Faula dels edificis

-No! - es va sentir un crit esgarrifós en mitat de la nit. Una dona gemegava moribunda al terra, mentre que el seu assassí es s'ombrejava amb la nit, desapareix pel carreró igual que una bruma despareix al mati d'un dia enuvolat.

La ciutat on es trobava la nostra víctima es quedava en silenci, contemplant aquesta escena esgarrifada per la crueltat i la duresa que s'hi mostrava en els seus apreciats carrers. Els edificis que l'envoltaven callaren tots, encara que entre ells, amb veu casi inaudible com un xiuxiueig es deien " que podem fer nosaltres, som nomes uns edificis, ja es prou dura la vida de per si, com poder ajudar-la sense ficar-mos en perill".

La dona continuava allí, morint-se al mig del carreró envoltada de la seva pròpia sang, sense rebre l'ajuda de aquells edificis massa vells per a permetre aquesta situació, però massa porucs per fer-hi res.

Llavors un moviment de aquella dona va canviar-ho tot, es va intentar incorporar amb les seves ultimes forces, arrastrant-se a un cantó d'un dels edificis, va agarrar-se una especie de joia petita de la butxaca, algo que evidentment havia passat desapercebut per el lladre assassí que havia cercenat la seva vida. La joia tenia la forma d'un cor petit d'or, la dona va obrir-lo i es queda embelessada mirant un petit nadó, mes ben dit una petita xiqueta, sí, dins del cor hi havia una foto d'un nadó, la seva filla. Després de besar-la, la dona finalment va morí.

Els edificis del seu voltant, observadors de la seva mort, varen sentir decepció de si mateixos, vergonya, i inclús ira. Ells podrien haver-ho impedit, el lladre assassí, nomes n'era un i ells eren molts mes dels que el lladre hagués pogut contar. Però el dia estava eixint, i com es deia a la ciutat, cada dia es un dia nou ple de perills i de supervivència, així, que els edificis van decidir oblidar tot el que havia passat aquella nit, deixant molt dintre seu i ben amagat els sentiments de vergonya, decepció, tristesa, i culpa que havien sentit aquesta nit.

La ciutat va tornar a obrir els ulls, com cada mati. Que podien fer els edificis contra les injusticíes d'aquest món? Decidiren la opció mes còmoda quedar-se mirant cap a un altre costat. L'ultim pensament d'aquestos edificis va ser aquesta nit em tingut sort, el mort no som nosaltres. Tot va be.

El que no van pensar els edificis es amb la nena petita de la víctima. Tindria un pare que la cuides o seria una víctima mes d'aquesta cruel ciutat? I quan fós gran seria víctima com la seva mare o passaria a fer el paper de l'assassí de la seva mare?.

Totes aquestes preguntes no calien ser formulades, no per els edificis acostumats a veure tantes atrocitats, tantes injustícies sense justícia. Però que podien fer ells? Només eren edificis. Veritat?