Exquisita nostàlgia

La nostàlgia és aquella exquisita tristesa que sentim quan recordem altres temps més daurats que els que vivim ara. Sovint les coses bones que fan que un dia, un temps o un sol moment sigui daurat s'ajunten, venen una darrere l'altra i la deliciosa sensació que això produeix fa que les petites coses dolentes, que sempre hi són, siguin casi imperceptibles. Jo estic nostàlgic de dies anteriors, quan Barcelona no era de vacances, nostàlgic d'una etapa ja acabada. Jo estic nostàlgic de la teva mà i la meva que s'abracen a la rambla del Raval encatifada de fulles marrons, on ningú es ningú, per què vols ser algú? Acostumats a lluitar per ser alguna cosa, quin relax el de no ser res. Estic nostàlgic d'aquell petó que treu el fred i que fa sentir que el cor comença a picar més fort, fins que es para; nostàlgic d'aquella abraçada per sota l'abric, de ser siamesos de jersei. Han quedat enrere aquelles tardes a cafes penumbrosos que fan olor de d'exquisita bohèmia, aquell passejar per l'Eixample, amb fred i sense motiu ni ganes, però sabent que ho tornaràs a fer, quant abans millor.
L'exquisita nostàlgia, no obstant, ens fa somriure, perquè ens recorda, a la seva exquisita manera, que hem viscut moments daurats que val la pena recordar. No tenir res pel que poder sentir nostàlgia deu ser encara més trist, i sense res d'exquisit.