Estacional

10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. A l'estació esperen assegudes, repartides sense ordre, una quinzena de persones. Autobusos engegats, vehicles nus de xassís i carcasses sense motor comparteixen l'espai destinat a "Atención. Salida de Vehículos", segons un cartell pintat a mà que oscil·la al braç agonitzant de mig soldat sobre un pedestal. Un home encorbatat i emmaletat travela i cau de morros al peu del monument. Sota l'estàtua resta impresa des de sempre la dedicatòria: "A los caidos".
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. On s'ajunten el carrer de Bunyola i d'Eusebi Estada, una porta pesada, immensa, es tanca. El vidre darrera les barres metàl·liques és opac. El mànec torna a la posició de repòs. Sense que ningú no hi posi remei, es debat entre el negre de l'òxid i el blanc de la darrera taca de pintura maldestre que hi va caure. Dos finestrals més amunt, s'hi veu un cap, amb els ulls clavats a l'estació de l'altra banda del carrer. No perden detall. D'allà mateix surt el renou molest d'un televisor que mai no s'apaga. L'home seu immòbil, amb els braços damunt les cames. Amb suavitat, porta una màquina de retratar davant la cara, i ancora el moment. Deixa anar l'aparell enterra, pren un tassó que li han donat, i espera. Damunt l'entrada, penjant del darrer dels quatre perns que la sostingueren en el seu dia, una placa recorda, gairebé cap per avall, l'edat de les parets.
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. A un banc de pedra grisa s'hi llegeix "Carmen y Víctor". Un cul juvenil ho tapa tot asseient-se. Dos fils li pengen de les orelles. Escolta "L'Orage" de Brassens. Tanca els ulls amb força, i planta el nas al cel, mentre somriu. Ajunta les cames, en posa una damunt l'altra. Tanca les mans sobre el clatell, enganxant qualque rínxol rebel. Aspira. El fred és la primera sensació. El segueixen el fum i la pols. I el record de la nit anterior, d'olors tan dispars, de suors. El diari d'ahir, de ferum de paper banyat, s'estremeix entre els seus dits. Per a ell encara és avui.
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. Davant l'estació, contrastant amb la paret blanca, les cortines verd clar romanen recollides contra els laterals de la portassa, com sempre. Per l'exterior, el sol ja se n'ha menjat el color. L'home segueix a la cadira. Un pèndol d'argent, imitació d'aquells carillons d'època, marca el pas dels instants. Damunt la taula del braser, pel coll d'un sobre obert amb violència, treu cap un paper doblegat amb precisió. Al televisor, imatges de Galícia donen un to gris verd al lloc. Una veu femenina acompanya les imatges: "...dos homes da minha vida fuste o home mais querido, agora por descontado eres o mais avorrecido..." al so de l'acordió. El tassó cau i rodola fins a la terrassa. Els ulls queden fixos mirant un núvol.
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. L'home de la corbata recull els darrers papers que s'han escapat aprofitant el vent i els incorpora amb la resta a la cartera. S'acaba de treure la pols dels genolls amb les mans. Darrera la brutor, un forat hi delata la seva manca de destresa. Dissimula el seu neguit tot clavant les mans a les butxaques. Bufa. Mira a esquerra i dreta. Treu un telèfon mòbil i trasteja amunt i avall amb els botons. A la pantalla s'hi llegeix "ROSER". Se li encongeix el cor i l'alè. L'home, però, somriu. "No li bastava amb ésser una rosa". A la seva esquena, un gerani perd la darrera flor als cruels dits d'un nin massa juganer.
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. Els darrers acords de Brassens i les paraules "el dibuix d'una petita flor que se li assembla" clouen la foscor. El walkman fa un "clac" sonor i deixa de sonar. El jove s'incorpora i s'inclina cap a davant, encara assegut. Es frega la cara amb els palmells. Bufa. Mira dues dones que xerren dels seus meravellosos néts. Somriu amb un record. De la jaqueta en treu un telèfon mòbil. "No et trucaré. No ens tornarem a veure", li ha dit ella. Somriu maliciós: "Si vol recuperar el mòbil, ens haurem de tornar a veure, però". A l'esquerra, un home encorbatat no sap si guardar el seu telèfon a la butxaca.

10 de Juliol del 2002. Port Comercial d'Alcúdia. A una hora de la sortida del ràpid d'Alcúdia amb destinació Ciutadella. Els vidres que aïllen la sala de l'exterior es separen i troben de nou. La sala d'espera, freda, es veu envaïda per la xafogor de fora. Mirant per la finestra, un home vestit amb una americana verda sosté una cigarreta a mig fumar, amb la cendra a punt de saltar de la punta. Del fals sostre de plaques de guix hi surt el renou del ventilador de l'aire condicionat. El fil de fum es desfà amb l'arribada d'un cop d'aire. L'home gira la seva atenció cap a la porta. El sobten uns cabells arrissats, salvatges, que van cap a ell. "Hola. Sóc na Roser" es presenta "fa bon dia avui, no?". L'home assenteix. Les pupil·les se li dilaten en excés. "Serà meva" pensa. A fora, el dia més calent de l'any arriba al migdia.
10 de Juliol del 2002. Port de Ciutadella. A una hora de la sortida del ràpid d'Alcúdia amb destinació Ciutadella. Amb les cames penjant, al moll, uns ulls miren les ones dispars i arrissades que maregen les barques. La mar el va fer conèixer uns altres ulls, fa temps ja. Despistat, colpeja amb els talons el mur, sense ritme aparent. Té hores per davant d'espera. Encara no ha començat a sortit, a la badia que s'entreveu en l'horitzó, la flor que espera amb delit i passió. Els moments gerds se li entrebanquen a l'estómac i el fan respirar fort. Té hores per davant per sospirar i imaginar petons, regalats amb ànsia. Tira el pit enrera, fins que amb el cap toca la pedra freda del port. Mira el cel, un núvol. "Serà meva" pensa, "de nou". A una butxaca, un tros de fusta aconseguit a cops de puny fa dues setmanes. A l'altra, les claus d'un apartament de la cadena "Sol d'Estiu", amb vistes al sol de ponent.
10 de Juliol del 2002. Port Comercial d'Alcúdia. A una hora de la sortida del ràpid d'Alcúdia amb destinació Ciutadella. Entre blocs de caixes i edificis de plàstic, un centenar d'adolescents, armats amb mocadors i motxilles, riu i xerra. Amb l'esquena contra un fanal verd, un d'ells posa en marxa un walkman sense cap ratlla ni una. Brel canta "Ces gens-là". L'olor de sal és intensa. Quan tomba el cap, darrera el vidre brut de la sala d'espera, hi veu una parella de conversa animada. El jove enrogeix per un instant. Ella té els ulls clavats al seu fanal verd. "Serà meva" pensa, desviant la mirada. Potser en mal moment, Brel anuncia "qu'elle est trop belle pour moi".
10 de Juliol del 2002. Port Comercial d'Alcúdia. A cinc minuts de la sortida del ràpid d'Alcúdia amb destinació Ciutadella. Des de la passarel·la l'home de l'americana es gira i saluda. Per un moment dubta, i finalment torna a baixar. S'acosta a una dona que carrega una maleta negra. Es fan un petó. Ell li acarona els rínxols. Ella li posa la mà sobre el pit. Tot té un gust amarg, a arena cuita, a suor. En un instant, l'home de l'americana treu un telèfon mòbil de la butxaca. El posa a la bossa d'ella. "Així segur que et trucaré" diu, "m'ha encantat conèixer-te". Ploren, conscients que es tornaran a veure.
10 de Juliol del 2002. Port de Ciutadella. A cinc minuts de la sortida del ràpid d'Alcúdia amb destinació Ciutadella. La màquina que penjava del coll del fotògraf es posa a funcionar. Sap que l'espera es farà més curta si fa allò que més li agrada: robar moments. I el port de Ciutadella en té milers, milions. Un pescador cus xarxa assegut a un piló. Dues dones aixequen amb dificultats la barrera d'un restaurant del port. Una barca, cap per avall, al Pla, és colpejada per les onades calmes que hi arriben. Dos nins preparen una broma a un tercer, desprevingut. S'obre una finestra enclavada a la roca. I, en aquesta darrera instantània, l'home cau per les roques, tot mirant de trobar una millor vista del finestral. Mentre rodola, cerca amb la punta dels dits el tros de fusta que du a la butxaca. Tot un lladre de colors, perdent en un instant totes les imatges de la vida.
10 de Juliol del 2002. Port Comercial d'Alcúdia. A cinc minuts de la sortida del ràpid d'Alcúdia amb destinació Ciutadella. Un jove puja amb la motxilla a l'esquena per la passarel·la. Fort, massa i tot, Brel entona a cau d'orella "Ne me quitte pas". La música no el deixa sentir què li diuen. No li importa. Es creua amb un home amb una americana verda que ja ha vist abans. Les seves espatlles xoquen inesperadament. El jove, menys corpulent, cedeix i acaba girat. Veu els ulls que ja l'han mirat abans. Són per a ell. La dona, però, es petoneja amb l'home de la corbata. "Però perquè ha decidit quedar-se, ella?". Aturat a la passarel·la, estreny el puny. A mitjan petó, però, uns ulls de desig se li claven de nou. I s'hi queden fins que acaba el petó. Aquella mirada li hauria de fer mal, però tant li fa, sempre ha estat tot sol.

10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. Un home encorbatat contempla el seu telèfon mòbil. Deixa anar la cartera que du a l'altre braç amb una flexió de genolls. Sense desviar la mirada, cerca a la butxaca. Treu una cadena de plata; la que, segons recorda, havia estirat ella amb les dents el primer vespre. Havia estat tan romàntic... el vi, les espelmes, la "Chanson des vieux amants", la lluna plena, la conversa sobre Salvat-Papasseit. Fins i tot la calor havia acompanyat. Com en Martí Pol, que els havia acompanyat tantes vegades a taula, al llit, a hostals de mala mort, a cingles
, a palaus, a vaixells, nus. "Deixaré la meva dona" pensa. Somriu. És el dia, la por ja no el venç. Recorda el primer poema que va llegir-li, i ella mai no enganya en aquestes coses: "Uns dies passen més lentament que els altres. Són fugacíssims aquells que em vens a veure. Els altres mai no acaben".
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. Un llum, aranya de cinc braços que penja rovellada i plena de pols, segueix encès. Diversos fils elèctrics grapats a la paret volten tota la casa. A una cadira de rodes, amb la mirada clavada, un home sosté un aparell fotogràfic. Ho fa per inèrcia. No entén què és. El televisor engegat li fa companyia. Tampoc ho entén. El món és només fam i menjar, set i beguda. I té la boca seca. Una dona de cabells arrissats li ha donat un tassó d'aigua i li ha acaronat el cap. Ell ha somrigut. De tant en tant recorda un finestral enclavat a la roca que s'obre, i un tros de fusta que se li escapa dels dits. Tampoc no ho entén, i somriu. Sempre somriu quan no entén una cosa, un trist acte reflex. I sempre somriu.
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. Un jove a un banc de pedra grisa es mossega el llavi. Després d'una pausa, escolta els Pixies que es demanen "Where is my mind?". El jove també s'ho demana. Sons llisos de baix, pujades i baixades de l'elèctrica de la guitarra, ressò dels acords acústics, repetitius, i un "uh" tallat. Talment anit amb ella. "Increïble" pensa. El cansament l'assetja, però l'excitació del vespre encara li dura. No sabia que es podien fer tantes coses amb tan poc espai entre dues persones. Ni sabia que bé que cau sentir-se desitjat, o abraçat, o dins d'ella. Ella. "Quan els pensaments són sentiments, i els sentiments són desig, qualque cosa fa esclatar el seny i l'enteniment dels homes. Una altra four-letters word" pensa, "però m'encanta".
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. L'ombra d'un edifici amb el cartell d'entrada a punt de caure, tapa bona part de l'entrada a l'estació. A terra, les ratlles blanques i grogues s'alternen. El fred s'accentua amb el vent. Es succeeixen converses variades per tota l'estació. Un home dret, amb la cartera a la seva esquerra, penja el telèfon. Ha deixat la seva dona per una altra. Ara només cal que truqui l'altra. Mira el rellotge, tot i que ja sap quina hora és. Es decideix, busca el nom i marca. Es col·loca l'aparell a l'orella, neguitós. Davant, a l'esquerra, a un jove de cabells arrissats li sona el mòbil.
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. Encara no ha arribat l'olor de podrit. Encara no és el moment. Ara per ara, nua, estirada al sofà, amb el cap baix i els rínxols tapant-li la cara, una figura femenina deixa de respirar. És preciosa, així i tot, és preciosa. El blanc, mòrbid, li baixa per tot el cos. Els llavis, ocults darrera els rínxols, blavegen. Ha escrit una nota i l'ha deixada dins un sobre. "A qui pugui interessar" hi diu a l'anvers. A la cuina, el darrer tassó que ha begut fa companyia a la nota. El televisor sona com sempre. El pèndul d'argent espera. Un llum de l'aranya trontolla. El braser ja no escalfa.
10 de Juliol del 2003. Estació d'Autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores trenta-cinc amb destinació Sóller. Un ocell picoteja les restes d'un entrepà McDonald. Un nin entremaliat l'espanta amb una flor de gerani mústia i grapejada. La mare el renya. Un núvol tapa el poc sol que quedava. Un jove fica la mà a la butxaca i en treu un mòbil que sona. A la pantalla hi llegeix "romanç". Dubtós, contesta. A la seva dreta, sent un home encorbatat que xerra. És la veu del mòbil, que ara el mira, trist i angoixat. Traïdors i traïts, tots dos, es miren als ulls.

10 de Juliol del 2001. Creuer Santa Maria. Mar Adriàtica. Dos dofins entren i surten de l'aigua. L'estela del vaixell es perd enllà. La coberta s'omple d'olors salines. Per tercera vegada, i ara de molt més a prop, l'home de la màquina ha fotografiat la dona dels cabells arrissats. Les dues primeres ella s'ha arreglat i ha mirat el cel, com si no se n'adonés. Ara ja no hi ha dubte possible, juguen al mateix joc. L'home se li acosta. Es presenta, segur d'ell. Ella li fa un petó al front i n'hi ofereix més a cau d'orella. Les cames de l'home tremolen, sembla evident que ha perdut la iniciativa. La seguretat es perd tan aviat quan els ulls es creuen. I els dies són tan curts quan no hi ha distància. Tants dies. I la mar de testimoni orb. "Amor etern" s'han dit. I mai no mentirien en això.

10 de Juliol del 2003. Estació d'autobusos. Palma. Surt el tren de les quinze hores amb destinació Alcúdia. Darrera les cortines, sobre la taula del braser, reposen un sobre tancat i un obre cartes rovellat. De braços plegats, una dona de cabells arrissats ho contempla. Mira a l'esquerra. Hi ha un home assegut a una cadira de rodes, amb la mirada clavada enlloc. De tant en tant, i com si fora un rellotge de cucut, aixeca un braç i mou l'índex per fer una fotografia. Com sempre. A la paret, un pèndol d'argent fa insuportable l'espera. La dona pren l'obridor i el sobre, i amb violència en romp el coll. "Diagnòstic: malaltia d'Alzheimer. Carac.: Degenerativa, hereditària. Visitar neuròleg". Les mans li tremolen. Desa el paper al sobre. No té esma per plorar. A la cuina, hi ha preparats un pot blanc i dos tassons d'aigua.

10 de Juliol de 2004. Sala primera del Jutjat de Primera Instància Número 2 de Palma de Mallorca. Surt el tren de les deu hores vint-i-cinc amb destinació Alcúdia. Amagats darrera les seves vestimentes de senyorets, avorrits de desgràcies, els funcionaris escolten en testimoni d'una demanda. La setena del matí. La procuradora, emocionada, llegeix textualment els darrers mots escrits per la germana de la demandant: "A qui sigui: L'he mort per amor. Ho havia de fer. Me l'estim massa. Ell no podria viure sense jo. Qui se n'ocuparia? Qui, després de tant de temps, en podria tenir cura? I a més, ell no voldria viure sense jo. Ho sé, perquè el conec d'abans de l'accident. El conec d'abans que perdés la mobilitat, d'abans que perdés la capacitat de raonar. Per això l'he mort, perquè l'estim. I com fan els amants a les històries d'amor, partiré amb ell. Aquest cop anirem junts, no em quedaré a terra morta de por. Només deman que no me'n separin. Que ens cremin junts. I que escampin les nostres cendres a la Mediterrània, que un dia ens va ajuntar. Gràcies."