Enrico (o la ruta prohibida) (Nàufrags i illes perdudes IV)

Aquell estiu era xafogós, calent, feixuc, insuportable…en fi, com sempre; com tots els últims estius de la seva desgraciada vida a dins una cabina de camió. S'havia recorregut totes les autopistes, autovies, carreteres possibles. Se les sabia de memòria.
Eren llargues i extenses. Clòniques i avorrides. Tant si feia fred o calor, vent o pluja; ell hauria de continuar endavant, menjant-se quilòmetres i més quilòmetres, transportant porcs, peix, verdura o vés a saber què…
Sovint feia una becaina després del dinar. S'aturava en una d'aquelles àrees de servei i menjava la primera porqueria que hi havia davant els seus nassos només per complaure l'estomàc buit. Més d'un cop dinava acompanyat d'altres transportistes, camioners- o digueu-li com volgueu-, que com ell havien de recórrer un munt de quilòmetres abans no podien descansar tranquil·ls. S'explicaven entre ells acudits, històries i tota mena de tonteries sense importància. En un d'aquells dinars, entremig de rots, rialles, xiuxiuetjos, mirades perdudes, mirades tristes, mirades de murri…en definitiva tot el que es pot trobar en una àrea de servei; l'Enrico escoltava atent les històries dels seus companys- que molt més grans que ell eren un pou d'experiència, autèntics navegants d'autopistes, autèntics viatgers de l ‘asfalt-, i més d'un cop s'interesava per les seves converses. Un cop hi va haver una conversa que l'intrigà, el sorprengué:
-Sabeu aquell trencant que hi ha a l'A-7? Sí, home, aquell trencant proper a la costa…que sí, que sí…aquell trencant que ningú sap on va ni on para…
-Ah, vols dir aquella carretera de grava i pedres, sense cap rètol ni indicació, que ningú sap on va, oi?- continuà el fil el seu contertuli.
-Exacte, exacte…
-I què passa amb aquella carretera?
-Vaig sentir un cop que aquella carretera és una ruta estranya, una ruta prohibida pels veïns d'aquella zona.
-Sí, home! I què més!
Llavors l'Enrico, molt interesat pel tema, va intervenir:
-Vols insinuar que aquesta ruta que et refereixes té alguna cosa de misteriosa que ningú sap que és?
-Sí, sí…això m'han dit. M'han explicat que qui hi entra ja no hi torna més.
-Apa, exagerat!- va replicar el primer contertuli.
-I per què no podria ser veritat?- va preguntar ingenu l'Enrico.
-I ara! Però que no veus que el meu company en sap molt d'inventar-se històries.
-Ah, i sabeu què més m'han dit?
-Calla, calla que ja en començo ha estar fart de les teves històries- l i va retreure el primer contertuli.
-Digues, digues…-va intervenir l'Enrico.
-Es veu que al final d'aquell camí, d'aquella ruta, hi ha alguna cosa meravellosa, qui ho sap, potser una ciutat fantàstica…
-Ha, ha, ha…i què més! - va riure descaradament un dels contertulis.

Aquell dia, després de dinar i d'aquella conversa,
va acomiadar-se dels seus companys de dinar, i va dirigir-se com sempre a la cabina a descansar una estona. No podia dormir ni cinc minuts. Aquella història l'atabalava. I si fos veritat?, es preguntava l'Enrico. Va intentar oblidar aquella història però llavors se li aparegueren unes imatges pitjors. Les de la seva vida. Hi rumiava. Recordava els seus pares, sobretot el seu pare i les seves inseparables ampolles de ‘Jack Daniels', ‘Borboun', conyac…i de la seva mare, cansada de son pare, que sovint flirtejava amb el veí del costat. Llavors, apareixia ella , la Jessica, i recordava aquells moments de tendresa, aquells instants d'amor pur que havien viscut; aquells moments de bogeria juvenil com dirien després els seus pares; ja que poc després la Jessi va quedar prenyada i a tot el poble- que era petit i ple de xafarders de mena-, li deien la prenyada de catorze anys. Allò va turmentar sempre els seus pares, sobretot el seu pare, que després d'unes quantes copes de whisky, es dedicava a esbroncar-lo i algún cop a bufetajar-lo. L'Enrico sabia que el seu fill seria un desgraciat i tindria uns avis que l'odiarien. I uns anys més tard d'aquell fet, l'Enrico es va convertir en ‘el camioner'. Aquests pensaments el turmentaven. Res el consolava. Ni el ‘poster' de la noia del ‘Playboy', ni baixar-se la bragueta i masturbar-se tranquil·lament. Ni molt menys escriure aquelles descripcions dels paisatges i paratges que havia conegut quilòmetre a quilòmetre i que escrivia en un bloc de notes.

Llavors va pensar que potser aquella ruta podia ser la solució de tots els seus maldecaps, potser, qui ho sap, seguint aquella carretera trobaria la clau que li obriria la felicitat, o una nova vida. S'omplia d'imaginació i en la seva ment apareixien imatges pròpies d'una altre món.
Aleshores s'adonava que havia de deixar aquella àrea de servei, recobrar la paciència i concentrar-se en la seva feina que per això el pagaven i era l'única cosa amb la qual podia alimentar el seu fill. Aleshores pensava que potser tot plegat era una broma que corria sense fonament, o era l'excusa d'algún propietari ric per prohibir recórrer els camins dels seus territoris o era un invent per espantar els curiosos de vés a saber quina vista panoràmica desconeguda.
Quan tornava a fer una aturada enmig del camí, tornava a pensar en la seva existència i pensava que el destí era l'única cosa que la dominava. A vegades desitjava deixar aquell cony de feina i trobar un camí diferent a la seva vida. Aquesta idea el reconfortava.
Era una petita espurna d'esperança que l'ajudava a creure que un dia o altre tot podia canviar. Hi havia un motiu que l ‘ajudava a deixar-ho tot i començar de nou. El seu futur sempre l'havia vist incert, però creia que si seguia aquell sender misteriós, aquella ruta que la descrivien com prohibida i fosca, potser, alguna cosa podia canviar. I això és el que va fer. Enmig de l'A-7 va agafar el trencant i sense pensar-s'ho més va endinsar-se en aquella carretera. El principi era ample, però després s'anava convertint en una carretera estreta i perillosa. I el perill va augmentar-se quan una espessa capa de boira l'impedia conduir i continuar.
Va deixar el camió aparcat a la vorera de la carretera.
Va decidir seguir la ruta caminant. Cada pas que feia l'ansietat era més gran, la curiositat creixia i creixia…va aturar-se prop del camí i no gaire lluny podia fitar el mar. Era preciós: blau, serè, calmat. Va seguir el camí i
va topar-se amb un túnel. El camí ja no recorria les costes properes al mar i s'endinsava a unes muntanyes rocoses. Va entrar a dins el túnel i després de caminar un bon grapat d'hores i hores, va sortir a l'exterior. On era? Va seguir un petit sender i va anar a parar en un trencant d'una autopista. Va creuar l'autopista ja que a l'altre banda hi havia una estació de servei. Hi va entrar. Se sentia molt xivarri.
Va demanar un cafè ben carregat i a l'hora de pagar la cambrera li va dir que la moneda no era la correcta. De fet, no l'entenia massa a la cambrera. Parlava una llengua que no era la seva però que hi havia paraules que l'entenia. Al mateix li va passar al seure en una taula. Eren camioners com ell i va decidir escoltar una conversa. No va entendre gran cosa. Bé, sí, ell va entendre algún fragment com aquest:
-Ei, tu, sabeu aquell trencant que hi ha en aquesta autopista?
-Sí, sí…ja sé quin vols dir, ja…
-Doncs, m'han explicat que si segueixes la carretera al final, final de tot hi ha alguna cosa meravellosa, una ciutat fantàstica, un món fabulós…
I llavors l'Enrico va pensar:
-Sí, sí…ja ho veig que és fabulós, ja…
No sabia massa bé on era. Era a França, era a Itàlia…on era? Va pensar que més valia oblidar aquella història d'un cop. Va deixar l'àrea de servei, va traspassar l'autopista, va endinsar-se a dins el túnel, i després de moltes hores i hores en va sortir, va tornar a veure el mar i després d'una llarga estona sota una espessa boira, va tornar a sortir pel trencant a l'autopista. Com justificaria el nombre d'hores que havia perdut? Explicaria que algún menjar de l'àrea de servei se li havia posat malament i havia decidit descansar més hores del compte. Per moments havia pensat que tot plegat podia ser real. Havia somiat que arribaria en una d'aquelles illes perdudes com ho fan els nàufrags. Ell sí que n'era un de nàufrag. La seva vida havia naufragat més d'un cop i més valia no arriscar-la més perdent el temps en tals històries. A partir d'ara seria ell qui explicaria la història de la ruta prohibida. S'inventaria paradisos misteriosos, dones fantàstiques, ciutats meravelloses i qui sap, algún ingenu com ell s'ho tornaria a creure. I en cas que no fos així sempre li ho podia explicar al seu fill abans d'anar a dormir.