Exagerava

Exagerava. No sabia què escriure quan s'assentava davant del teclat de l'ordinador. No sabia tansols ni si volia escriure res. No sabia. Era aquí, allà, però es confonia entre ombres. No s'adeia a cap de les imatges llunyanes dels miralls, i no ho entenia. No entenia. No encertava en dividir correctament les diferents parts de la seva persona, i tampoc sabia a quina de totes les divisions que li havien proposat calia agafar-se. Ja ningú li deia res. Ja ningú li solucionava aquest o aquell altre problema. I si algú li deia, era ja com si no ho fés, com si no li hagués dit res. Doncs des del dia que es va adonar de com era de manipulable, senzillament desconfiava o, millor dit, relativitzava. Persones, opinions, camí. Camins.

Havia funcionat fins llavors (en els darrers 2 anys) per mímesi i idoletratge. Tal persona, tal camí, cap dalt del pedestal i, ell, al darrera. Pràcticament cec a qualsevol altre camí o influència exterior que pogués sorgir, doncs aquell era El Camí. El camí de l'altre, que ara era el seu (així ho creia). El camí correcte, malgrat que no pas per ell sinó, en qualsevol cas i amb la sort de cara, el camí correcte de l'altre. Del copiat, de l'ilotrat, del seguit i perseguit.

Havia estat acostumat a tenir sempre els problemes resolts per boca dels altres. Demanava opinions quan sol·licitava respostes. I s'aferrava a les respostes, malgrat fóssin només opinions. S'equivocava? "Res és en va", es diria més endavant. S'ho diria a ell, i no pas a vosaltres. Gairebé s'ho creuria ell, però potser no pas vosaltres.

S'aferrava a buscar solucions, a donar-les, a no desencaminar-se. En buscava les forçes en llibres, en alguna frase robada que li venia al cap o en les poques converses de les que gaudia amb individus del seu voltant més influent. "Tinc 18 anys, i parlo per boca d'altres", recordava haver llegit en algun lloc...

Entenia que era importantíssim convènçer's a si mateix del sentit de "tot plegat" perquè s'imaginava, sinó, enfonsat i derrotat, buscant un destí entre les boires.

I s'entestava a argumentar de la millor manera que podia, sempre que fés falta, que els diners no éren res, i que ben poc tenien a veure (si no gens) amb la felicitat dels individus. Potser era precismanet per la veritat d'aquesta afirmació que no es sentia feliç.
També devia ser per aixo que va quedar encantat en llegir i rellegir mil vegades en un llibre unes paraules que deien alguna cosa així com que "un no és feliç perquè sàpiga que té raons per ser-ho, sinó que és feliç, senzillament, perquè així ho sent". Per tant, s'explicava, ben poca cosa podia fer la raó amb la felicitat, mentre que éren els sentiments els que més paper hi jugaven.

No obstant, i paradoxalment, només per mitjà d'aquesta (la raó) era capaç d'empenye's endavant, de donar-se forçes i agafar enbranzida. Era per mitjà de la raó que es repetia que valia la pena, cada vegada que l'ànim daqueia.

Tot plegat era massa complicat, i si s'hi parava a pensar gaire, només trobava com a resposta les ganes de desplaçar-se al lavabo i deleitar-se amb una ràpida masturbació, que tenia més aveure amb la descàrrega energètica que no pas amb el plaer.

I està molt dit, sí, però verdaderament els seus sentiments éren com les alçades d'una muntanya russa movent-se a tota velocitat. Passava d'un estadi a un altre en el temps d'encendre un cigarret, i això tampoc ho entenia.

Buscava cap enfora unes respostes que éren ja només per a ell, i només dins d'ell. Mirava enllà, quan el que realment li calia era tancar els ulls i obrir el cor, oi? S'escoltava, però només era capaç d'entresentir un ego que captava falç i maligne. Sabia ja que estava massa sol. Sabia ja que no era l'unic.

-Que hi ha algú? - preguntava tímidament, malgrat saber ja de memòria la resposta.

-Sempre hi ha algú.