Cercador
Experiències al soterrani de l'hospital.
Un relat de: BeaTrix- Compartir:
Temps després i encara ho recordo tot al mínim detall, cada segon viscut, cada imatge que sembla gravada a foc a la meva memòria. Lo més complicat és la mescla d’emocions; per una banda tristesa, morbo, curiositat... per un altre, simplement la sensació d’estar fora de lloc, o enormement privilegiada per poder viure tot tan intensament.
La prima línia que separa la vida i la mort és com un fil que, de vegades, creues sense adonar-te’n, sense gairebé veure’l. És curiós com, en un moment, es pot creuar a l’altre cantó, gairebé sense dir adéu, sense sentir res... El cor es para i ja està, i si així ho ha decidit, ja no importa quan temps empris per pal•liar-lo, per intentar remuntar una vida que ja no vol viure més... i continuar fent massatge cardíac fins que et fan mal els braços, notar com pugen els nivells d’adrenalina, com aquest moment es converteix en una lluita en contra de cada segon que passa...
I va passar, va morir-se sense res més, sense poder remuntar-la. I qui m’hauria de dir a mi que la tornaria a veure, un dia després i al lloc més inimaginable...
Aquella estància em va fer sentir por. El silenci d’un diumenge al migdia, no hi ha ningú més que ell i jo. Ell fent la seva feina i jo envoltada en mil sensacions diferents que em recorren el cos com un llampec. Em diu que em canviï de roba i que l’esperi al final del passadís fosc que tinc davant meu. Li faig cas, deixo el meu uniforme en l’única taquilla oberta que trobo i em fico dins d’una mena de vestit verd, semblant de color als que hi portem als quiròfans. Surto fora i espero, s’està retardant una mica i penso que jo no puc quedar-me gaire temps, però aguanto l’espera observant-t’ho tot arreu meu.
Miro el rellotge, triga massa, camino una mica pel passadís, amb passets curts i tremolosos, ja puc veure de fons la sala on anirem a parar d’aquí a res. Passo al costat d’una porta tancada i l’escolto parlar, per telèfon suposo, no sé què fer, si esperar-lo al costat o seguir travessant el passadís fins arribar al meu destí. Em paro uns segons, disposada a esperar-lo, però el nom escrit al rètol sobre la porta em crida, m’atrau com una papallona a la llum.
“Autòpsies, sala 1”.
El silenci segueix pesant al meu voltant com si no hi hagués res més. Estiro el braç lentament, toco la porta i empenyo fins obrir-la. Obscuritat, sensació d’ofec, respiro fons i segueixo empenyent-la, quasi no faig cap força. Entro poc a poc i intento mirar-ho tot, quedar-me amb tots els detalls. Tres taules metàl•liques, fredes com el gel, buides de moment, austeritat a la màxima potència; una llum tremola, em recorda a una pel•lícula de por, aquesta dringadissa que em posa la pell de gallina, tinc fred i tremolo, però no sabria dir per què... El silenci únicament trencat pel degoteig incessant d’una de les aixetes a peu de taula. Per tot arreu, armaris amb contingut grotesc, material quirúrgic i de dissecció... Uff, penso, no sé si podré amb tot això, si podré tornar a veure-la en un lloc com aquest, però respiro fons, intento aconseguir el valor que em sembla que m’he deixat a casa i segueixo caminant.
I mentre estava jo pensant en tot això, s’obre la porta i apareix ell, somriu, com no, penso, segur que ja no l’afecten aquestes històries, segur que dorm com un tronc cada nit, lo que fa el temps...
S’apropa, em posa una mà a l’espatlla i em mira fixament, sembla que pot veure dins meu, llegir lo que em passa pel cap... i trenca el silenci...
Anem a buscar-la?
Clar, què més puc dir...
Sortim de la sala i tornem al primer passadís, el soroll dels peus picant a terra es l’únic soroll que sento. Ens aturem davant una porta i obre amb una petita clau que porta penjada a la butxaca. Una altre estància gris i fosca, com no, i una llitera metàl•lica amb les rodes oxidades. I al costat, les neveres.
Obrim i introduïm la llitera a la nevera número 3, ell es mou com peix a l’aigua i en un moment, el cos està sobre la llitera, embolicat en el llençol amb el nom de l’hospital gravat. La visió em deixa gelada, mig rostre es deixa veure entre els plecs del llençol, el rictus facial, el seu cos més fred que el gel.
Em dona la sensació de que no pesa lo mateix, pesa el doble, o el triple, o més encara. La llitera es mou lentament pel passadís, les rodes fan un soroll desagradable. Fa un nus amb el llençol, per si de cas, em diu, no volem tenir un “accident”, i caminem poc a poc enmig d’una conversa superficial que ara mateix no encerto a recordar.
Riu i fa broma sobre l’expressió que tinc dibuixada a la cara, es clar, penso, què vols! Ha de ser tot un poema..
Per fi arribem, ens enfundem una altra bata groga, gorret, ulleres i doble guant. Jo faig lo mateix, però no penso tocar gran cosa! Al principi no sé si podré aguantar-lo, però sense voler, em dono conta de que estic boja per veure el primer tall!
I el primer es net, ràpid, continu, dibuixant una fina línia que creua el tòrax. El greix comença a veure’s, de moment no esbrino gaire cosa més a sota. Ell em pregunta com ha nat, la primera impressió.
De moment suportable.
Seguim dons!
I el segon tall, més profund, ja va a buscar l’apèndix xifoide, i els meus ulls s’adapten mica en mica a la nova visió del cos humà.
El procés de separar les primeres capes musculars és elaborat, lent, precís, no volem fer talls massa grans, m’explica, hem d’evitar seccionar vasos grans, per la sang, em diu.
Però, encara tot, és inevitable. La sang... cóm explicar-lo... l’olor de la sang estancada és una olor que mai s’oblida...
No vull entrar en el miler de detalls escabrosos que podria descriure, simplement és una cosa que queda al cap, com una imatge, impregnada a la memòria...
Seguir explicant la resta de lo que va succeir a aquella sala seria morbós; només cal dir que vaig aconseguir veure i tocar, comprovar in situ l’espectacle meravellós del cos humà, perfecte, ple de detalls, precís, i per què no dir-ho... una mica “gore”.
I és que, encara lo brut del procediment, malgrat rentar-me les mans fins arribar a fer mal, l’experiència ha valgut la pena!
Li dic dir adéu donant-li les gràcies, ha sigut una hora plena d’emocions, i mentre surto de la sala d’autòpsies número 1, el cor accelerat sembla bategar al compàs dels meus passos, sense adornar-me’n he començat a córrer fins a la llum del final del passadís.
La prima línia que separa la vida i la mort és com un fil que, de vegades, creues sense adonar-te’n, sense gairebé veure’l. És curiós com, en un moment, es pot creuar a l’altre cantó, gairebé sense dir adéu, sense sentir res... El cor es para i ja està, i si així ho ha decidit, ja no importa quan temps empris per pal•liar-lo, per intentar remuntar una vida que ja no vol viure més... i continuar fent massatge cardíac fins que et fan mal els braços, notar com pugen els nivells d’adrenalina, com aquest moment es converteix en una lluita en contra de cada segon que passa...
I va passar, va morir-se sense res més, sense poder remuntar-la. I qui m’hauria de dir a mi que la tornaria a veure, un dia després i al lloc més inimaginable...
Aquella estància em va fer sentir por. El silenci d’un diumenge al migdia, no hi ha ningú més que ell i jo. Ell fent la seva feina i jo envoltada en mil sensacions diferents que em recorren el cos com un llampec. Em diu que em canviï de roba i que l’esperi al final del passadís fosc que tinc davant meu. Li faig cas, deixo el meu uniforme en l’única taquilla oberta que trobo i em fico dins d’una mena de vestit verd, semblant de color als que hi portem als quiròfans. Surto fora i espero, s’està retardant una mica i penso que jo no puc quedar-me gaire temps, però aguanto l’espera observant-t’ho tot arreu meu.
Miro el rellotge, triga massa, camino una mica pel passadís, amb passets curts i tremolosos, ja puc veure de fons la sala on anirem a parar d’aquí a res. Passo al costat d’una porta tancada i l’escolto parlar, per telèfon suposo, no sé què fer, si esperar-lo al costat o seguir travessant el passadís fins arribar al meu destí. Em paro uns segons, disposada a esperar-lo, però el nom escrit al rètol sobre la porta em crida, m’atrau com una papallona a la llum.
“Autòpsies, sala 1”.
El silenci segueix pesant al meu voltant com si no hi hagués res més. Estiro el braç lentament, toco la porta i empenyo fins obrir-la. Obscuritat, sensació d’ofec, respiro fons i segueixo empenyent-la, quasi no faig cap força. Entro poc a poc i intento mirar-ho tot, quedar-me amb tots els detalls. Tres taules metàl•liques, fredes com el gel, buides de moment, austeritat a la màxima potència; una llum tremola, em recorda a una pel•lícula de por, aquesta dringadissa que em posa la pell de gallina, tinc fred i tremolo, però no sabria dir per què... El silenci únicament trencat pel degoteig incessant d’una de les aixetes a peu de taula. Per tot arreu, armaris amb contingut grotesc, material quirúrgic i de dissecció... Uff, penso, no sé si podré amb tot això, si podré tornar a veure-la en un lloc com aquest, però respiro fons, intento aconseguir el valor que em sembla que m’he deixat a casa i segueixo caminant.
I mentre estava jo pensant en tot això, s’obre la porta i apareix ell, somriu, com no, penso, segur que ja no l’afecten aquestes històries, segur que dorm com un tronc cada nit, lo que fa el temps...
S’apropa, em posa una mà a l’espatlla i em mira fixament, sembla que pot veure dins meu, llegir lo que em passa pel cap... i trenca el silenci...
Anem a buscar-la?
Clar, què més puc dir...
Sortim de la sala i tornem al primer passadís, el soroll dels peus picant a terra es l’únic soroll que sento. Ens aturem davant una porta i obre amb una petita clau que porta penjada a la butxaca. Una altre estància gris i fosca, com no, i una llitera metàl•lica amb les rodes oxidades. I al costat, les neveres.
Obrim i introduïm la llitera a la nevera número 3, ell es mou com peix a l’aigua i en un moment, el cos està sobre la llitera, embolicat en el llençol amb el nom de l’hospital gravat. La visió em deixa gelada, mig rostre es deixa veure entre els plecs del llençol, el rictus facial, el seu cos més fred que el gel.
Em dona la sensació de que no pesa lo mateix, pesa el doble, o el triple, o més encara. La llitera es mou lentament pel passadís, les rodes fan un soroll desagradable. Fa un nus amb el llençol, per si de cas, em diu, no volem tenir un “accident”, i caminem poc a poc enmig d’una conversa superficial que ara mateix no encerto a recordar.
Riu i fa broma sobre l’expressió que tinc dibuixada a la cara, es clar, penso, què vols! Ha de ser tot un poema..
Per fi arribem, ens enfundem una altra bata groga, gorret, ulleres i doble guant. Jo faig lo mateix, però no penso tocar gran cosa! Al principi no sé si podré aguantar-lo, però sense voler, em dono conta de que estic boja per veure el primer tall!
I el primer es net, ràpid, continu, dibuixant una fina línia que creua el tòrax. El greix comença a veure’s, de moment no esbrino gaire cosa més a sota. Ell em pregunta com ha nat, la primera impressió.
De moment suportable.
Seguim dons!
I el segon tall, més profund, ja va a buscar l’apèndix xifoide, i els meus ulls s’adapten mica en mica a la nova visió del cos humà.
El procés de separar les primeres capes musculars és elaborat, lent, precís, no volem fer talls massa grans, m’explica, hem d’evitar seccionar vasos grans, per la sang, em diu.
Però, encara tot, és inevitable. La sang... cóm explicar-lo... l’olor de la sang estancada és una olor que mai s’oblida...
No vull entrar en el miler de detalls escabrosos que podria descriure, simplement és una cosa que queda al cap, com una imatge, impregnada a la memòria...
Seguir explicant la resta de lo que va succeir a aquella sala seria morbós; només cal dir que vaig aconseguir veure i tocar, comprovar in situ l’espectacle meravellós del cos humà, perfecte, ple de detalls, precís, i per què no dir-ho... una mica “gore”.
I és que, encara lo brut del procediment, malgrat rentar-me les mans fins arribar a fer mal, l’experiència ha valgut la pena!
Li dic dir adéu donant-li les gràcies, ha sigut una hora plena d’emocions, i mentre surto de la sala d’autòpsies número 1, el cor accelerat sembla bategar al compàs dels meus passos, sense adornar-me’n he començat a córrer fins a la llum del final del passadís.