Esfumat

Esfumat com l'aire entre les meves mans de la brisa marina.
Esfumat! i ni tan sols un record et connecta a mi per dir-me un adéu,
per sempre, bonic, en un bar,
on tots dos haguéssim sabut que no hi havia un després.
No. Te'n vas anar com vas arribar:
sense esperar-ho.
Així, d'un cop de porta tenyit de paraules boniques.
Enverinades!

Porto uns dies pensant que no vas valer la pena.
Els bons records han fugit com la brisa. Estan amb ella.
Em transporten lluny, al Delta,
que em va omplir de vida i ara em recorda una pèrdua.

Em sento de dol, però no d'amor.
T'estic foten fora del teatre!
T'havia reservat un seient a l'última fila,
per poder saludar-te si un dia ens vèiem.
Però ja has sortit per la porta, d'un portasso,
sense fer ni adéu amb la mà.

I jo em sento trista perquè m'hagués agradat fer una cervesa
i veure'ns com a col·legues,
i guardar aquest record, sense rencor, per sempre.
Però no, no vas voler.

Necessito un ritual per acomiadar-te,
per treure el seient reservat
i deixar-lo lliure perquè arribi algú altre.