Estimat Manolo:

Estimat Manolo:

Se que mai podràs llegir aquesta carta… I possiblement, ningú la llegirà mai… Segur que quan l'acabi, la deixaré a un calaix i ningú se'n recordarà mai més… No sabran ni que existeix… Però jo necessito parlar-te, i com mai podré tornar-ho a fer, ni a veure't, t'escric aquesta carta… Per que sentis les paraules del meu cor, sense esperar cap resposta teva. Es que t'estimo tant… Ho donaría tot per tu, per poder tornar a sentir la teva veu, a veure la llum dels teus ulls, i el que més em dol de tot, sense cap dubte, és que mai més podré tornar a abraçar-te, i sentir aquella cosa… Aquell sentiment… Aquell desig impossible com és no separar-me de tu en tota la meva vida… Que aquest vell rellotge parés… Que mai deixessin els teus braços d'estrenye'm. Que mai deixés el meu nas d'olorar l'aroma del teu cabell... Que mai deixessin les meves dents de mossegar el teu llavi inferior... Que mai deixés el meu cor de percebre el plaer que allò et produïa, i que, de només per aquest motiu, ho feia més i més… Que mai deixés la meva llengua d'assaborir el gust de la teva llengua… El dolç dels teus petons… Les carícies del teus dits tocant-me, i descobrint cada dia una part nova del meu cos… Que mai deixés el meu cabell de ser barrejat pels teus dits… Que mai deixessin els meus pits de sentir les teves mans… Que mai deixés el meu cor de bategar més fort per saber que estàs a prop meu… Que mai deixés el meu cos de desitjar-te… Que mai deixés el meu cor de buscar-te… Que mai deixés el meu braç de buscar el teu cos per abraçar-lo a la nit… Que mai deixessin els teus ulls de fer-me sentir el que em feien sentir quan es creuaven amb els meus… Que mai deixés el meu ventre de recordar la teva llengua recorrent-lo… Que mai em deixessis… Tot això és impossible… Tornar-te a veure es impossible. Ets impossible. Viure, per mi, és impossible.