Estrangera a Madrid

Sóc conscient que les històries personals acostumen a importar poc a les persones, però és que crec que en la meva s'hi pot reconèixer més d'un.
Resulta que fa poc més d'un any vaig "emigrar" a Madrid, en busca d'una feina que m'omplís i alhora per reunir-me amb el meu amor.
Va ser una decisió d'allò més precipitada, però no irreversible, ja que d'aquí a un any penso tornar a la meva estimada Barcelona i espero que aquest cop sigui per quedar-m'hi.
No és que no m'hi trobi bé, és que simplement he conegut quelcom millor i no ho puc obviar. A Madrid tot és gris i monumental, per anar a un parc has d'anar al Retiro, i no pots simplement passejar, has d'anar en una direcció concreta.
Se'm fa extrany agafar l'autobús o el metro i no sentir a gent parlar en català, se'm fa extrany haver d'utilitzar paraules que mai hauria imaginat "colchón" "tenedor" "servilleta" i un llarg etçètera de noms que haig de pensar uns segons abans de pronunciar-los.
I de cop i volta, vaig al súper, ofereixo el d.n.i. amb la tarjeta i observo com el noi de la caixa em mira i es despedeix amb un tímid "adéu".
Potser sóm més dels què em penso els que ens trobem en aquesta situació, molts que estem cansats de dir "hasta luego" quan ens despedim d'algú que ni tan sols pensem tornar a veure.
Una cançó em vé al cap "Englishman in New York" de Sting i això d'alguna manera em recomforta, em fa sentir especial. Sóc una estrangera legal.