Espurnes del Mar Negre

Un cafè ens porta als mots sota la vesprada de Juliol, que intenta trencar la calma amb núvols amenaçadors,
T'he deixat ben lluny. Possiblement mai torni a veure els teus ulls, que es perden al fons de l'infinit de cada ona del Mar Negre.
Possiblement mai tornem a escoltar les paraules que pronuncia el vent.
L'atzar ens junta, L'atzar ens separa.
És la regla de la vida que hem après ben bé: aquella que ens ha ensenyat a conèixer i a oblidar tan ràpidament. Aquella que ens fa continuar vivint cada moment.