Esquizo-frena'm (Relats a la cornisa) Lumbalgia

Porto cinc dies amb mal d'esquena. No estic bé al llit, ni assegut al sofà, ni dret ni res. Estic fins els nassos de la merda de manta elèctrica, de l'Ana Rosa Quintana, de la Júlia Otero i del Aquí hay Tomate.
Qualsevol gest que faig és una fiblada a la zona lumbar, un mal innecessari, pompós, grandiloqüent.
En aquests cinc dies, m'han punxat com si al practicant li haguessin de donar les meves orelles (en una mena de fantasia galopant vaig arribar a imaginar-me dues infermeres sacsejant sengles mocadors i cridant amb accent andalús "er rabo, er rabo!"), m'he posat pomades, liniments, uns adhesius absurds que per la única cosa que han servit és per depilar-me la ronyonada. També m'han fet massatges, que només m'han desplaçat el mal d'una banda a l'altra de l'esquena.
Ara estic estirat a sobre el parquet (diuen que va bé) mirant amunt, tractant de posar-me tan recte com puc, i m'adono que al sostre hi ha unes taques estranyes. Potser són d'humitat, però em passa allò que li passa a tothom quan mira detingudament els núvols, o les arrugues de l'estucat d'una paret, àdhuc les formes capricioses del greix al tall que enceta una pota de pernil: em sembla que hi veig una forma. M'esgarrifo. Sembla una cara que em mira. I és un rostre que fa una ganyota irada. Fins i tot començo a percebre que les taques es mouen silenciosa, lentament, amb una parsimònia ominosa, per fer que la forma es defineixi. Els ulls ara són més clars, més ulls, i tenen la profunditat negra d'un pou. Em miren amb rauxa. La franja que configura la boca s'eixampla i s'estreny, com si cridés amenaces terribles.
Començo a espantar-me. La forma ha sobrepassat el nivell de l'imaginari. No és un grup de taques que, des de l'òptica de l'avorriment pren la identitat figurada que se li atorga, aquesta forma és, i cada cop ho és més.
Hi ha un canvi. La cara, fins ara estampada al sostre, pren dimensió. Dona la sensació que s'està separant del guix (de fet, m'han caigut a sobre alguns fragments esmicolats) per agafar volum, per acostar-se'm. És enorme, i continua dibuixant una expressió irada, arrauxada, amenaçadora. S'acosta irremeiablement.
El pitjor de tot és que sé que si pogués incorporar-me s'acabaria el perill, fugiria sense cap mena de problema d'aquest rostre terrorífic, d'aquest rostre que ara em mostra uns ullals ben aclaridors. Sé que s'esvaniria com es van esvanir les infermeres toreres. Però estic totalment clavat, no podria moure'm ni que tingués tot el dia. I ja no em queden ni deu segons. Ni cinc.
Qui m'havia de dir a mi que un mal d'esquena em pogués matar.