia una rosa a la mà, i amb un somriure, m'ha dit:
- Feliç Sant Jordi, Diana. Aquesta rosa no és de cristall, però et prometo que no deixaré que es penseixi mai.

Ara és negre nit però la inesperada felicitat m'aparta del son. Ell està estirat aquí, al meu costat... no m'ho acabo de creure... la seva olor ha tornat als llençols, i aquest cop tinc la certesa que no desepareixerà mai.