Estampes de la innocència: gairebé un conte

Estampes de la innocència:
gairebé un conte

Vaig viure estones memorables, fins a l’edat d’onze anys, a la casa pairal dels meus avis paterns, situada als afores d’Arenys de Mar, a tres quilòmetres del mar. Des d’aquesta casa, quan es donaven les condicions atmosfèriques, es veia Mallorca a l’airecel. Increïble, em semblava, mes m’era evident: la serra de Tramuntana, vista de tan lluny, apareixia perfilada cap a l’horitzó de llevant, carabassat, groguenc i blavís, amb tocs violacis i tot! L’illa de Mallorca se’m feia visible, emergida, perfeta com un traç pintat d’aquarel·la. Mallorca, al mateix temps, se m’afigurava un embadalidor miratge, bufat pel vent de garbí o de mestral, desdibuixat per la boirina, grisenca... A punt de desfer-se damunt la Mediterrània encalmada, pleníssima de blaus marins i de colors magnífics en reflectir l’efímera lluminositat dels crepuscles.

A la primeria de la dècada dels anys seixanta del segle XX, tota la família ens establíem en aquella casa envoltada d’un jardí ufanós i abundants fruiters, encimbellada sobre un tossal de terra ubèrrima. «Aquest bé de Déu de paisatges, tal com els veus, són ben antics. Ja ho crec!», m’assegurava l’àvia Teresa, en un to joiós.

Al pic de l’estiu maduraven els préssecs de vinya i les prunes japoneses i, cap al setembre, les figues d’ull de perdiu i les magranes primerenques, molsudes i sucoses. Al bell davant de casa creixia un cirerer d’alta capçada, que «acabada la guerra» —em contaven—, «nasqué del pinyol que l’avi havia plantat en una torreta». Se’m fa present un lilà que ha tret florida, una puput que picoteja formigues... Penso, ara i adés, en l’olor dels xiprers, en la rogenca fullaca, a terra escampada. I no oblido les perilloses bardisses, que senyalaven la partió amb l’hort de can Valls. Enllà de les feixes de ca nostra, separades amb marges de pedra seca, tocant a la sitja, començaven els garrofers, limítrofs amb la petita pineda. Entre els pins pinyers, sota les copes d’agulles, la canícula es tornava dolça a la pell, deliciosa a l’olfacte. Sempre que anàvem a la pineda, jo, entusiasmat de debò, hi arreplegava plomes de garsa, verdoses i blavoses, tornassolades, moradenques a les vores, molt lluents.

En aquest moment miro el no-res, però hi veig, allà lluny, uns records vistents. Tals records són nítids, sense ni miques de rovell, fan olor de boscatge, de pinassa. Tant és així que m’endolceixen la nostàlgia com un bàlsam de l’antigor, plaent als sentits i a l’ànim.

Jo era un nen encara, compto que devia tenir... entre cinc i sis anys?, per la memòria que tinc dels fets i algun indici que recordo per orientar-me. Devíem ser a final del mes de juny que la meva mare me n’acabava de fer saber el què i el com: «El tindrem a la peixera durant l’estiu, a la tardor el tornarem al safareig». Es referia a un peix, alguna mena de carpí pescat al safareig gros, en què una deu abocava a través d’un canó de canya, amb constància de centúries, un doll d’aigua dolça, fresca i boníssima. Era bell, el peix: a les escates ressaltaven coloracions carabassades, gairebé vermelloses, clapes blanques i reflexos de tons auris. «Sembla pintat!», n’opinava l’àvia. Aquell peix demostrava una gran vivacitat, bellugant-se, àgil, per la peixera de vidre, «herència dels besavis», em van ennovar. El peix l’havíem tret del safareig gros amb el salabret, enganyant la peixalla, atreta amb pa sec, entretant els rosegons es diluïen lentament a l’aigua.
Després que la mare i l’àvia hagueren discutit la qüestió, mentre el pare les mirava en silenci, totes dues van convenir, per finir l’estira-i-arronsa, col·locar la peixera al despatx de la casa pairal, en el sobrecòs de l’escriptori de persiana, arran dels volums d’un diccionari geogràfic universal del segle dinou que els autors havien dedicat a Isabel II d’Espanya. En el precitat sobrecòs s’amagaven endins els llistons articulats de la mateixa persiana en obrir-la: un prodigi per als meus ulls infantívols! Fet de roure americà, massís, l’escriptori, patinat pels anys, estava disposat contra la paret, a la vora d’una finestra, i fou propietat de l’avi. L’avi, apersonat i poderós, que va deixar-me el seu nom, i pletòric de tendresa i fervor —ateses les fotografies que he preservat—, va presentar-me a les fonts baptismals.

Jo m’encantava mirant el peix i alhora reprimia el desig de tocar-lo, després d’haver rebut les amonestacions i el sermó pertinents. L’àvia, amb bon criteri, freqüentment asseverava que jo tenia «la vista als dits». No s’equivocava ni mica ni gens, l’àvia, perquè jo sucumbia a la temptació i m’aventurava a tocar el peix. Ni mai que ho hagués fet...

La primera part de l’entremaliadura comença de mala manera, però acaba feliçment, per fortuna, la tarda de l’inici dels fets. Vaig fer-la bona, me’n recordo bé... Jo vagarejava per la planta baixa i la parentela sestejava a dalt, a les cambres del primer pis. Em reveig entrant al despatx amb precaució, sens fer remor, pressionant cap amunt amb la maneta de la porta, perquè en obrir-la no fregui sorollosament amb l’atrotinat mosaic del paviment. En certes ocasions, jo entrava d’aquesta manera al despatx, per endur-me, sense ser vist, llibres expressament col·locats en els prestatges més alts, perquè no estiguessin a l’abast de la meva mà.
Abans d’intentar tocar el peix, vaig mirar-me’l. A primera vista em semblà que es condormia. Vaig palpar el vidre de la peixera i, tot d’un plegat, el peix, amb la impulsió de la cua, va començar a moure’s ràpid; així, tal vegada, el peix va afavorir que jo, enfilat descalç en una cadira de boga, fiqués una mà a l’aigua per agafar-lo. El peix, però, entre els meus dits d’infant, lliscava: no podia enxarpar-lo, se m’esmunyia una vegada i una altra. Jo, fins llavors, desconeixia la sensació llenegadissa, perceptible al tacte en tocar unes escates. A la fi el vaig atrapar i, mentre el premia, el peix badava la boca tant com podia, es veia que fora de l’aigua li costava respirar; calia, doncs, tornar-lo a la peixera. Però en acostar el peix a l’aigua jo devia reduir, sense intenció de fer-ho, la força amb què el retenia. I el peix, amb un impuls, se m’escapà de la mà, caigué contra el sobrecòs de l’escriptori, va lliscar-hi fins a topar amb la paret del darrere i desaparegué avall... De panxa a terra, però, jo no veia pas el peix al dessota l’escriptori. Va quedar travat en l’escletxa formada per la part posterior del moble i la paret. Espantat, vaig saltar de la cadira i, empès per la por, em vaig allunyar del despatx, amb les vambes a la mà. En arribar al jardí, però, no podia fer sinó recular de puntetes, a socórrer el peix. Com que amb la cuita de fugir havia deixat oberta la porta del despatx, ja no va ser necessari tenir cautela en obrir-la. Però de seguida m’adonava que hi havia un problema: vet aquí que l’escriptori pesava tant que jo no era capaç de desarrambar-lo de la paret. Així que vaig començar a buidar diversos calaixos dels vuit que tenia l’escriptori, quatre a banda i banda. Suava. Suava —ara ho sé— per la calor estival, redoblada per mor de la intensitat d’uns minuts inacabables i terribles. Els recordo com si fossin ara... Dels calaixos treia plecs de molta mena de papers, retalls de diari i sobres oberts amb les cartes dintre. I una publicació ben estranya: Literatura galante. I també un munt de quaderns, tots semblants, per fer-hi pràctiques de cal·ligrafia vertical. I una pila de llibretes (de la marca Sam?), sense estrenar, cadascuna amb el dibuix d’un animal orlat a la coberta i el nom donat a la classe d’ocell, peix o mamífer, a sota. Amb penes i treballs, per fi, vaig poder separar l’escriptori de la paret de manera suficient per passar el braç i recobrar el peix. En moure l’escriptori, és clar, el peix va caure a terra. Aleshores vaig aixecar la vista per examinar, en un moment, la realitat que m’envoltava: l’escriptori fora de lloc, el contingut dels calaixos escampat en desordre i el malaventurat peix... «Si descobreixen aquest disbarat estic perdut, ai de mi!, em renyaran de valent!», em predeia a mi mateix, dolgut, després de fer un sospir. En aquest cas, el patiment meu era el resultat de sumar la innocència, natural de la infantesa, amb la curiositat inextingible i agosarada que em caracteritzava. Patia a soles, em sentia més sol que mai, i la profunda solitud m’entristia fins a fer-me plorar, rendit. El cor em bategava fort...

Vaig fixar-me que els colors de les escates del peix li havien quedat plens de pols, bruts, amb borrons i tot. Sense rumiar-m’ho, vaig anar a corre-cuita cap a la pica de la cuina amb el peix entre les mans. Després d’esbandir-lo sota el raig d’aigua de l’aixeta, el peix bleixava i es movia, però mancat de nervi. Net i lluent, però, en posar-lo a la peixera, el peix hi va començar a donar voltes com si estigués content. Vaig arrossegar l’escriptori per atansar-lo a lloc. Acte seguit retornava als calaixos tot allò que n’havia tret. I, sense trigar, alçava de terra l’escrivania de plata filigranada, d’estil Lluís XVI, per tornar-la dintre l’escriptori. Havia passat ànsia perquè no se’m fes malbé aquesta sumptuosa peça d’orfebreria (en deien una joia antiga i valuosa) d’inestimable preu, i com que em ballà pel cap haver sentit dir al besoncle Joan que «les coses que són a terra no cauen mai més avall», ara com ara havia apel·lat a la vaga reminiscència. En acabat, abans d’ajustar els finestrons i anar-me’n del despatx, el peix em va atraure l’esguard: aparentava estar mig adormit, els seus moviments eren calmosos, si fa no fa, com quan no havia començat la feta. «No, no ha passat res!», em vaig convèncer. Amb aquesta convicció afermada, doncs, me n’anava a jugar a pilota als porxos, com un bon minyó, a fer bondat fins a l’hora de berenar, entretingut en un entorn de falgueres, clívies i marqueses. No gaire lluny en Milio, el masover, al bat del sol, amb les mànigues de la camisa arremangades, espitregat i amb un barret de palla cofant-li el cap, entonava i taral·lejava una mateixa cançó (Perfidia) mentre amb l’aixada a les mans —o potser era un xapo?— tapava xaragalls que les darreres pluges havien format pels vells caminals.

L’endemà, a primera hora, la veu de la mare despertava la casa: «El peix s’ha mort!». El peix, inert, surava a la peixera. Va anar a parar ràpid a les escombraries. La meva tristesa era infinita. Tot i que ma mare va considerar que el peix es va morir «perquè devia estar malalt», a dir veritat aquesta seva consideració a penes minvà la sensació que m’oprimia. El cor em deia que jo havia mort el peix, per haver-lo tocat. La buidor de la peixera, que em mirava de reüll, m’infonia les certeses de la culpa i, per consegüent, del pecat. He d’assenyalar que la consciència de culpa m’obsedia de veres, punyia i m’acostava, compungit, a les penes de l’infern: les flames eternes i el fum paorós, perquè no m’havia confessat amb el mossèn Arans. I bé prou sabia que, sense penitència, no m’arribaria mai l’expiació! Començava a aprendre, amb el cos i l’ànim encongits, que hi ha coses que són per contemplar-les i prou, tot i l’atracció inexplicable que ens atrapa.

Una barreja de sensacions indicible, un sentiment de remordiments i penediment va consumir-me, a intervals, força mesos. Em pesava molt tal sentiment, per bé que el seu pes disminuïa amb el pas del temps, alleujant-me, com si jo pagués a terminis el deute per l’entremaliadura. Anys més tard, el seny va fer-me veure l’estat d’innocència amb què vivim la infantesa i m’alliberà, quasi, de tota culpa. I vaig somriure, vaig riure lleument amb un punt de tristor. I quan estudiava ciències de la naturalesa vaig aprendre la sorprenent estructura de les brànquies, que permeten als peixos extreure oxigen de l’aigua del seu hàbitat. Però, abans i tot de saber això i més coses, l’estiu següent a la feta infantil que he contat, un dia en què un altre peix preciós nedava a la peixera, havent dinat, al bo de l’hora de la migdiada, quan tenia el camp lliure, vaig prendre una galleda per abocar-hi l’aigua de la peixera i el peix. A continuació, parant esment, tornava a posar la peixera en el suport de bronze negrós que l’aguantava «amb formes isabelines», segons me n’havien assabentat. Al cap de res havia buidat la galleda al safareig gros. El peix, impulsat per les aletes i la cua, va perdre’s amb rapidesa entre plantes aquàtiques de groguenques poncelles, entre clapoteig de granotes, lliure, lliure sota aigua! I a flor d’aigua s’hi reflectien la llum calorosa de la tarda i tres o quatre bellíssimes libèl·lules, mentre jo retenia aquestes imatges, impregnades de perfum de llimonera. Un xic després la tarda era passada, començava a fer-se tard.

A entrada de fosc la mare va fer notar, com un tro, la seva veu: «El peix ha desaparegut!». Quan van incriminar-me, jo, palplantat, sense badar boca, feia que no amb el cap, tímidament. «Vejam si no haurà sigut el gat?», demanà l’àvia Teresa, clavant-me un cop d’ull. Fent-me el mut, jo abaixava els ulls i em posava vermell. L’agosarament no va mai deslliurat del risc. «Vatua l’olla! Aquest vailet s’ha empassat la llengua!». En això, en percebre veus alçades, el Peret, el gat, fugia rabent amb les orelles planes, estirades cap als costats. «Mi-te’l com fuig, pobrissó, deu-li una mica de llet», va manar l’àvia, girant full.

Mig segle em separa d’aquests anys que estic evocant. A l’endemig dels decennis, un mal dia el nou pla d’ordenació urbanística municipal va devastar la casa, el bosc de pins i l’estesa de garrofers, centenaris. També el safareig dels peixos, format, en part, per artístics blocs de pedra calcària de l’època romana (segles ll-lll dC), segons he llegit avui mateix, per una coincidència estranya o una alta casualitat.
Heus aquí que, amb les noves urbanitzacions d’Arenys, mal que bé, la conurbació va destruir un goig de paratges que, en recordar-los, veig a tocar... A les vores del camí que prenc hi ha blavets i cosconilles que floregen, conillets rosats al mig d’altres purpuris, fonolls que adormen caragolins a les tiges, ortigues, algun aloc i pler de roselles vinclades a mercè de l’aire! I claps de canyes.

Arenys de Mar, 27 de juliol del 2018