ENTERRAMORTS, CEMENTIRI, I LLISTAT DE DIMONIS...

Cada matí em desperto amb fàstic. Em sobrevé una primera glopada de consciència, de sentir que visc i de saber que hi soc.
De seguida, ajagut al llit, em noto desorientat, desvalgut i sobretot molt indefens. Amb prou feines m’incorporo lentament, i faig un grinyol petit com d’esglai, per tot seguit posar-me a somicar com una criatura que enyora la mare.
No puc parar de rumiar que m’odio i que detesto tot el que té a veure amb mi, fins i tot, em fastigueja la gent que se m’acosta i pensa que sí que tinc coses bones dins meu. Que poc es deuen estimar aquests infeliços que s’atreveixin a acostar-se a un ésser tan execrable com jo. Em fan molta llàstima!
Tot i la basarda que m’inspira el primer alè del dia, no puc viure estancat en aquests pensaments tan obscurs. Necessito descansar de mi mateix, encara que em faci ràbia haver de fugir del que soc. Però el cos és tossut, i es mou per inèrcia, i m’aboca a recolzar els peus al terra fred de gres, ple de rugositats.
M’agrada notar les textures de les coses a frec de pell, i m’entretinc a resseguir la junta de les rajoles amb la punta dels dits. Aquests detalls senzills em deleixen profundament i m’ajuden a calmar-me. És com si centrar-me en els detalls m’ajudés a refer-me una altra vegada com a ésser humà que soc. Tot i que encara em farà falta una bona estona per enfundar-me de nou en la pell gruixuda del personatge que interpreto cada dia.
Em dic Roger Mazzatti, tinc 43 anys, i treballo en un cementiri com a conserge i encarregat de manteniment. O com m’agrada dir-ho a mi: gestor de residus orgànics a llarg termini.
Aquí al fossar m’hi encarrego de tot, des de l’enllumenat d’autèntiques torxes fins a garantir que els taüts tinguin la posició perfecta, com si fossin peces d'un joc d’escacs de morts. Trobo que és una feina prou interessant. Sempre m’ha despertat curiositat tot el que té a veure amb la mort, i també en el patiment immens dels que senten l’absència de la persona estimada.
Em deixa embadalit contemplar la tristesa en els rostres, dels qui han perdut algú, mentre preparo el nínxol que ha d’acollir el taüt del malaurat. Les seves mirades desvalgudes reflecteixen el misteri de l’eternitat. Ves a saber si també una mala nit d’abús de cafè i tranquilitzants. I just en aquest moment, els seus ulls brillants de dolor, em semblen els més bonics que he observat mai. Per un instant em semblaria que me’ls estimo a tots i a cadascun d’ells, i que m’agradaria abraçar-los, un per un, i que sobretot m’ompliria d’orgull que s’entreguessin als meus braços consoladors i misericordiosos.
No suporto la humanitat, però he de reconèixer que el dolor humà té un cert encant estètic. Potser hauria de fer-ne un àlbum de fotos.
Realment aquesta feina em fa sentir molt compassiu i molt útil. No em sé imaginar res de millor per aprofitar la meva existència tan grisa. Estic convençut que el cementiri i la gent em necessiten; que soc valuós aquí; entre els xiprers, creus de pedra i ploraners que cerquen consol. I per descomptat, perquè soc l’únic que sap com desembussar el vàter.
Tot i la repulsió que em provoca viure, m’adono que hi tinc una missió important a la vida: l’univers m’ha enviat a aquest món perquè pugui exercir els meus dons sobrenaturals. I potser algun dia també et podré ajudar a tu a transitar el riu de l’eternitat, tal com descrivia Dante amb el seu barquer.
Aquest matí, tot just fa un parell d’hores, tot passejant pels caminets del cementiri, un calfred m’ha recorregut la columna vertebral, com si alguna cosa invisible m’estigués seguint. He girat el cap; ningú enlloc. Només ha sigut un moment, però... alguna cosa se m’ha fet estranya. De sobte, una sensació de pes al pit m’ha començat a prendre, com si estigués a punt de passar alguna cosa dolenta.
Per sort aquest malestar ha desaparegut de manera gairebé sobrenatural, però ha deixat una mena de buit inquietant dins meu. Potser només son els nervis, o l’ansietat d’una jornada que s’acosta. Però aquesta angoixa... em recorda alguna cosa. Potser em xiuxiueja que soc aquí, en aquest món que es podreix, i que cada dia és una lluita per seguir respirant.
Avui som Dijous Sant, i tot i que no m’ha tocat preparar cap nínxol per fer sepultura, sí que és una diada especial que cada any visc amb molta intensitat. Al llarg del dia molta gent s’acostarà al cementiri amb rams de flors, corones, i figuretes santes. En forma de processons faran passeres pels passadissos silenciosos de la casa dels morts per visitar els seus difunts. Jo me’ls quedaré mirant, com a guardià del meu temple, i sentiré tendresa de veure’ls capcots arrossegant l’ànima en pena pels caminets de terra. Pobrets meus. Heu perdut la iaia? La mama se n’ha anat? Je, je... Me’ls puc imaginar uns dies abans de venir encarregant les flors mortuories per telèfon i diguent: «son per un nínxol», com si fes falta...! Ai, Senyor! Son tan macos! I pensar que d’aquí uns anys ja seran tots a la caixa alimentant els cucs! És llei de vida!
A les acaballes d’aquest dia Sant, mentre recollia les bosses d’escombraries de les papereres, ha passat un fet ben curiós i sobrenatural que donarà inici a la nostra història. D’entrada no n’he volgut fer cas. No és cap cosa estranya que alguns visitants deixin mostres d’ofrena, per demostrar respecte cap als difunts estimats. Però aquesta vegada una simple capseta m’ha cridat poderosament l’atenció. Era petitona, de fusta, i estava col·locada en el relleix de la làpida d’un nínxol, ben protegida per la vora metàl·lica que impedeix que les flors caiguin.
Mentre m’apropava cap a l’objecte, petit i ridícul a primera vista, he sigut testimoni d’un miracle: he presenciat com emergia una llum intensa, gairebé líquida, que semblava que eixís de dins les entranyes de la mateixa mort. «Sang de Déu!», he cridat. De l’ensurt, m’he tirat de genolls a terra i m’he dut les mans al cap. He sentit com si la carn em cremés per dins, i el batecs del cor m’han semblat un tambor eixordador. No podia ser que això estigués passant. No sabia si estava somiant o vivint un dels malsons més estranys de la meva vida. I a més, en Dijous Sant! Tinc clar que només pot tractar-se d’una senyal! Un avís d’allà dalt al cel! Alguna cosa està provant d’avisar-me!
La capseta ben amarada de llum, no parava de brillar de manera insistent, i aleshores sentint-m’he aludit pel miracle ja consumat, he respirat fondo i m’he dit: «Roger! Posa’t dret!» I a rodolons, i amb els genolls encara adolorits per la trompada, m’he acabat d’acostar al misteri de l’objecte lluminós. Amb el rostre il·luminat, i tot el respecte del meu ésser m’he atrevit a aixecar la tapa de la capseta, tota ella feta de fusta, i a mesura que el mecanisme cedia sota la meva curiositat, la claror que abraçava l’objecte s’ha fet més i més brillant, com si em donés permís per acabar de consumar el miracle diví.
Aleshores una veu aspre i profunda com si vingués de tots els racons del cementiri, ha ressonat al meu voltant:
—Roger,... estimat,... no t’espantis!
—Què??!! Qui hi ha??!! —Miro nerviós al meu voltant—. Qui parla??!!
—Ja fa temps que t’observo. T’he triat d’entre tots els humans perquè duguis a terme una missió divina!
—Com?! Però qui coi ets?! —Em rasco el cap—. És que potser estic perdent el cap?!».
—Roger! Ets una persona molt especial. La teva bondat i compassió et fan apte per a aquesta missió tan important! Voldràs ajudar-me a salvar el destí del planeta Terra?
—Collons!! I des d’on em parles? —M’aguanto el front amb la mà—. Per què no et puc veure?
—Ara mateix seria complicat d’explicar...
—I què diantre vols de mi, si es pot saber? —Em rasco la cama.
—Hi ha un grup de persones que haurien de traspassar.
—Traspassar?! —Obro els ulls com dues taronges—. Vols dir que s’han de morir?
—No son pas persones, sinó dimonis que s’amaguen dins de cossos humans.
—Oh, perfecte! —Miro cel amunt i poso els ulls en blanc—. Jo que només volia passar el dia sense desembussar cap vàter, i ara resulta que em volen fer caçador de dimonis. —Esbufego—. Quin Dijous Sant més complet!
—És el destí, Roger!
—I per què m’has triat a mi, eh? Si jo menyspreo les persones! —Tanco el puny de la mà—. A més que la vida m’és una càrrega insuportable!
—T’he triat perquè aquest pot ser el teu camí cap a la redempció. Se’t dona una oportunitat per millorar com a persona. El cel et fa un regal!
—Vols dir?! Però com puc ser l’escollit?! —Arronso les espatlles—. Si jo no n’he tingut mai de propòsit a la vida...! Renoi...! I si acceptés..., què coi hauria de fer?!
—T’entregaria una llista de dimonis que hauries d’eliminar.
—Però què t’empatolles? —Aparto les seves paraules amb un gest de la mà—. Jo no he mort mai a ningú, i ara resulta que he de matar dimonis? —Nego amb el dit—. Perdona però no sé si puc fer-ho!
—Roger, la teva desesperació és el que et farà valent. El teu coratge serà posat a prova.
—I què passa si no ho vull...? —M’amago els ulls amb la mà—. I si els dimonis no son el que semblen? I si tot això és un error?
—Si no actues el mal es propagarà. Les conseqüències seran devastadores, Roger. No només per tu, sinó per tota la humanitat. Tu ets l’únic que pot evitar-ho.
—I haig de decidir-me ara mateix? —Deixo la boca oberta.
—Sí, no queda temps. Hem d’actuar ràpidament.
De sobte, un raig de llum surt disparat del fons de la capseta de fusta i ressegueix uns noms i adreces a la paret cantonera del passadís central.
—Aquí tens una llista de persones que en realitat son dimonis: Carles Galceran, Marta Vila i Vicenç Miralda.
Refrego la mà per sobre els noms a la paret; noto que tenen relleu i semblen cremats amb foc. El tacte de la paret es converteix en una sensació calorosa contra la meva mà que tremola. Ressegueixo les lletres amb el dit i a mesura que les interioritzo noto una sensació de familiaritat, que m’ajuda a calmar-me.
—Els dimonis son astuts i es poden amagar entre les persones normals. La teva feina serà identificar-los i exterminar-los abans que puguin causar més danys. La llista t’ajudarà a localitzar-los.
—Digue’m, com els he de matar? —Faig un pas endavant.
—Amb un martell!
—I per què amb un martell? —Alço la barbeta desaprovant el que diu—. I no podria ser una espasa làser?
—Els dimonis tenen una essència malèvola embolcallada al seu interior. Només amb un cop fort i directe al cap podràs trencar aquest lligam que els uneix al món material.
—No sé si estic preparat per això...
—No tens temps per dubtar, Roger! El destí del món depèn de la teva decisió!
—Òndima...! Per què coi he vingut a treballar avui?!... —M’amago la cara amb les dues mans—. Ahir no vaig ser capaç de muntar una prestatgeria d’Ikea i avui he de salvar la humanitat!
—Ets l’escollit, Roger!
—Redimonis! Però hauràs d’anar guiant les meves passes. Sents?! —Alço un dit en senyal d’advertència—. Això son coses que passen quan treballes en un cementiri! —Escupo a terra—. Com a mínim ho podré posar al currículum no?
M’acosto al carret ple d’eines, trec un martell gros de sota la lona bruta, l’engrapo amb força i l’aixeco cap al cel.
—Prepareu-vos dimonis que ve en Roger! Ja cal que us calceu! Per la meva barretina vermella que ho pagareu!