Evocació

El bus número 81 enfilava esgarrifós la corba de la Borseria fent sonar la botzina de manera ostentosa, tal vegada per això em vaig escapar d'un bon esglai. La veritat és que anava absent i capficat en els records, trepitjant lentament aquells carrerons que temps enrere, molt temps enrere, es varen convertir en l'escenari habitual de les inquietuds d'adolescent, on vaig provar per primera vegada moltes coses prohibides... potser massa.
Malgrat estar a principis de febrer, el matí estava radiant i assolellat, havia eixit de l'oficina a revisar un assumpte del treball, quan de sobte em va moure el desig d'acudir al casc antic, a les rodalies del barri del Carme, una necessitat vital que molt sovint es manifestava per qualsevol excusa, com si aquelles passejades melangioses mantingueren viva una joventut que va perdent-se a grapats, a pur d'anys i decepcions. A la dreta el carrer de Cavallers, ple de geranis i ombres com deia la Bonet; enfront el carrer Baix, on estaven "Los Viñales" i "La Casa Vella", presidint una plaça ombrejada per l'espectacular església conventual... i a espatlles la placeta de la Creu, just on donava la finestra d'aquella habitació que molt sovint compartia amb dos personatges enigmàtics, circumstancials, embolicats en una organització anomenada FRAP, els quals tenien el pòster del Che Guevara penjat al sostre del llit com a testimoni de tot el que passava entre els llençols.
Recorde amb nostàlgia malaltissa aquelles vesprades hivernals de 1971, complint el servei militar, quan en un registre de taquilles em varen trobar el llibre Franco frente al rey, de Calvo Serer... mala cosa. Teníem tres hores de passeig, que aprofitàvem acuradament per acudir al barri amb la DKV de Pradas el gallego, sempre aparcada darrere les Torres del Serrans; allí ens canviàvem la fastigosa roba caqui pel sweter de Gamborino a ran de melic. Foren dies compartits amb estudiants de trenka i pana, de joves barbuts cantat "l'Estaca" i "Diguem no" entre guitarres desafinades, porros de marihuana, bisonte sense filtre, gerres de vi i cassoles de caragols amb creïlles braves, esperant tothom que d'un moment a altre s'obrira la porta i apareguera la policia secreta, molt assídua d'aquella zona de moda i contestació. Allí em vaig enamorar d'ella.

La revolucionària que havia fugit de Xàtiva, l'activista compromesa, l'estudiant que ostentava el rècord de no assistència a classe, i a hores d'ara professora d'institut estressada i en fase de pre-jubilació, era (i encara és als 54 anys) una senyora guapíssima i molt intel·ligent, dues qualitats que la feien inaccessible, però degut a la meua dialèctica, que ja prometia, i a algun que altre recurs pedagògic-cultural, vàrem "sintonitzar" ràpidament amb la sorpresa dels companys milicos, convençuts de que darrere havia alguna cosa més. Però la veritat fou, que en principi la relació no va anar més enllà de llargues converses, primer polítiques i desprès personals, passant de pretendent a assessor espiritual, havent d'acceptar estoicament aquella actitud "progre" i solidaria que estava per damunt del sexe, procurant no caure en la vulgaritat masclista d'una insinuació fora de lloc. Fins i tot li vaig deixar 500 pessetes per a anar a Londres a avortar... no de mi, és clar, sinó d'un pintor borratxo i esperpèntic que inexplicablement la putejava sense cap mirament.
L'experiència va resultar interessant, esdevenint tres mesos de riscos i d'altabaixos, que feren de tot allò una aventura inoblidable. En acabar la mili ens acomiadarem com a bons amics i encara va vindre al poble a visitar-me algunes vegades, però la meua parella va recelar alguna cosa i es va ficar al lloc que li pertocava, prohibint-me tornar a veure-la; així li ho vaig dir clarament, encara que no ho va voler entendre; m'escrivia cartes, em demanava opinió i de quan en quan es burlava de la situació tan convencional que havia elegit per a viure, treballant en una fàbrica i amb núvia formal.
Passaren dos anys, ella estava a punt d'acabar la carrera de Filologia, i com era tan rebel i contestaria, va decidir recuperar-me de la única manera que podia: oferint-me allò que fins ara m'havia negat. Mitjançant un amic comú, em va citar un dissabte de matí a una reunió política "clandestina" a l'estudi de la plaça de la Creu, aleshores havia caigut Carrero Blanco i l'ambient estava remogut. Allí no havia ningú més... i prompte m'adoní que era una excusa per trobar-nos a soles.
Ací comença l'agredolç d'aquesta història, la lluita emocional entre el raciocini i la passió, entra la normalitat "d'un xic de poble" i el component intel·lectual i traïdor que feia d'aquella amistat una aventura perillosa, de la qual no podia ni sabia fugir. No entre en més detalls, només cal imaginar-los... jo tenia 23 anys i vivia envoltat de poesia, de militància política, de llibres prohibits, de somnis impossibles... i d'ignorància, molta ignorància, lluitant per unes idees que ara fan somriure, fins que la flama es va apagar quan ja no havia res per demostrar, amb la sensació de que m'havien utilitzat com una peça més d'un currículum de victòries i capricis.
Fa molts anys que ha eixit de la meua vida, però encara la imagino per les cantonades tal com la vaig conèixer per primera vegada, asseguda a la vorera del cinema Xerea amb els cabells pelrojos i arrissats damunt dels muscles... la tinc present cada vegada que sona l'alone again de Gilbert O'Sullivan, rient i plorant a l'altell del bar Los Pajaritos, o en la mirada perduda del Che, qui tancava l'ullet cada vegada que fèiem l'amor en aquell llit tan sol·licitat de la plaça de la Creu.

Ahir vaig tornar a passejar pel barri vell, i havia una pintada estranya que deia: "Solo los idiotas ocultan sus miserias con el arte y la cultura". Per si de cas era certa la frase, en tornar al treball vaig fer cua en la taquilla de Mestalla intentant adquirir una entrada per al partit Valencia-Barsa... però afortunadament s'havien esgotat.


* * *