ENCARA

Es desperta xopada d'humitat, amb el gregal esgarrapant-li la cara, el maleït vent que ha dispersat els pocs retalls de cartró que havia aconseguit. Li fan mal tots els ossos. Lentament obre els ulls, inflats de son, tristor i ressaca. Clareja tímidament, però al nit domina encara. Es a la platja, per tant, som a l'estiu, pensa. Això es bo, podré rentar-me una mica, ja era hora. La picor es constant. Es una dona gran, de pell resseca i bruta. Mira de desentumir-se poc a poc.
La ma cerca la bossa de plàstic que li fa de coixí: encara sort! no li han robat res. Lentament, tant lentament com la claror va envaint el cel sobre la mar, s'incorpora. escolta el soroll de les onades, acompassat, repetitiu. Se sent dèbil. I terriblement cansada. Fa tant de temps ja !... Anys. Fa anys que camina, d'un indret a un altre sense fita, sense més objectiu que sobreviure, aquest imperatiu mamífer que la té tant ben collada. Un dia...pensa. Com Alfonsina, pensa. Un dia. Però avui no, encara. Avui té un rosegó de galetes maria, que va trobar a la vora d'un col·legi ( els nens, tot ho perden gràcies a Déu) i d'ahir, encara, li queda un cul de tetrabric de vi blanc. El vi blanc li forada l'estòmag, però tant es. Així li dura una mica més, pensa. Mentre no arribi el dia...
L'albada es acolorida, majestuosa. Amb el queixal i les dues dents que li queden mastega un parell de galetes ràncies i remollides. Al segon glop de vi, revifa una mica. Es frega els braços, aquesta picor permanent! es passa la mà pels cabells embullats, grisosos, greixosos. El sol despunta per Llevant, amb la força dels darrers dies de la primavera. El garbí amaina, vençut. Farà un bon dia, farà un bon dia es repeteix amb un somriure trist. Es pot permetre de gaudir de l'alba, la Brigada Municipal no arribarà fins més tard, ella no vol tenir problemes, quan arribin ja serà fora.
Aquests anys que vaga pel món, indigent, sola, abandonada, ah trobat bona gent. Encara n'hi ha de bona gent. Però gent amable, el que se'n diria amable, no, que no n'ha trobat. La poden socòrrer, dar-li roba, menjar, alguna moneda. Però sense amabilitat. Això es el que més enyora, l'amabilitat. El somriure que acompanya el gest, el bon dia, les inútils fòrmules socials que tant despreciava de jove. Recorda altres temps, quan la gent solia ser amable. Quan vivia el marit, quan tenia una casa. Una casa...li es difícil recordar com era, tenir una casa per a tu. Un llit, una cuina i sobretot, sobretot, un bany. No haver de cercar racons, i utilitzar-los amb la por dels crits, dels cops, de les rialles. Un bany on rentar-se, on rentar la roba.
Aquest penament l'acaba de deixondir: recorda que li cal fer via, el sol ja ha sortit plenament. Les hores... Son tant ràpides i tant lentes alhora! Cal empènyer els dies per que passin i al mateix temps hi han moments que desapareixen sense demanar permís en petits allaus de records, que cauen suaument com una pluja. Sap que els ha d'evitar, que només fan mal, que la duen, poc a poc, un xic més aprop de la bojeria. I ella té el cap, clar, vol tenir el cap clar, malgrat tot. Malgrat que beu per escalfar-se, per refrescar-se, per alimentar-se, per adormir-se, per viure. Si això es viure es diu amargament.
A la vora de l'aigua, es despulla, després d'una ullada ràpida per comprobar si algú passeja un gos, si encara hi han amants en algun racó de la sorra, si passa algun cotxe. El seu cos, que havia estat generós i ara es magre, li penja com a un gos de raça xinesa. De la bossa de plàstic d'una cadena de supermercats, treu els seus tresors: un bocí de sabó i un paperet que embolica uns quants polvos de rentar la roba. N'hi queden pocs.. caldrà pidolar-ne més. No té problemes amb això, fa temps que va descobrir que la gent es més propensa a donar coses concretes (sabó, llet, sabates, mitjons) que no pas monedes. Ella capta coses concretes i de vegades, la bona gent i afegeix alguna cosa. S'ofereix per escombrar les terrasses dels cafès, quan pleguen, mira de ser útil a la seva manera. En alguns llocs la coneixen, mira de no fer-se pesada. Al principi, defugia les ciutats, amb la dignitat de ser una rodamón no una captaire. però la necessitat la duta una vegada i una altra a les poblacions, a remenar contenidors de brossa, com tots, a la recerca del tresor d'un pedaç de roba, d'un abric, d'unes sabates velles, de quatre cartrons que facin de llit.
Encara fuig de la companyia, si no es estrictament necessari. S'ha acostumat a passar l'estiu a prop de la platja, on pot rentar-se i rentar la roba, i on els estiuejants despilfarren amb facilitat. Recull les engrunes de l'oci social. L'hivern es més dur, per sort no es sua tant. Ella no vol fer pudor, s'ho pren com un repte, anar una mica neta, li costi el que li costi. De tant en tant no té més remei que anar al refugi, a Caritas, d'on normalment surt neta i peixada, però sense cap dels seus tresors. D'altres com ella li prenen, això es el que més li dol. Si fossin una mica solidaris! Sap que en son molts, cada dia més. La societat no té mesura, arracona els inútils, els inservibles sense cap pietat, sense cap misericòrdia. Poc a poc. Coma ella.
Quan morí el marit, demanà una pensió, una viudetat, qualsevol cosa. Però no li'n donaren: tenia una casa de propietat, ben situada. Una casa gran, que li queia a sobre, fosca i trista. No era un cas desesperat, d'altres estaven pitjor, encara. I a més, havia treballat, de jove: busqui feina, dona , encara es jove!
Si, encara era jove. Amb prou feines tenia els cinquanta cinc. Però la terrible melangia, la depressió, l'artritis o artrosi ( que no ho sabia) i un cert sentiment d'autodestrucció ( què havia de fer ella, en aquest món, tota sola?) li impediren d'aconseguir la famosa feina. Es menjà poc a poc els magres estalvis, i prengué l'habit de caminar, de caminar molt per allunyar-se del poble i captar en indrets on no la coneguessin. ¿orgull o dignitat? Tant es, es deia, tampoc no hauria tret mai el suficient per pagar els impostos. I la desauciaren. Feia temps que l'ajuntament tenia ullada la casa, tant ben situada prop de la casa Gran, que cada dia s'enxiquia amb nous departaments.
Ella prengué les poques coses que podia dur, i partí. No en feu un drama, s'ho veia a venir. Se sentia una altra persona, com si la dona que havia viscut en aquell habitatge no fos ella. I en certa manera, no ho era : la mestressa del casal era alegre, divertida i espontània i ella era tancada, callada, trista.
Que poc li duraren les coses que s'endugué! El carretó de la compra, amb roba i mantes, fou el primer que li robaren. Després, la motxilleta amb els dos llibres escollits amb la immensa recança d'abandonar tantes paraules estimades, la llibreteta que encara usava per desfogar aquell dolor insuportable, la llinterna, i sobretot, Oh! sobretot, la fotografia del marit, que poc la devien aprofitar els malparits. Li trencaren el cor, deixant-la amb una bossa de plàstic on hi duia unes calces i una samarreta brutes i un pessic de sabó. En feu el seu talismà. Estimava aquella bossa amb tot l'amor que li quedava, la convertí en els seus records, el seu orgull, la seva identitat.
Tremolosa, la dona surt de l'aigua. Corre a recollir la roba que s'eixuga sobre una pedra, prop de les dutxes, on l'ha rentada tant bé com a pogut , amb aigua dolça perquè no li piqués tant la pell. S'esbandeix, ella també, sota la gelada dutxa i mira d'escòrrer-se tant bé com pot abans de vestir-se. Queda tota molla, es clar, no hi ha hagut temps per a que el sol del matí li eixugués cos i roba. Però tant li fa, ja s'assecarà. Se sent més neta, més persona. Esternuda, un atac de tos fonda i cavernosa, que li omple la gola de mocs i dolor. Fa temps que està malalta. No vol encaparrar-s'hi, tant es. Que hi fa que mori ara o demà? es diu, amb un somriure, record del bon humor que gastava quan era l'altra dona.
Torna a mirar el mar. Li està agraïda. Li convé allunyar-se'n, però li dol. Com més desesperada es la seva situació, més sensible es torna a les belleses de la natura. Li fan companyia, com si diguéssim. Li omplen la vida, la hi justifiquen.
La brigada de l'ajuntament, la que diuen que neteja la platja, ha aparegut per una punta del passeig. La dona puja les escales, pressurosa, i s'encamina en direcció contraria. Ja els ha topat algun cop, i no té ganes de repetir-ho. Just sota el primer banc del passeig hi veu una cosa negra. S'ajup, potser serà útil, sigui el que sigui. L'esquena protesta amb una fiblada aguda. No importa, ja passarà. Recull l'objecte, se'l mira. Quina sort! Es un petit moneder, amb un parell d'euros i uns quants cèntims: una fortuna.
L'ha trobat i es ben seu, pensa. A més, de color negre no serà pas d'una criatura. Li sabria greu, prendre una cosa així a una criatura. Però potser el qui l'ha perdut tornarà a cercar-lo.... dubta. No li agrada la idea de robar-li res a ningú. Però podrà comprar una barra de pa i un litre de vi, com a mínim. Avui no passarà gana. O no gaire, cosa que ja es un èxit de dia: bon temps, vi negre, pa....
Passat el moment d'indecisió, s'encamina cap a la ciutat: comprarà el que pugui amb la meitat dels diners, aconseguirà un poc de detergent, si troba algú que n'hagi comprat i vulgui donar-n'hi un pessic i es prendrà el dia de vacances. Coneix un indret, un turonet coronat per una hermita, no lluny de la vila, voltat d'un bosquet on no sol haver-hi mai ningú.
Serà un dia fantàstic: podrà plorar a plaer, recordar sense pors, mirar de no perdre el troç d'humanitat que encara li pertany.




EL DOMADOR DE FORMIGUES, TGN, 2004