Espies de Montsoriu (Fragment)

La cel•la es humida i fosca, inhòspita com ho potser el racó més inhòspit del món. De les parets cauen innumerables llàgrimes d'aigua pudenta, taques que dibuixen els murs de la torre amb traços fan-tasmals, dibuixant capriciosament figures que son l’al•legoria de l'aire infestat de brutícia que envaeix cada metre d'aquella edificació.
Aquella substància repugnant, potser les restes de la defecació d'altres presoners ocupants de cel•les superiors, baixarà lentament pels murs i es dipositarà en tolls d'aspecte innombrable que des-prés relliscaran en rierols que repartiran la seva olor a mort per tota l'estança.
Ara pot veure nítidament, com al fons d'aquell habitacle, avantsala del mateix infern, un finestró mínimament aconsegueix la seva missió i deixa en-trar una escletxa de llum. La lluna tampoc ha volgut aliar-se amb el presoner que habita aquell pis de “la torre del oro”, un quart minvant sinistre sembla en-fosquir encara més de tenebres l'ànima d'aquell presoner. De quan en quan el riu Guadalquivir re-torna reflexos dins la torre, com petites estels que floten dintre la cel.la i s'esmicolen en espurnes de mil matisos. La remor de l'aigua que porta lenta-ment, empren al silenci nocturn, una monòtona me-lodia només trencada pels plors d'algun presoner o pel cant d'algun soldat que amb l'anima escalfada pel licor, ofereix serenates a la llum minsa de la llu-na quasi inexistent.
En Martí assisteix a aquella visió com un testi-moni més, sobrevola ara com un ocell aquella edifi-cació. Recorda que algú li va explicar que aquella torre era el record viu de reconquestes musulmanes i dels molts anys que el pares de l'almohade Abú l'Ulà van dominar aquelles terres andaluses, mai va estar fet per utilitzar-lo com a presó. Més aviat era un edifici, fet potser, per tasques més nobles dona-da la bellesa de les seves formes. Potser en èpo-ques anteriors va ser biblioteca, o potser Mezquita, potser des de la seva alçaria s'havia cridat als fi-dels, fills de Mahoma, a l'oració diària. Però això només eren les intencions que podrien tenir amb aquest edifici, algú que no sabés el propòsit amb el que va ser construït. La Torre del Oro era una torre de defensa. El seu entorn, la riba esquerra del riu Guadalquivir, envoltat de palmeres i acaronat per la tèbia brisa fluvial, no semblava escenari per tortures ni reclusions, tot i que no cal oblidar que aquella atalaia era part d'una muralla, de fet, era una part més de la fortificació que havia de defensar la ciutat del possible invasor.
Però en arribar Pere el Cruel a Sevilla, en una vi-sita plena de turbulències, va decidir construir una planta dodecagonal per dedicar a aquella torre a l'allotjament del presoners, que a partir d'aquell moment passarien els seus darrers dies amb l'ani-ma penjant de la seva cúpula.
Per l'estima que dipositava el rei Cruel en aquella Torre del Oro, va ser que va decidir que desprès de la seva campanya a Cartagena, dirigint les naus castellanes que van derrotar l'estol català, comandat pel vescomte de Cardona, Bernat de Cabrera havia de ser “premiat” amb un captiveri indefinit. Les innumerables veus que li arribaven de la cort, li deien al rei de Castella que per moltes victòries que regalés Bernat a la corona, no deixava de ser un membre destacat de l'estat enemic. Potser només estava guanyant temps, o pitjor encara estava creant la discòrdia dintre Castella i de passada fent contactes amb l'ànim d'una invasió propera. Mal aconsellat o no, el rei havia decidit que no havia de passar més temps amb un enemic dintre casa seva. Fins i tot, si ho feia amb l’estratègia adequada i sabia fer-ne publicitat, algú aviat s’interessaria pel català. No pensava pas en un rescat, ni molt menys que cap membre de la noblesa catalana-aragonesa, pogués oferir algun intercanvi de terres o presoners. Per la gent del principat, Bernat era un traïdor i no valia ni la terra que pogués cobrir la seva tomba.
Però Pere el Cruel tenia altres idees al cap. Ha-via de donar un cop d'efecte a aquella guerra que no semblava acabar mai. Havia de deixar clar que per a ell no hi havien aliats vinguts del bàndol con-trari, ni per un enemic repenedit existia el perdó. Els seus germanastres havien de veure com era capaç de sotmetre a tortura a qui tant l'havia ajudat. Havia de demostrar que era capaç de ser injust. I aquest fet, que podia semblar el més reprovable dels quali-ficatius, faria que els seus enemics tremolessin da-vant d’elI. A partir d'ara ningú podria confiar en un pacte amb Pere el Cruel, no hi ha pitjor per un regne veí que un rei que no respecta els pactes, un monarca que castiga als seus aliats i els canvia la fidelitat per traïció.
I en el fons, Bernat fill ja s'ho imaginava, mai va confiar en aquell rei cruel, de fet la seva aliança només va ser un impuls, una fugida endavant de-guda a la injustícia que el Cerimoniós havia comès amb el seu pare. I ell, el seu pare, ja ho sabia prou com de traïdor podia ser aquell castellà, quan va trencar treves signades amb els segells reials i ju-rades davant les sagrades escriptures.
I això no es gents bo ja que el pobre Bernat, sense cap mena d'esperança, esperava una mort propera dins la seva cel•la. Els dies ja no eren més que porcions d'una vida que es queia a bocins i dei-xava anar els seus darrers sospirs. Lluny quedava la mort del seu pare, una mort que ja no podria ven-jar del tot. Més propers en la seva memòria els re-cords de la batalla a Cartagena i uns mesos abans els dies de lluita Saragossa, on fou pres pels caste-llans i on va perdre al seu pare, Senyor de Cabrera.
Gairebé del tot, en la seva ment, s'anaven fonen els records, vagament es difuminava tot el que va ser, recordava que a Montsoriu havia deixat un fill, i també una dona. I molt dins seu, i potser cada dia menys presents, els fantasmes del seu passat li de-ien que tenia un vescomtat i que havia lluitat amb un rei que va acabar amb l'honor d'ell i del seu pare.
Del mur de la cel•la pengen dos grillons que sub-jecten fortament al fill del Cabrera. L'aspecte majes-tuós que va tenir en un passat ha desaparegut, ara es només un cos que penja absurdament d'una pa-ret coberta d'humitats i que gairebé si es pot man-tenir en peus. Una barba de setmanes cobreix el seu rostre i els vestits que luxosament va portar un dia, han perdut la seva lluentor i semblen parracs que pengen d'un cos que ha perdut l'ànima i el delit de viure.
Ja fa un parell d'àpats que no ha volgut menjar res, i dos plats plens de sèmola s’amunteguen da-vant de la rovellada porta que el separa de la lliber-tat. Un plat més apareix de cop davant dels altres i una munió de mosques s'esvaloten contentes pel menjar que li porten. Bernat aixeca el cap i mira la porta, i després també veu com l'ombra del soldat de guàrdia i passa pel davant.
Monòtonament, el de Cabrera torna a baixar el cap i mira d’abstreure de nou en els seus pensa-ments. Recorda el que va ser i en que s'ha convertit, potser ja no li queda res. Ni una llar on pogué tornar, ni una família que el trobi a faltar. Ni tant sols amics, tots ja deuen odiar-lo segurament. Potser havia d'haver mort al costat del seu pare. Potser...
Una hora després, ja entrada la nit, una altra om-bra torna a creuar per davant de la porta, aquest cop Bernat si hi posa atenció. Dins la rutina diària, alguna cosa ha canviat. Sap que després de l'àpat nocturn, cap soldat es mou del cos de guàrdia. Aquells moviments rere la porta li semblen estranys, i més quan veu que aquella ombra que ha vist pas-sar per l'escletxa de llum que ve del passadís, es mou un altre cop. Després s'hi afegeixen dues om-bres més. Bernat pensa que son soldats que es mouen en la seva guàrdia, i pel que pot intuir, al menys en son tres. Ara aquells homes estant par-lant, sent veus que parlen molt fluix. Per fi les veus callen i la porta s'obre de nou. Sense temps a pre-guntar, un soldat enfosquit pel sol de la regió i guarnit amb una cota de malla, s'apropa a ell. Ara esta segur, alguna cosa ha de passar, Bernat pensa que potser siguin els últims moments de la seva vi-da. El soldat s'acosta a ell sense dir res i amb difi-cultat li treu els grillons que el tenien subjecte al mur. Bernat es precipita al terra en no tenir el suport que l'impedia caure, degut a la fam i el cansament. Resignat espera alguna acció definitiva, potser un cop mal donat posi fi a les seves penes, o potser només sigui el principi d'hores de suplicis que el portaran a una mort llarga i dolorosa. Ara els soldats l'arrosseguen pel passadís que surt de la cel•la, sembla que vagi recuperant les forces per moments. Recelós es mira els soldats, i alguna cosa li diu que aquella escena no s'està produint com calia esperar.
Mil cops havia somiat el seu últim dia a La Torre del Oro, de fet els darrers dies no ha fet un altre co-sa. Mil cops dins la seva ment, aquells soldats l'ar-rossegaven com ara pel passadís, a cops el feien baixar a un patí on la forca l'estava esperant. D'al-tres vegades imaginava els mateixos homes que, a empentes, el feien portar a un subterrani on les tor-tures haurien d'acabar amb la seva vida.
I sempre somiava amb els mateixos individus, i aquells homes no eren altres que els mateixos que li duien el menjar diari i escopien sobre ell, els ma-teixos homes que cada nit l’humiliaven i el cobrien d'insults. Curiosament aquells segons que està vi-vint no son tal com havia imaginat, aquells soldats no l'insulten, ni li donen cops, de fet hi ha una certa amabilitat en el seu tracte. I mentre camina pesaro-sament i arrossega els peus pel llarg passadís, va pensant que no cal donar ales a cap esperança. Aquests soldats son nous per a ell, no son els ma-teixos individus que guardaven les cel•les de la tor-re. Però potser això només és la crònica del seu ocàs, de vegades en casos com el seu, es feia venir soldats de la mateixa cort de Castella per dur a ter-me execucions amb personatges com ell, tot i ser l'enemic, era un membre de la noblesa. I pensant això imagina que amb la mort el seu somni a d’acabar, però no és així. De sobte els dolors l’abandonen, ja no es sent un presoner, es veu a l’altre costat de la porta de la cel.la, i sap que torna a ser ell mateix.
De sobte aquella esperança que anava morint en Bernat els últims instants, s’il•lumina de cop amb un esclat de joia, que si no fos pel seu estat deplorable, l'hagués fet cridar d'alegria. Un dels soldats, tot i que mirava d'ocultar-lo sota la cota de malla, deixava veure un cinturó on es podia veure clara-ment el escut de la casa dels Trastàmara. Sense tenir temps de dir res al respecte, arriben al final del passadís, ara hauran de travessar un arc que ja els porta a la sortida, no abans de baixar un parell d'esglaons. En un replà un altre home espera, i mentre mira a tota reu, fa gestos als soldats per què es donin pressa. Bernat el reconeix, és en Martí, que l'espera amb un somriure i el convida a sortir amb celeritat:
—No esperàveu que us deixaria aquesta festa només per vos. Hem de sortir de presa, forces d'En-ric Trastamara ens esperen per tornar-vos a casa.
Bernat força un somriure i li passa la mà pel ca-bell. Es troba feliç, però no sembla que senti altre cosa que agraïment als que l'han volgut salvar. No-més això sent, agraïment. Però no sent l'alegria de tornar a la seva llar, ni l’ànsia d'una llibertat que té a tocar. Potser perquè, sense que l'hagin executat, la seva ànima ja es en un altre lloc:
—Si algú havia de venir a treure'm d'aquest infern, havies de ser tu. Però mal a guanyat tanta empenta per salvar a algú que ja no li queda vida. Si em trè-ieu d'aquí, on hauré d'anar? pel meu poble només sóc un traïdor, i també ho sóc pel meus enemics.
—No penseu ara en això. És el moment de mar-xar!
Però en creuar el portal que els durà al carrer i després a la llibertat, alguna cosa fa que s'aturin de cop. Martí, que es el primer en sortir, clava els talons a terra i amb el braç fa un senyal per què s'aturi la resta del grup. Els soldats s'amaguen darrera les columnes i carreguen els seus arcs, ells també han sentit els cavalls que avancen en direcció a ells. Venint a un tres-cents metres, un grup de genets avancen en direcció a la Torre del Oro. Son prop d'una desena de homes, que llueixen cota de malla i duen al damunt el jupó color raïm de la casa de Castella. Al davant de tot, un cavall àrab blanc com la neu es conduït per un individu d'aspecte ferotge, Martí el coneix de seguida, es Pere el cruel. En la ment de tots, apareix el fantasma fosc de la dissort, de la casualitat mal trobada. Era evident que no els havien descobert, si fos així tota la torre seria enva-ïda ja per soldats castellans, potser centenars...
Aquell grup que es dirigia a ell, només podia tenir com a motiu de la seva visita, algun assumpte d'es-tat. Volien veure a algun presoner, un interrogatori, potser. El que Martí no imaginava es que el mateix rei pogués trobar-se en aquelles terres, Amb això no hi contava. El que si començava a tenir molt clar es que no hi havia presoner més insigne que Bernat de Cabrera. D'aquell racó del món era l’única persona que podia motivar a Pere el Cruel a rebaixar-se a omplir-se les polaines de fang per visitar a algú tan-cat a les cel•les. A Martí se li glaça la sang i una suor freda li ve al clatell, el rei està ha punt d'arribar i el rescat del fill del vescomte de Cabrera encara no s'ha produït. Amb la mateixa determinació d'al-tres vegades el de Tortosa dona indicació als sol-dats per que surtin amb celeritat de la torre. Els ho-mes entenen aviat el que vol dir i corren en direcció a la ribera del riu. Amb el cos ajupit, miren de ocul-tar-se, tot i s'agafen el cinturó per evitar el soroll que faran les corretges en córrer. Un d’ells s'amaga dar-rera uns matolls, a un tret de pedra d'on havia sortit. Els altres dos es llencen al riu en veure com els sol-dats i el propi rei ja són a tocar.
En el mateix moments que aquell homes, mira-ven d'amagar-se, Martí ha fet córrer al seu protector en direcció al interior de la torre. No els queda altre remei, si miren de fugir, seran vistos per la comitiva que s'acosta cada cop més al lloc on es troben. Potser trobin alguna altre sortida, alguna oportunitat perquè puguin sortir abans que arribin. Però les di-mensions de la torre no donen per més, no hi ha més entrada que la que ara miren de deixar enrere, ni més passadís que el que ara recorren. Torre amunt només hi han les recargolades escales de les que abans havien baixat. Al menys en el seu atac, han tingut la precaució de llençar els cossos dels membres de la guàrdia al riu. En arribar, només uns minuts abans, han agafat per sorpresa als homes que custodiaven la torre, amb habilitat els han desposseït de les robes i s'han fet passar pel relleu de la guàrdia. Tot i així ara no poden mantenir aquelles falses identitats, el rei coneix a Martí i pot-ser també conegui algun del soldats que fidelment l'acompanyen. Per això Martí decideix que no queda altre que tornar al calabós. Tornarà a ubicar a Bernat al mateix lloc d'on l'ha alliberat i després improvisarà el que farà amb ell mateix. Però encara queda una cosa per lligar, que pensarà el rei en veure que ningú queda vigilant la porta? Fins i tot aquest tema també queda resolt aviat, ell mateix ocuparà el lloc del vigilant de guàrdia. Ha de córrer aquest risc, potser a l'escamot que ja té a pocs metres no li calgui entrar a la torre. De fet, sovint els interrogatoris amb presoners es fan al exterior, i tractant-se del rei, encara més, ja que qualsevol atac dins la torre podria convertir aquell edifici en un cul de sac, en un cau d'on seria pràcticament impossible una fugida.
Tot això a passat en pocs minuts, la sort somriu a Martí ja que el grup a cavall ha afluixat força la mar-xa, degut potser a que s'han dividit en dos. Una part vigilaran la ribera del riu, evitant potser, que puguin ser atacats per sorpresa. Amb el riu per un costat, la fugida en cas de atac pot convertir aquella visita en una trampa. A terres andaluses encara queden mo-ros amb ànims de revenja, i tenint en compte això, el rei sempre es fa acompanyar d'una escorta. L'al-tre part ja es camí de la torre.
El raonament de Martí aviat es veurà refermat, el grup que encapçala Pere el cruel, s'atura davant de l'edificació. Martí mira de abaixar el rostre ocultant-se sota el casc. Un dels soldats s'hi acosta i es diri-geix a ell, es un noiet molt jove, gairebé un nen, el cos li balla dins la túnica i l'espasa sembla massa grossa per les seves mides. Amb un posat fingit d'autoritat increpa:
—El rei Pere I de Castella vol que baixeu un pre-soner. Bernat de Cabrera ha de baixar i postrar-se davant sa majestat d’immediat.
Martí s'engresca veient la falta d’experiència d'a-quell jove i esperonat, veient que el rei no s'hi acos-ta i per tant no el reconeixerà, mira de jugar amb el jove, potser així pugui saber els motius d'aquella visita:
—Com sé jo que no m'enganyeu? Porteu un sal-conduit?
El jovenet reacciona amb una feredat amb la que en Martí no comptava:
—Què més necessites? No veus al teu rei davant teu? Fes el que et dic i porta a Bernat de Cabrera a la part de darrera. El rei vol parlar amb ell.
Martí torna a dins i puja les escales amb rapide-sa, davant de Bernat ha de fingir uns ànims que no té per fer-lo baixar les escales:
—No patiu, ara heu de baixar, es oportú no buscar un enfrontament. Però hi han homes de Trastàmara al altre costa del Guadalquivir. Si això es un interro-gatori, com penso, haureu de saber-lo suportar. Només serà un altre més. Un de tants com heu so-fert aquest dies. Si la finalitat d'aquest esca-mot...bé...si realment fos un escamot d'execució...no patiu que actuarem de seguida. O sortim tots o tots i deixarem la vida.
Bernat se'l mira amb tendresa. Els seus llavis di-buixen un somriure:
—Ja t'ho he dit. No mereixo que ningú es deixi la pell per mi. Això ja s'ha acabat, com tu dius aquesta gent potser bé a signar sentencia, potser avui acabi tot. Però si aquest rei vol parlar amb mi, si amb tal propòsit es la seva visita, ho haig de fer. Com a mí-nim vull morir sabent la veritat d'aquest arrest.
No hi ha temps per més, Martí fa baixar al de Ca-brera per les escales en direcció a la sortida. Per ser més convincent, simula que ho fa a cops de peu, fins i tot gosa a donar-li un parell d'empentes. En arribar al portal, el jove soldat somriu amb satis-facció, no pensava que se'n pogués sortir amb tanta facilitat. Inflat d'èxit fa un senyal perquè, com havia dit, en Martí porti al vescomte a l'altre banda de la torre, allà la muralla de defensa forma un patí que sembla haver estat emprat en altres ocasions com a patíbul. Bernat de Cabrera dona passos decidits, aquells últims segons li han fet créixer uns ànims que semblava haver perdut per sempre més. Ara no sap que passarà, però ha decidit conservar la digni-tat, potser el rei el que espera es veure'l enfonsat, humiliat. I això no li permetrà.
El soldat jove si acosta i després un altre més, és un home de mitjana edat que mou el seu cos obès amb dificultat. Aquest últim agafa a Bernat pels ca-nells i el lliga a una estaca que sembla haver estat instal•lada a tal efecte. Ho fa amb normalitat, en cap moment actua amb violència. Els seus moviments, en col•locar-lo amb les mans al darrera i immobilit-zat en aquell pal, son duts a terme amb delicadesa i mètode. No semblen els usos maldestres de un home de batalla. Martí torna al seu lloc, custodiant la porta de la torre i mirant de passar desapercebut, però en fer-ho no pot evitar mirar enrere i sentir com el pànic està a punt d'apoderar-se del seus sentits. Se n'ha adonat de seguida, com també ho ha fet Bernat de Cabrera, aquell home té tota la manera de fer de un verduc, la seva forma d'actuar sense pressa, els seus gestos duts a terme amb un mèto-de i un ritme que no poden dir altre cosa, aquell in-dividu es un professional de la mort.
Encara no ha acabat de lligar-li les mans quan el rei cruel entra en escena. Ha desmuntat dels seu cavall i es mira a Bernat inquisitivament, sap que part de la seva fama es deu al seu actes i altre part molt important a la fredor de la seva mirada. Duu una túnica color mel amb un cinturó ample ajustat a la cintura, d'aquell cinto i penja una espasa que pels ulls de Bernat sembla anar agafant un tètric protagonisme. De la seva barba i pengen gotes de suor que s’eixuga amb la màniga. La nit es calorosa a Sevilla, tot i això a la front d'en Bernat no si veu una espurna de transpiració, ha decidit que ni això es pot permetre davant del seu enemic, que ja té al davant. Al costat de Pere el cruel hi ha dos homes l'acompanyen. En Martí s'oculta darrera el porticó, la situació no pot ser més complicada, un d'aquells homes es Joanot Fageda, Comte de Gualba. El de Tortosa pensa que com Bernat, veurà passar davant seu els últims instants de la seva vida, no creu que el comte de Gualba trigui massa en descobrir-lo, i llavors ja tot haurà acabat. El seu cap no s'ocupa ara de pensar que fa aquell individu en companyia del rei. De fet, coneixent-lo era capaç de fer-se amic del mateix príncep de les tenebres si això li podia aportar un bocí de poder. A més, aquella escena ja fa estona que s'ha transmutat en una mena de mal son, cada cosa inimaginable acabava passant i els astres semblen voler que aquells personatges es donessin cita en el mateix lloc i en el moment precís.
Bernat no vol oblidar la promesa que s'ha fet ell mateix, no perdrà el seu honor, massa ho va fer, pot-ser en un passat que ara el duia a ser on era. El rei se n'adona, sap de l'orgull que sempre ha estat una ensenya en la personalitat del de Cabrera. Ara ja el té davant i fa un gest al verduc, aquest treu una ca-putxa i fa l'intent de col•locar-lo al cap de Bernat, però no es més que una juguesca del rei cruel, amb una senyal amb el dit, i en el últim instant, atura l'acció i somriu:
—Què et penses que et mataré? Això seria fàcil, tot s'acabaria. Si un dia, en reunir-te amb l’altíssim, veus al teu pare, li pots preguntar. Que se sent en el últim segon de vida? —el record de el seu pare ajus-ticiat desfà una serenor que s'havia imposat i mira d'avançar cap el cruel amb un gest inútil que només aconsegueix que el verduc li clavi un clatellot, Pere somriu i segueix el seu monòleg— De fet seria una mort ràpida, tu en cel...o l'infern...ves a saber. I jo aquí a la terra, amb el meus problemes...Perquè saps Bernat? Tinc molts problemes i si tu has de morir potser en tingui més. Però recorda que ahir vaig ser el teu enemic, i tu un dia em vas venir a veure, volies...—es grata la barbeta com si rumiés— a, si! Volies venjar al teu pare! I em sembla que gràcies a mi ho vas fer!
—La venjança ja no m'omple l'esperit, el meu pare ja no podrà tornar a la vida per molts aragonesos que pugui aniquilar. De fet no entenc com vaig estar tant cec com per ajudar-vos en les vostres conques-tes.
—Per ser fidel a la realitat, has sigut molt útil, no conec un almirall com tu, un home tant destre en les batalles navals..., tret del teu pare, es clar. Però això no vol dir que entengui la teva actitud. Cap ven-jança val la pena si deixes la família en mans del teu enemic.
—Què voleu dir?
—Què et pensaves que els teus fets no tindrien conseqüències. Vas derrotar la flota del vescomte de Cardona...i això em va omplir de felicitat, poques victòries em pogut viure a la mar i menys vegades encara he pogut veure les naus aragoneses enfon-sar-se. Però era inevitable, si no recordo malament tens dona i fills...
—A ells no els anomenis! No tenen res a veure!
—Com sempre estàs confonent les coses, encara no saps qui es el teu enemic? Com et deia, després de la victòria a la batalla de Cartagena, la situació de la teva família es va complicar força, i assetjats per les cases properes a Pere el cerimoniós van haver de creuar la frontera francesa. Però gràcies a mi, i no cal que em donis les gràcies, ja son en un lloc segur. Veus com encara no saps qui està del teu costat?
Bernat no sap que dir. Pere el cruel ha dit una ve-ritat a mitges. Fins ara no sabia de quina banda ha-via d'estar, en un principi la mort del seu pare i des-prés els ànims de revenja el van endur a buscar, posant-se del costat del castellans, una manera de castigar una mort del tot injusta. Però en veure’s presoner Bernat a vist la llum, ha comès un error imperdonable lluitant de la banda equivocada. Ara el cruel li deixa caure que sap on està la seva famí-lia, i segurament això acabi en alguna mena de xan-tatge, Pere eI cruel no sap fer les coses d'un altre manera i la insinuació que ha sortit de la seva boca, aviat es veurà reflectida en alguna proposta que, si Bernat vols salvar la seva família, haurà d'acceptar. Veient que el seu silenci ha posat pausa a l'envesti-da oral del monarca, aquest arma de nou les seva ballesta d'amenaces:
—Suposo que encara estàs fet un mar de dub-tes...Et preguntaràs quins van ser els motius que em van dur a fer-te empresonar. Voldràs saber per què vaig pagar amb el calabós la teva fidelitat i vaig regalar-te amb un presidi immerescut, quan el que tenia que fer era concedir-te un comtat a Castella i en agraïment cobrir-te de monedes d'or. No et puc dir més. Això és una guerra, no hi ha cap motiu per-sonal en aquest acte. No esperaves que no fes amb tu el que algun dia hauré de fer amb els meus ger-mans? M'has servit amb noblesa, no t'ho nego. Però el teu regne està en un altre lloc, això no cal oblidar-ho. Igual que un dia vas trair al teu rei, podries fer-ho amb mi mateix.
—El meu rei em va donar motius per creuar la frontera castellana i lluitar amb el vostre pendó com a estàndard. Vos no m'heu donat cap motiu per trair-vos. Però si heu decidit que ara torno a ser un ene-mic per vos tindreu motius per fer-ho. Això es una guerra, vos ho heu dit amb encert. I de vegades les guerres comencen als passadissos del mateix palau reial. Imagino que els vostres consellers us han fet veure que sóc un perill per la vostra corona. Que penseu que sóc un espia? Que no sabeu que el cap del meu pare va passejar-se per tota la ciutat de Saragossa? Puc jo guardar fidelitat a un rei que ha fet això amb el meu progenitor?
—No puc saber el que et duu a lluitar un dia al costat de les tropes castellanes. Com dius la reven-ja és un motiu prou important. I si, no t'ho puc negar, els nobles de Castella no veuen amb bons ulls la nostre aliança, uns per por i altres per enveja, han posat sempre traves a la teva participació en la guerra. Per una banda els puc entendre, vos heu fet el que ells mai van arribar a somiar. Teniu un talent innegable per l’estratègia i les seves dots pel co-mandament de les tropes son innegables. Això ha fet que molt aliats hagin temut pel seu lideratge din-tre l'exercit. Molts, fins i tot han pensat que tot era part d'un intent per començar una guerra interna des dels mateixos budells de la cort. I jo, ben mirat si estigués en el seu lloc també pensaria el mateix.
—Ara veig coses que mai vaig arribar ni ha imagi-nar. Com he estat tant estúpid? Vàrem passar dies defensant Calataiud, els reforços no arribaven i les nostres forces cada moment eren menys i menys efectives. Quan vaig veure entrar els vostres soldats a la ciutat vaig pensar que havia arribat el dia de reunir-me amb Déu. Vos mateix vàreu manar ajusticiar a el meus homes, no en vàreu deixar cap en vida. Des de la cel•la on hem trobava afinat po-dia sentir els crits del que anàveu assassinant. Molts resaven, altres en canvi pregaven als seus raptors un perdó que mai va arribar. Quan el dia es va aixecar, després d'una nit de plors i crits ofegats per botxins que degollaven a preu fet, vaig imaginar que era el meu moment, potser per la meva noblesa havíeu triat que hagués de morir l’últim, afegint a la meva mort la tortura d'haver de sentir l'agonia dels meus homes en els seus últims instants de vida. I no va ser així. Al dia següent em trobava a les afo-res de la ciutat, em vàreu donar un cavall i dos ho-mes de custodia per poder tornar a Saragossa. Ha-via d'haver imaginat que en tornar a Montsoriu, algú podia pensar que la meva vida no era un regal. Tot-hom sap que en una guerra no hi han amnistia, si tornava a casa viu era per què havia arribat a algun tracte amb vos. El que no imaginava era que les re-presàlies serien contra el meu pare. Ara de fet em sento com a únic culpable de la seva mort. I ara? Que voleu de mi?—Diu mirant de reüll el verduc que no li treu l'ull de sobre.
—De vos? De vos ara obtindré al que em plagui —diu amb un to de supèrbia— De vos ara mateix po-dria obtenir la vida...com veieu, al vostre costat hi ha un home a punt per dur a terme la seva feina. Fins i tot us deixaré escollir...
Què voleu? La forca?...diuen que arriba la mort en uns segons, però si es fa amb la destresa apro-piada es pot allargar l'agonia una hora llarga. L'es-quena es corba en un rictus agònic, mentre els peus pengen en un ball espasmòdic. L'os del coll va ti-bant-se poc a poc mentre deixa anar sang a la boca i l'aire deixa d'arribar a la víctima. De vegades es mosseguen la llengua, altres els budell surten del seu lloc...En fi no t'haig d'explicar res, ja hauràs vist algú que mor penjat, segur que algun infeliç acabat així gràcies a que vos li hagueu signat la sentència. Si en canvi el que voleu és fer un homenatge al vos-tre pare, us puc concedir una mort per decapitació, si us vé de gust també puc passejar el vostre cap per la cort. La foguera no us la concediré, sabeu que això queda per les bruixes i els posseïts.
Bernat comença a estar tip d'aquella xerrameca. Ja ha perdut la por, sap que té una opció de sortir amb vida d'aquella situació. Tard o d’hora Pere li oferirà un tracte. Per què sinó li ha deixat caure que sap on està la seva família? Decideix preguntar abans que Pere li pugui fer ballar el cap:
—I haig d'esperar que el fet que em pugui mante-nir-me amb vida, tindrà molt a veure amb la meva família, és molt agosarat pensar que estan sota la vostra protecció? Per dir-ho d'una forma suau...i no parlar de segrest.
—Com esperava aquesta pregunta! Mai em de-ceps Cabrera! Interpreta com vulguis el que t'he dit. Potser la qüestió sigui més simple, encara treballem junts? No creus?
—Si és així no entenc el meu captiveri.
—No podia ser d'un altre manera. Ja t'he dit que molts a la cort desconfiaven de vos. Havia de fer alguna cosa, ara ja ningú no dubtarà de la meva au-toritat. I mentre heu estat pres, no us enganyo, jo també he pogut fer les meves investigacions, havia d'estar segur que el que deien de vos no era cert.
—I heu arribat a alguna conclusió? —Diu Bernat sense deixar de mirar al seu rival als ulls.
—Si ho he fet no ho sabreu mai. És part del joc, no ho oblideu. Ara els meus precs, les meves súpli-ques en altre temps s'han tornat ordres, que a més vull que siguin acatades en la seva totalitat.
—No feu més voltes, que voleu de mi?
—Teniu algunes opcions. La primera obeir les meves ordres. La segona donar feina aquest verduc que ja comença a estar impacient. Vos triareu si li donem una ocupació o si em fareu cas del que us haig de dir.
—Què voleu...?
—Què torneu a l'Aragó i us reconcilieu amb Pere el Cerimoniós. Quan ho hagueu fet, convencereu a les cases més destacades que la millor opció es formar part de Castellà. Prometeu-los terres i pacteu el necessari. Quan els meus homes creuin Sa-ragossa vull que hagueu afeblit totes les forces ara-goneses. Vos sabreu com fer-ho. No volíeu venjan-ça? Jo us l'ofereixo.
—Teniu raó...la volia, ara no sento més que en penediment per haver fet el que vaig fer. I no obli-deu mai que el meu pare va ser ajusticiat pel meu rei, però va ser víctima d'una juguesca ordida per vos. La tria està feta, no hi ha pacte.
—I dieu això, sabent que no podré ajudar a la vos-tre gent si us negueu a col•laborar?
—Si ells no moren ara, ho faran d'aquí uns mesos quan els vostres homes es facin forts a Catalunya i jo ja no tingui utilitat. Pengeu-me, talleu-me el cap si us agrada més, i per la meva gent no pateixo, aviat ens veurem al paradís.
—Teniu el que queda de nit per rumiar, demà quan surti el sol sereu executat. És el camí que heu escollit, però abans de morir em permetreu que faci morir la vostre dona i el vostre fill davant vostre, així us guiaran en el camí cap el cel...
—Feu el que us convingui.
Bernat no és un suïcida, ni ha perdut el temor de perdre la seva família. Però sap que si el rei li ha concedit unes hores, bones seran per què Martí, que encara resta mig protegit per l'ombra nocturna, pugui fer alguna cosa per salvar-lo. A més encara hi han soldats amagats al riu, a punt per atacar en qualsevol moment. La Torre del Oro, no disposa en aquells moments d'habitacions tant nobles com per allotjar un rei. El més habitual serà, doncs, que el monarca marxi a la ciutat a passar la vetllada, em-portant-se els seus soldats com escorta. Martí, que ha pogut sentir tota la conversa espera neguitós que la comitiva marxi, i el seu neguit aviat es veurà recompensat quan veu com el rei torna a muntar el seu cavall i amb els seu homes enfilen en direcció a la muralla, i en travessar-la anirà a parar als barris més rics de la ciutat.
Encara, però, espera una sorpresa més. No tots han marxat, Joanot Fageda està lligant el cavall i es disposa a entrar a l'interior de la torre. Si ho fa pot-ser reconegui a en Martí en passar per davant del porticó, per això en un gest decidit, agafa un grapat de sutge d'una foguera propera i mira de embrutir-se el rostre. Un segon després corre en direcció a Bernat de Cabrera i apartant del seu camí al verduc, que se'l mira amb sorpresa, el deslliga amb un tall de la seva espasa, agafant-lo amb violència el fa entrar a la torre:
—Si l'has de pelar, fes-ho ara! Si no és així haurà de passar la nit en el calabós. Ho penseu atreure als seu homes tenint-lo aquí fora tota la nit?
En Martí no te cap intenció de fer-lo entrar a la torre, i molt menys de dur-lo al calabós. Però ha ha-gut de buscar una manera d'apropar-se al presoner i alliberar-lo. Quan el tingui a prop seu, i amb un crit farà venir els arquers que s'amaguen al riu. La fugi-da ara, pot ser alguna cosa més que una solució remota.
Però just en el moment d'iniciar la gesta, un ho-me apareix pel portal, es el comte de Gualba. Potser ha sospitat alguna cosa, o potser hagi descobert els cossos al riu, des de la terrassa es pot veure tota la ribera. Martí decideix, seguir amb el pla, però en presencia d'aquell vell enemic allarga la comèdia:
—Senyor, porto aquest home a la seva cel.la. No convé tenir-lo aquí tota la nit i propiciar una fugida.
Joanot Fageda s'acosta unes passes més i es mira a Martí de dalt a baix:
—Em sembla una idea oportuna, però com et dius soldat? No recordo haver-te vist per aquí l'ultima vegada.
Tot i parlar amb una fingida amabilitat, el de Tor-tosa ja sap que el seu rival l'ha reconegut. Les mi-rades es creuen i els dos treuen llurs espases. Joa-not Fageda mai oblida una cara i menys la d'aquell home que un dia el va deixar en ridícul. Martí deci-deix avançar-se en els seus moviments i llença la seva espasa contra el petit dels Fageda, no li queda cap opció d'evitar un enfrontament, més aviat la d'emprendre amb decisió.
La espasa vola durant un instant que el seu opo-sant aprofita per refusar amb rapidesa. L’escomesa a omplert la nit de guspires blanques en xocar els metalls i Martí de resultes es llençat contra el mur que té a les esquenes. Mentre vola pels aires mira de reüll al seu senyor que feia uns moments obser-vava l'escena amb sorpresa i expectació. Pot com-provar com els soldats que s'havien amagat al riu s’estan enfrontant amb la guàrdia de la torre, i la sensació que té en aquells brevíssims segons és que estan dominant la situació. Al fons el rei s'allu-nya amb la seva escorta ignorant de la petita batalla que s'havia iniciat.
De cop tot es torna un núvol borrós, Martí ha im-pactat violentament contra el mur i el cop el deixa estabornit, això es aprofitat per Joanot que catapulta la seva espasa per colpejar-lo amb un cop definitiu, però en l’últim sospir esquiva un cop que en haver-li arribat al cos l'hagués ferit mortalment.
Ara el de Tortosa s'aixeca amb dificultat, alguna cosa li diu que l'ultima escomesa li ha deixat seqüe-la, sembla que el seu braç dret no es pot bellugar, potser alguna cosa se l'hi trencat per dins. Està re-alment en inferioritat davant del seu adversari. Tor-na a mirar al seu costat, els cossos dels castellans jeuen immòbils i els soldats que l'acompanyaven fugen en direcció nord amb Bernat que arrossega el seu cos com pot. En segons desapareixen entre les canyes que creixen feréstecs a la ribera del riu, de l'altre banda apareixen més soldats, els pot conèi-xer, són els homes d'Enric de Trastàmara. Bernat de Cabrera ja és lliure.
Martí ni temps té d’esbossar un somriure de sa-tisfacció, un altre cop l'espasa enemiga remunta el cel nocturn per acabar la seva trajectòria en el seu cos. Aquest cop pot defensar-se amb més dificultat, sosté l'espasa amb el braç dret, un braç que ha quedat inutilitzat en l’últim xoc. Amb un darrer alè de supervivència i empès per la febre d'una mort propera, canvia l'arma de mà, just en el moment que l'espasa del seu adversari l'anava a travessar el cor. Els dos metalls tornen a tocar amb violència i una altra ràfega de guspires il•lumina el pati d'armes d'una llum fantasmal.
L'escenari és desert, els locals són morts o mals ferits i els atacants ja es troben en plena fugida amb el seu botí arribant a bon port. La batalla doncs, es redueix a dos oponents, ningú podrà ajudar a cap dels dos ni cap persona posarà traves a una baralla que acabarà amb una mort segura. Ara dos destins estan en el aire i cap dels contrincants entregarà la seva vida fàcilment. Tot i així, ara, Martí compta amb una avantatja moral, ha vist allunyar-se al seu se-nyor. La feina que l'havia dut a Sevilla ha tingut èxit, li devia una de grossa al senyor de Cabrera i si ha de morir o farà amb la satisfacció del deure complert. Fageda ho sap, perquè també ha vist els seus soldats jeure difunts al terra fred de la torre i en veure també com fugia el seu fugitiu, aixeca la seva arma un altre cop amb tota la ràbia i impotència de la que es veu capaç.
Un sentiment d'ira i fracàs s'apodera d'ell i profe-reix un crit esfereïdor per espantar al seu enemic, quan acaba de fer-ho la seva espasa ja està a dos dits del coll de Martí, aquest sorprès per una reacció tant desproporcionada no té temps a posar la seva arma, però si, i des del terra, etziba un cop de peu a les cames de Joanot Fageda que desvia lleument la trajectòria mortal que hauria acabat definitivament amb aquella baralla. El ferro ha anat a petar de nou al mur, no abans d'impactar contra el braç, ja malfe-rit, d'en Martí. Un raig de sang surt del seu membre tacant de roig els llambordins.
Ara els dos estan al terra, però en Fageda somriu satisfet en veure el seu adversari ferit:
—Com ets de temerari! Sembla que tens alguna mena d’addicció a enfrontar-te amb la meva perso-na. Però aquest cop no tens ningú que t'ajudi. Mira el teu braç que no para de rajar, sense tenir conei-xements mèdics podria jurar que l'ós també s'ha esbocinat en, al menys, quatre trossos... Llença la teva espasa al terra, et prometo una mort ràpida. Odio als temeraris com tu, però si et reconec un va-lor, que en altres temps no vaig saber apreciar. A més els teus amics no arribaran molt lluny, hi ha soldats del rei Pere per tota la ciutat. En cas que fossis il•luminat per una llum divina i poguessis aca-bar amb la meva vida no passarien més de dos dies fins que fossis pres i ajusticiat.
Martí no es veu sorprès per les amenaces del seu adversari. Ara els dos s'apunten amb les seves es-pases, sense bellugar-se ni mica. Joanot Fageda sap que cada minut que passi juga a favor seu, el braç del seu enemic no para de perdre sang, si aconsegueix mantenir-lo a ratlla alguns minuts més acabarà morint dessagnat. I això també ell ho sap, per això decideix fer un últim moviment, una ultima jugada que el durà al seu final o a la seva supervi-vència, de fet ell també n’és conscient... no li queda massa temps. Ha vist mil ferides com aquelles al camp de batalla i sap com acostumen a acabar. Per això pren l'espasa amb el seu braç ferit, just el cantó que mai podia esperar el seu contrincant i el fa impactar contra l'espasa d'en Fageda. A l'hora, i mentre aquest es impulsat cap enrere amb l'atac, fa rodolar el seu cos pel terra i amb un parell de voltes aconsegueix arribar a una foguera propera. Les cendres encara són vives i agafa un tronc que enca-ra treu flames per un del extrems. La seva intenció és defensar-se amb la torxa improvisada, però Fa-geda ho ha vist i torna a empaitar-lo amb l'espasa per davant. Aquest cop es pot protegir darrera l'es-taca que servia de patíbul, tot i així l'arma torna a impactar contra el braç ferit. Martí fa un crit de dolor i descarrega un cop de puny que acaba amb Joanot Fageda pel terra un altre cop. Ja no li dona temps per més, la torxa ha anat a parar a unes bales de palla que reposaven tranquil•les en un racó, prepa-rades segurament per donar de menjar als cavalls. Ara un fum negre s'apodera rabiós d'aquell escenari i les flames comencen a pujar pel mur.
El cop ha deixat inconscient a en fageda, però en Martí no podrà acabar la seva feina. El fum sembla haver alertat a un grup de soldats que patrullaven a prop. Soroll de cascs envaeixen la nocturnitat, i per la remor que fan deuen estar a poca distància. Martí es mira el seu enemic, el fum impedeix que s'hi pu-gui acostar i unes torxes omplen de puntets de llum l'altre vorera del riu, ja son a tocar.
Martí agafa el punyal, que no ha pogut treure en tota la baralla, i desfà el cinturó d'un dels soldats morts, es farà un torniquet per mirar de tallar l’hemorràgia. Potser es massa tard, ha perdut molta sang i vòmits i tremolors l'envaeixen. Amb un darrer alè s'acosta a una tanca de fusta on encara hi han lligats alguns animals i pren muntura en el primer cavall que troba. En fer-ho desenes de fletxes ja es-tan volant per damunt del seu cap, però ell ja no les pot veure. Amb dificultat es conscient del que està fent, tot i així clava els talons al cavall i aquest surt al galop en direcció al riu. Si pot travessar-lo haurà guanyat uns minuts necessaris per tenir èxits en la seva fugida. Els seus peus s’humitegen submergits en l'aigua tranquil•la del riu, el seu cavall lluita per arribar a l'altre banda...Martí tanca els ulls i s'aferra fortament al coll de l'animal, ja no té forces, de l'altre banda sent veus...