Cercador
És com ahir?
Un relat de: ~NeaL...- Compartir:
Quantes vegades ens hem proposat oblidar el passat, començar de nou, tornar-hi per desfer tot el fet i després refer-ho...
I la mítica "frase feta" : "¡El pasado nunca vuelve!"... N'esteu segurs?
Doncs crec que el meu cervell i jo hem tingut una petita "xarla" aquest vespre... Hem arribat a la conclusió del típic: "ni per tu ni per mi. Hi ha dos tipus de passat."
En primer lloc, hi ha el passat passat, que es redueix, o està format, digueu-ne com vulgueu, a/per totes aquelles oportunitats, tot allò que se'ns ha pogut oferir, tot allò que forma part del passat. (Redundant, cert)
Sí. Per desgràcia, i tal com diu el nom, aquest passat mai torna, mai es repeteix. Simplement es queda vaguejant per el passat, que és el que és i d'on en forma part. Una oportunitat passa una vegada a la vida, la vida te l'ofereix, i a ella tant li fa si l'agafes o no, si saps com reaccionar davant la oportunitat presentada, o si l'oportunitat està a les teves esquenes (de fet, només tenim una esquena, però hi dóna més èmfasi, no?). La vida seguirà igual, ignorant els errors comesos, i fent-ho més difícil cada dia.
Però la vida és un pèl ignorant. El que la vida no sap, és que cada dia millorem en algun aspecte, fet que fa, que de la mateixa manera també empitjorem en uns altres. És un cost que, trivialment, paguem per arribar a estar orgullosos de ser.
Si ens basem en un entorn logicocientificomatemàtic (sona extrany, de fet, crec que no existeix), podríem dir que tots aquests aspectes de la nostra vida, estàn posats en una balança, tots barrejats, incomprensiblement, incalculablement, in... Vaja, de qualsevol forma, de manera que si n'augmentem un, tots els del mateix plat disminueixen, per a buscar un equilibri entre els braços. Tots aquests aspectes són peses de més o menys igual tamany, una per la força, l'altra per l'orgull, l'altra per l'humor, l'altra per la sinceritat, l'altra per la confiança, l'altra per... I així, organitzats d'una manera estupefacta, se situen en uns braços metfòrics.
Baaah!!! Qui es creu aquestes bajanades!!? El fet és que els humans no hem nascut per estar en equilibri (el món ja no existiria d'aquesta forma). De fet, crec que ni un humà pot aconseguir estar en equilibri. Això dóna lloc a un adjectiu: Els humans som (inútilment, però per sort) desequilibrats. Bon adjectiu.
Llavors, tornant al tema, hi ha, també, el passat consecutiu. Aquell passat que és repeteix en el present, una i una altra vegada; fet que fa que ja el tinguem aborrit, massa vist, i per tant; desaprofitat (una altra bona paraula).
I què passa, doncs, si una oportunitat és repeteix? A quin passat pertany?
Aquesta pregunta la deixo per a vosaltres.
I la mítica "frase feta" : "¡El pasado nunca vuelve!"... N'esteu segurs?
Doncs crec que el meu cervell i jo hem tingut una petita "xarla" aquest vespre... Hem arribat a la conclusió del típic: "ni per tu ni per mi. Hi ha dos tipus de passat."
En primer lloc, hi ha el passat passat, que es redueix, o està format, digueu-ne com vulgueu, a/per totes aquelles oportunitats, tot allò que se'ns ha pogut oferir, tot allò que forma part del passat. (Redundant, cert)
Sí. Per desgràcia, i tal com diu el nom, aquest passat mai torna, mai es repeteix. Simplement es queda vaguejant per el passat, que és el que és i d'on en forma part. Una oportunitat passa una vegada a la vida, la vida te l'ofereix, i a ella tant li fa si l'agafes o no, si saps com reaccionar davant la oportunitat presentada, o si l'oportunitat està a les teves esquenes (de fet, només tenim una esquena, però hi dóna més èmfasi, no?). La vida seguirà igual, ignorant els errors comesos, i fent-ho més difícil cada dia.
Però la vida és un pèl ignorant. El que la vida no sap, és que cada dia millorem en algun aspecte, fet que fa, que de la mateixa manera també empitjorem en uns altres. És un cost que, trivialment, paguem per arribar a estar orgullosos de ser.
Si ens basem en un entorn logicocientificomatemàtic (sona extrany, de fet, crec que no existeix), podríem dir que tots aquests aspectes de la nostra vida, estàn posats en una balança, tots barrejats, incomprensiblement, incalculablement, in... Vaja, de qualsevol forma, de manera que si n'augmentem un, tots els del mateix plat disminueixen, per a buscar un equilibri entre els braços. Tots aquests aspectes són peses de més o menys igual tamany, una per la força, l'altra per l'orgull, l'altra per l'humor, l'altra per la sinceritat, l'altra per la confiança, l'altra per... I així, organitzats d'una manera estupefacta, se situen en uns braços metfòrics.
Baaah!!! Qui es creu aquestes bajanades!!? El fet és que els humans no hem nascut per estar en equilibri (el món ja no existiria d'aquesta forma). De fet, crec que ni un humà pot aconseguir estar en equilibri. Això dóna lloc a un adjectiu: Els humans som (inútilment, però per sort) desequilibrats. Bon adjectiu.
Llavors, tornant al tema, hi ha, també, el passat consecutiu. Aquell passat que és repeteix en el present, una i una altra vegada; fet que fa que ja el tinguem aborrit, massa vist, i per tant; desaprofitat (una altra bona paraula).
I què passa, doncs, si una oportunitat és repeteix? A quin passat pertany?
Aquesta pregunta la deixo per a vosaltres.