Equilibri

"Si em dius que em posi al foc jo em cremo, si em dius que em tiri al pou m'ofego, si em dius corre! Jo més de pressa i si em dius calla! escoltaré…" però no em demanis equilibri.

D'acord, en les últimes setmanes he millorat: a estones, fins i tot, em sento feliç. Aprenc a pensar-te i no veure't, a desitjar-te i no tenir-te, a imaginar-te i tu no aparèixer. Ho aprenc... o si més no ho faig veure.

Puc somriure davant de Marigols i de Mavis, puc menjar llenties i fetge en dinars de compromís, puc callar davant de comentaris xenòfobs, puc dissimular davant dels pares quan per dins estic en ruïnes, puc tolerar dues hores de música techno a tot drap si sé que després marxarem d'aquell local calustofòbic per anar a un gran concert, puc fer veure que no m'afecta que la gent que m'envolta es recolzi a mi descaradament... puc fer coses, moltes coses, potser pràcticament totes menys parlar d'equilibri quan penso en tu, en mi... en nosaltres dos.

Equilibri... ni la pròpia paraula en té. Pujades i baixades... emocions i decepcions... purs cicles oscil·lants de la vida que, a vegades, més d'un sembla que la seva descendència no tingui final. Notes que caus, que per tot on passes et donen empentes que t'ajuden a accelerar la caiguda i tu tanques els ulls perquè t'adones del que passa però no ho vols veure. No en treus res de veure-ho; caus tan ràpidament que és impossible agafar-se als costats, frenar i remuntar altre vegada. Penses que ets insuficient per parar la teva pròpia caiguda, que necessites algú que en veure't passar estiri una mà, t'agafi fort i et tregui del tobogan. Però a vegades triga massa en arribar aquesta mà i has de ser tu qui s'imposi al destí. I fa mal, i sagnes, però si haguessis esperat a topar amb el final... no ho explicaries.

L'equilibri és una utopia, d'acord, però jo me l'agafo com una meta... a veure si arribo a acostar-m'hi gaire.