Estimat germà

24 de desembre de 1941
T'escric això, després de tant de temps, perquè vull que t'ocupis tu d'allò del que jo ja no em puc fer càrrec i tant m'estimo. Trobo que ningú millor que el meu estimat germà petit per a confiar-li el futur del millor que va haver-hi en un passat tan difícil. T'ho explicaré tot.
Quan vaig despertar-me aquell dia, tu, la mare i els petits, encara dormieu. Vaig decidir que ja era hora de marxar a fer món i intentar treure algun profit de la meva vida. Volia dedicar-me a alguna cosa, m'era igual quina, però necessitava fer calers. Us vaig deixar la noteta aquella, perquè no us preocupèssiu. La meva idea era anar enviant-vos senyals de vida i, si m'ho podia permetre, alguna que altra ajuda econòmica de tant en tant.
Els primers dies que vaig estar fora, varen ser una mica durs. Passava les nits sota els portals de cases nobles, o bé a un banc qualsevol. No era millor que la nostra barraca del pont, clarament...
Un matí, passava per un bar que es deia 'Bon Voyage'. Havia caminat un parell de quilòmetres, i estava força cansat. Tenia alguns penics que vaig aconseguir feia temps, jugant amb un triler que era una mica ximple! Llavors vaig entrar al bar. Darrere la barra americana hi havia una cambrera. Era una noia jove, potser d'uns quinze o setze anys. Vaig apropar-me per demanar que em posès un got d'aigua o algun refrigeri. Em va dir que no tenien aigua, i vaig haver de prendre'm un vermout.
Allà, vaig veure que hi havia com un petit escenari amb cortines vermelles. La paret de la sala estava plena de fotografies emmarcades i diplomes, que no aconseguia distingir ben bé de què eren.
Al voltant de les quatre de la tarda, va començar a entrar al bar bastanta gent. Es seieren a les cadires i petaren la xerrada. Pareixia que esperaven. Poc a poc, es varen anar omplint totes les taules. Els nens que s'avorrien, jugaven a un racó on hi havia coixins i algunes joguines velles, i feien xivarri. Jo seguia assegut al taburet de la barra, observant-ho tot detall a detall. Per fer-me una mica l'interessant, fullejava un diari. Quan estava a punt de marxar, es varen apagar alguns llums i va quedar tot quasi a les fosques. S'obrí el teló a poc a poc, i en mig de l'escenari hi havia una cadira amb un homenet assegut. Va dir unes paraules, però en un idioma que no coneixia. Després, van sortir més homes. Tots anaven vestits de negre amb una camisa blanca i un llaç al coll. Duien un barret, i unes sabates que feien un sorollet graciós. Començaren a ballar tots alhora i movien les cames molt ràpidament. Varen agafar l'homenet entre tots, i un dels ballarins va treure la cadira. Era com una mena de coreografia molt original. Ho feien estupendament, era tan entretingut i divertit! Per darrera la barra, una veu greu em va dir: -t'agrada, noi? Era l'amo del bar. Estava aixugant les copes amb un drap. -Com es diu el que fan?-Vaig preguntar-li.-Ballen claqué. Són una colla de ball que vé cada setmana. La meva dona els fa classe a canvi que ballin aquí tots els dimecres a les cinc.
Varem estar parlant una mica del ball aquest, i després em va contar la seva vida així en general. Molt simpàtic, el senyor! -Per cert marrec, com et dius? -Em dic Ventura. I vosté? -Jan Romané; per tu, Jan ja está bé. I no cal que em parlis de vosté.
Els ballarins de claqué ja acabaren, i van sortir les ballarines, que vestien més de coloraines. Ballaven com si fóssin a un cabaret, una mena de "charlestón". Entre elles estava la cambrera d'abans, que era filla d'en Jan Romané.
Aquell dia, va ser grandíssim, vaig fer un bon descobriment.
Tots els dimecres durant un mes, vaig passar les tardes senceres al Bon Voyage, i vaig agafar força confiança amb en Jan i la seva filla Camelot. Un dijous, vaig decidir anar-hi. Quan hi vaig entrar, no hi havia ningú atenent a la barra. Assegut a un taburet estava en Jonny, un vell amic d'en Jan que es passava les hores allà, prenent-se copes i cigalons. Ja estava una miqueta major, i se'l veia melanconiós, però li agradava molt parlar amb la gent i contar històries de guerra. Vaig saludar-lo i em va indicar on era en Jan. Se sentia una música molt especial que pareixia sortir d'un piano. Va assenyalar-me una porta que estava entreoberta. Vaig obrir-la i vaig veure que es tractava d'una sala de ball. La senyora d'en Jan estava donant una classe als seus ballarins i ballarines, i en Jan tocava el piano de cua. La sala era extensa i hi havia finestres molt grans que donaven una llum impresionant. Resulta que a dalt hi havia una habitació molt gran on estaven instal·lats els alumnes. Alló de ser ballarí era millor del que em podia imaginar. Tenien un sostre i tenien menjar calent dues vegades al dia. Eren massa bona gent, en aquell bar. Ells també vivien al segon pis.
La meva vida va canviar aquell dia.
Em varen deixar ballar a la classe. M'ensenyaren un munt de passos. M'ho vaig passar en gran.
-Ahir et vaig veure adormit a un banc. Mai m'ho havies comentat. -Va dir-me en Jan delicadament.
-Podries venir-te aquí amb nosaltres.
Simplement, vaig respondre-li un sí profund i immediat!
Jo us anava enviant notetes dient-vos que estava bé, però no tenia diners per donar-vos, perquè mai vaig gosar demanar-li res a en Jan. Mai us vaig perdre de vista, però em vaig assabentar de la mort de la mare, després de tres mesos...
Tot em va anar realment perfecte durant molt de temps. Vaig començar a formar part de totes les actuacions del Bon Voyage. Per a ells també va ser de profit un ballarí més. Cada vegada el bar s'omplia més, i feiem més caixa. Varem fer reformes, i el varem ampliar. L'escenari ja era un bon escenari com déu mana, amb més lloc, i bona il·luminació. Fins i tot, un dia, va sortir al diari que al Bon Voyage s'hi feien molt bons espectacles, originals i d'entrada lliure! Aixó si que ens va donar prestigi. Els d'un amfiteatre ens varen oferir que ballèssim allà una nit, i hi varem acceptar. Era novembre del 1898. La sala es va omplir, tots els seients eren ocupats, i també hi havia gent asseguda al terra. Tot rutllava de molt bona manera. El bar era un gran negoci, i gairebé un teatre.
I ens encantava!
Fins que va arribar el pitjor. En Jan estava ja molt gran, es moria. Tots ens adonàvem, i estàvem força malament. No sabiem què passaria amb el Bon Voyage, ni qui s'encarregaria de tot.
Un dia, en Jan em va escriure una carta, i em va dir que volia que jo em quedès amb el bar. Em va demanar que cuidès la seva dona, que necessitaria ajuda perquè també estava velleta.
El 3 de gener, en Jan ens va deixar, i ens va dir que se n'anava i que ens deixava un món meravellós el qual havíem d'aprofitar i cuidar al màxim. I així varem fer. El Bon Voyage va seguir endavant, jo em vaig casar amb la seva filla. La seva dona, va morir al 1924, així que Camelot es va haver d'encarregar de les classes de ball, i l'organització de les actuacions. Varem estar uns quinze anys fent tot el possible per no enfonsar-nos, ja que cada vegada erem menys.
Fa cinc mesos, els metges em varen dir que tenia tubercul·losi, i que em quedava poc temps, potser menys d'un any. Suposo que ara ja sabràs a què em refereixo quan parlo de que t'ho vull deixar a tu. Sí, he fet el meu testament, i et deixo el Bon Voyage. La meva dona hi està d'acord, i diu que et voldrà conèixer aviat. Jo ja m'en vaig, espero que això t'agafi de bé, i que sàpigues dur-lo. T'he escollit, perquè sé que als altres dos els hi ha anat molt bé tot, i són homes molt ocupats. A tu t'anirà bé econòmicament. Sisplau, cuida'l.
Comiats, Ventura.