Exhalant; esgotant l'aire.

Somreia, com sempre. Encara que no ho fes mitjançant aquells llavis carnosos que tant m'atreien, ho feia amb els ulls; li brillaven, com sempre.
En aquell moment, l'estança on un parell d'hores abans hi havia mig metre quadrat per persona, estava a punt de ser completament nostra.
Un parell d'amics comuns parlaven entre ells, al seu costat, i ell anava assentint, com si participés en aquella conversa.
Els dos sabíem que no.
Jo em movia, neguitosa, d'un cantó a l'altre endreçant les conseqüències d'una festa. Sempre que arribava aquest moment jurava i perjurava que no en tornaria a fer mai més, de festes a casa meva, però la temptació...
Les nostres mirades es creuaven, i jo sentia una punxada a l'espinada, que em recorria tota l'esquena en forma d'una dolça d'esgarrifança.
La conversa no es va allargar més de dos minuts, quan els tres es van aixecar.
-Segur que no vols que et donem un cop de mà?
En Jordi sempre havia estat el servicial de la colla.
-No ens costa res...
En Xavi, el "fiesteru".
-No fa falta, de debò, nois. Podeu marxar, això ho enllesteixo en dos minutets.
Jo. La hipòcrita.
-Si, clar... Jordi, Xavi, marxeu, que jo em quedo a ajudar-la i marxo d'aquí una estona, apa.
En Max, el doble hipòcrita.
La mirada entre en Jordi i en Xavi va desvelar tot el que en pensaven, d'aquella idea... però van marxar de seguida.

Sols.

-Ajudar-me? Des de quan has agafat el títol d'en Jordi?

En aquells moments, la sala es va impregnar algun sentiment semblant a la passió, pot ser que també contingués una mica de por, però, per sobre de tot, allò era sentiment de victòria.
No varen fer falta les mans; els seus ulls marrons, penetrants, em van despullar.

Com si de mil·lèsimes de segons s'hagués tractat, em vaig veure envoltada del seu alè. Els seus llavis, humits, van trobar els meus i poc a poc, entre ensopegades amb alguns mobles i portes, va tancar la porta darrera seu, sense separar-los ni un moment.

-Per què ho has fet?
-Què més dona? Els dos sabíem que acabaria passant.
-Tens raó. Però...

Jo. La indecisa.

Es va fer amo i senyor dels meus pits durant una eternitat que molts resumirien en pocs minuts. La seva llengua resseguia les corbes i tornava rígids els meus mugrons. La meva pell va convertir-se en una espècie de zona muntanyosa en miniatura.

Quan va baixar, el meu melic era com la terra per la lluna. I la lluna, (qui, sinó?) era ell.
Amb la mà que em quedava lliure (l'altra estava torturant els llençols), vaig fer força al seu cap, indicant-li que baixés una mica més.

Aquell moment.
Aquell moment va ser la culminació. Semblava que a partir de llavors, res que em passés a la meva vida pogués superar-ho.

Després d'un combat de boxeig en que l'excitació n'era l'àrbitre, de rius salats que baixaven pels nostres cossos i de barreja de colors i sons, el silenci va regnar, cosa que semblava que aquella nit fora impossible que en aquella habitació passés.

Jo, la hipòcrita indecisa mirava el sostre.
Els seus ulls marrons, penetrants, em miraven...

Dos cossos que anaven exhalant.
Esgotant el poc aire que havien deixat a l'estança.