És bonic morir mentre escoltes Camins

Un relat de: elfarodelaluna
És bonic morir mentre escoltes Camins.

I va ser una història tan bonica, tan plena, llàstima que acabés com va acabar.
Hi ha persones magnífiques en aquest món, en aquesta merda món, i no es mereixen patir tant de sofriment. És cruel que les millors persones hagin d’aguantar tantes ximpleries i tant de verí.

Jo, innocent, em vaig enamorar, no pregunteu com —l’amor no té perquès—, però, era tan maca, tenia aquells ulls verds, i aquella veu tan dolça, semblava feta pels deus, semblava la deessa Afrodita en persona, semblava màgica. Em va enamorar tant que vaig deixar de mirar els culs d’altres per mirar aquells llavis que temptaven al pecat, uns llavis que tothom voldria besar.
A la facultat de química la vaig conèixer, volia ser criminòloga, volia saber com i perquè havia mort la gent —curiosa ciència—, però jo anava més cap a la rama farmacèutica, ens vam creuar. No sé si per destí, sort, casualitat o perquè hi ha una química que ningú ha estudiat: la química de l’amor.
El primer dia que vaig veure aquells ulls no hauria pensat que tindria tanta importància en la meva vida. Muntsa, nom peculiar, original, i a més a més, amb aquell cabell arrissat de color daurat, com l’or que buscaven els pirates, i aquells ulls verds clars, que semblaven una galàxia. Tenia una part d’escriptora que poques persones coneixien, potser jo, que poc a poc, i gràcies als apunts me la vaig guanyar. Encara recordo aquella nit de festa, aquella nit de Sant Joan on ens fèiem entendre sense paraules, on ens vam quedar tot un dia en el llit, sense fer res més. Bé, petons, penetrades, tocaments, fent tot allò que el món considerava tabú, i alguns deien que era pecat fer-ho.
Cada tarda que podíem ens escapàvem de la facultat per poder anar a les vies del tren. Ens agradava veure com passaven tantes vides, tants pensaments.

Va ser tanta la confiança que em va regalar el seu major secret per poder somriure sempre. Era una caixa, una caixa màgica, petita però bonica, i un diari. Jo no sabia que ella m’ho donava perquè marxava, s’anava sense avisar.
Al dia següent de l’ofrena no va anar a classe, no contestava, no era a l’apartament, el va deixar tal com en el moment en que em va donar la caixa de Pandora i el Diari de Muntsa. Quan era petit havia llegit que els nazis havien robat la caixa de Pandora als italians, i des de llavors no s’havia tornat a veure. Fins ara, fins que ella me la va donar, suposo que ningú que la va tenir ho va dir, van mantenir el secret, jo també vaig saber guardar-lo.

El Diari explicava tots aquells records que la caixa havia esborrat de la seva ment —us ho explicaré; ignorants, aviso que no ho entendreu si no esteu enamorats.
Era una caixa, la caixa de Pandora que esborrava pensaments, només calia escriure’ls en un paper i deixar que la caixa se n’encarregués, amb el paper dins la caixa el cremava, en el seu interior, i feia néixer una papallona, una papallona negra que s’escapava; abans, apuntava el seu record en el diari, així —en realitat— no oblidava totalment.
Aquella nit no vaig dormir per voler acabar aquell diari —sort dels cafès. Tota la seva vida esborrada la podia llegir jo. Vaig provar la caixa, i clarament, va esborrar quelcom, cosa que ara mateix no recordo, li hauré de preguntar a la papallona negra.
Va ser una mica impactant llegir les últimes pàgines, tota la nostra història, redactada en una tinta especial, màgica, en una lletra de deessa. Havia esborrat tota la nostra història, tots els petons, totes les nits, tota la nostra química creada sense fórmules ni àtoms, totes les tardes a les vies del tren. És difícil acceptar que una persona et vol oblidar, i a més a més si aquella persona és la que més estimes i has estimat. Llavors no sabia què fer, em trobava en una situació bastant estranya, una mica patètica i algun adjectiu més que ara no sé definir. On collons havia anat? Per què m’ho va donar a mi? I aquelles últimes lletres què volien dir?
“R. 23,44”
Sí, ja sé què volien dir les 23 44, però la R? Qui sabrà?

Van passar unes hores i en Sebastià es va dirigir cap aquelles vies, on temps enrere, per casualitat, destí, sort, o química de l’amor es van fer el primer peto.

I que bonica és la nit, aquestes estrelles i la lluna que sempre viu sola i mai s’apaga, només un dia, i jo mirant com tot passa des d’un pont abandonat, on als meus peus passen els trens amb tantes vides. Tenia les vies del tren sota els meus peus, tenia tantes vides als meus peus; curiositat de la vida que em vaig posar a escoltar Camins, la seva cançó preferida, la que li va dedicar son pare abans de morir quan ella tan sols tenia 9 anys. Va tenir una infància difícil fins que va trobar la caixa de Pandora que li ajudaria a oblidar totes les seves penes i amargures.

És bonic morir mentre escoltes Camins.

I veia com aquella llum s’aproximava, i aquell monstre sense frens avançava, i sense pensar-ho —o potser sí— va saltar, com salten els nens dels trampolins a l’estiu. Rodalies de les 23 i 44, era aquell tren, i allà anava ella, marxant de la ciutat i amb l’esperança que en Sebastià l’anés a buscar, esperant que el seu amor oblidat l’anés a buscar; curiosa la química de l’amor. Potser, aquell amor no l’havia oblidat mai, potser cap caixa fa desaparèixer l’amor.

Camins, somnis i promeses.

Comentaris

  • quimenystesperes | 23-03-2014 | Valoració: 8

    Molt bon relat! A veure si tens una estona i em dones opino sobre el meu( de la situacio mes que del relat...)

l´Autor

elfarodelaluna

2 Relats

1 Comentaris

1517 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00