Estava allà

Estava allà, quiet, immòbil com un monument. La gent passava sense notar la meva presència. Tothom corria amunt i avall inquiets, tots no, bé, però era com un formiguer en plena activitat on totes les formigues treballadores estan sota les ordres de la seva reina. Els observava pausada i tranquil·lament, sense que m'importes les pas del temps, en canvi, semblava que per a ells els importava molt aquest pas inexorable del temps. Estava enmig d'una plaça, gran, antiga, com jo , i ,en canvi, era jove, tenia una joventud que jo havia perdut. Aquesta tenia un gran portal jònic.
Portava estona allà quiet, immobil, sense gossar fer res. Observant el transcurs de les hores, com un teleespectador que mira el seu programa favorit, però sense que el fos. Ningú gossava mirar-me, i menys encara parlar amb mi. Ja no m'importava qui hi hagués al costat. Em sentia com una estàtua de les places o avingudes de qualsevol ciutat que esta inactives, inertes, sense vida. Com veuen passar a la gent sense immutar-se les persones i elles. No era una sensació agradable però la tenia. No se si les estàtues podien sentir les coses però segur que d'haver pogut l'haguessin tingut. La sensació de no formar part del món que t'envolta, com si haguessis sigut tret de la teva realitat i haguessis anat a para a una altra molt diferent on ningú li importa que hi siguesis. Elles però romandrien així eternament i en canvi jo no podria, encara que volgués. D'una manera o altre les envejava.
No crec que a la gent l'importi gaire perquè he vingut. Tampoc els obligo a saber-ho, nomès vull… vull que no em jutjin. No saben perquè he vingut aquí, tant lluny … de casa, he deixat la meva vida allà per venir aquí i no els importa. La meva mare, el meu pare, els meus germans i els meus amics encara estan allà i jo tant lluny d'ells m'agradaria tornar. Encara que sigui un suicidi, perquè ho és.
Tothom estava xerrant amb els seus amics mentres jo els observava dissimuladament, sense fer res.