Cercador
Espai buit
Un relat de: arrels- Compartir:
I fent aquelles converses, que semblava que tenia, amb les roses.
Ara ja ningú parla amb elles, ara només la pluja les mulla i les despulla, perquè en Tomàs ha decidit anar-se’n lluny, per parlar amb altres flors, però i les roses que? Ja no creixeran amunt, sense ningú que les guiï, es perdran com el dia que en Tomàs va marxar, i que tots en aquella casa vam perdre el color, el somriure , l’aire. Com el sol que aquell dia va decidir fer vaga i els núvols van ocupar el seu lloc, i les gotes d’aigua van substituir els rajos del sol.
L’absència d’en Tomàs ho remou tot, la falta d’un element en un món construït al seu voltant, perd sentit, com les roses que divaguen pel jardí sense rumb.
Al principi de la meva arribada mai em vaig arribar a fixar amb en Tomàs, amb el que feia, simplement el veia allà somrient fent com si parlés amb ningú, jo entrava i sortida de la casa contínuament i cada vegada que hi entrava, era com si no recordés el que havia viscut fora.
L’entrada lluminosa, tan perfecte amb verds clars i llums traspassant a través de les fulles, em retornava allò que havia perdut, les ganes de viure i continuar.
En Tomàs sempre et rebia quan entraves a casa i era ell qui feia que la teva arribada fos tendre i càlida. Ara me’n adono de la importància d’aquell homenet de la seva presència, ara que no hi és, ara noto que formava part , que era un element imprescindible d’aquell ambient , lloc, espai.
Ara no hi era ,i l’espai buit que va deixar, feia que totes i cada un de nosaltres recordés aquell dia, tots amb confusió, tots amb preguntes amb incomprensió, però només una cosa teníem clara, l’havíem perdut per sempre.
2005
Ara ja ningú parla amb elles, ara només la pluja les mulla i les despulla, perquè en Tomàs ha decidit anar-se’n lluny, per parlar amb altres flors, però i les roses que? Ja no creixeran amunt, sense ningú que les guiï, es perdran com el dia que en Tomàs va marxar, i que tots en aquella casa vam perdre el color, el somriure , l’aire. Com el sol que aquell dia va decidir fer vaga i els núvols van ocupar el seu lloc, i les gotes d’aigua van substituir els rajos del sol.
L’absència d’en Tomàs ho remou tot, la falta d’un element en un món construït al seu voltant, perd sentit, com les roses que divaguen pel jardí sense rumb.
Al principi de la meva arribada mai em vaig arribar a fixar amb en Tomàs, amb el que feia, simplement el veia allà somrient fent com si parlés amb ningú, jo entrava i sortida de la casa contínuament i cada vegada que hi entrava, era com si no recordés el que havia viscut fora.
L’entrada lluminosa, tan perfecte amb verds clars i llums traspassant a través de les fulles, em retornava allò que havia perdut, les ganes de viure i continuar.
En Tomàs sempre et rebia quan entraves a casa i era ell qui feia que la teva arribada fos tendre i càlida. Ara me’n adono de la importància d’aquell homenet de la seva presència, ara que no hi és, ara noto que formava part , que era un element imprescindible d’aquell ambient , lloc, espai.
Ara no hi era ,i l’espai buit que va deixar, feia que totes i cada un de nosaltres recordés aquell dia, tots amb confusió, tots amb preguntes amb incomprensió, però només una cosa teníem clara, l’havíem perdut per sempre.
2005