Espectacle

Sempre havia somniat ser escriptor. Al llarg de la vida, quan li semblava sentir la crida insistent de la vocació, s'apressava a fer-la callar, posposant eternament el repte:

- Quan tingui temps - deia, excusant-se.

- Quan tingui diners - feia un altre dia, fugint.

- En aquesta casa hi ha massa soroll. És impossible concentrar-se- concloïa d'altres vegades.

A la fi la fortuna vingué a visitar-lo i, als seus cinquanta-cinc anys, es convertí en milionari gràcies als jocs d'atzar. Decidí invertir tots els seus diners en la compra d'un teatre en desús. Es féu instal.lar una gran taula enmig de l'escenari, envoltada per incomptables metres lineals de prestatgeries plenes de llibres. S'hi deixà tots els diners. Es divorcià. Volia concentrar-se, aïllar-se; no admetia destorbs.

Amb els llums del teatre encesos, el teló enlairat, cada dia escrivia febrilment fins a la fatiga, com si d'una companyia teatral és tractés, obligada a actuar una nit sí i una altra també davant una sala buida, sense l'escalf del públic.

- "Ben aviat, tots m'adoraran" - es repetia, quan la solitud i el desànim s'allotjaven, amb eficàcia silenciosa i invisible, al moll dels ossos.

N'estava convençut. Amb una atmosfera tan adequada hauria d'esdevenir per força i ben aviat un escriptor d'èxit. Al cap d'un any, a tot estirar.

Dos anys enllà, s'inaugurava un nou edifici d'habitatges en el lloc que havia ocupat l'antic teatre. El darrer propietari l'havia malvengut i només havia imposat una condició. Havia disposat que a la façana principal hi constés una placa amb una senzilla inscripció: "Edifici Corneli Escalabuix. Actor fustrat, escriptor renegat".