Enamorar-se

"Romaní! Romaní! Ja és hora de llevar-se que l'esmorzar ja és a la taula! " Sentir aquells crits amb aquella energia de bon matí de la meva mare no em feia venir moltes ganes de llevar-me per anar a l'escola però avui era diferent... Feia quasi bé un mes que la Violeta, la meva millor amiga, no venia a l'escola, havia anat de viatge a un altre planeta, al planeta dels gnoms i avui tornava. Així que em vaig aixecar d'una revolada i em vaig vestir en menys d'un simple minut. Vaig baixar a baix, passant per tot un munt de túnels i escaletes molt peculiars i rústiques ja que, com la majoria dels follets, vivia dins d'un arbre, un roure. En arribar a la cuina, la meva mare es va sorprendre que hagués arribat amb tanta energia i tan ràpidament però no va dir res, no va fer falta, se li podia veure a la cara. Em vaig menjar la meva margarida amb mel i me'n vaig anar corrents a l'escola, encara que, de fet, faltava mitja hora perquè comencessin les classes i des de casa meva a l'escola només hi ha deu minuts anant-hi xino-xano. Necessitava veure la Violeta com més aviat millor i no podia permetre que arribés ella abans que jo.
De cop i volta, vaig sentir una veueta que venia de darrera meu i que cridava molt dolçament el meu nom. Em vaig girar de seguida i sí, era ella. La Violeta. Per fi era davant dels meus nassos, després de tant de temps. Tots dos vam córrer per tal de fer-nos l'abraçada més forta i tendra que mai s'hagués vist, perquè els nostres cossos es fonguessin en un de sol. Va ser una abraçada especial. Quan ens vam anar deixant, a poc a poc, suaument, va ser quan, de camí cap a l'escola, ella em va anar explicant totes les seves aventures. Que si s'havia fet amiga d'un gnom molt maco, que si volia tornar per a veure'l...

Vam arribar a l'escola i ella va anar a saludar tots els seus altres amics, tots tenien les mateixes ganes i el mateix dret de donar-li la benvinguda que jo. Em vaig quedar en un racó una mica moix. Sort que de seguida va sonar el timbre i totes les nostres professores, les fades, ens van anar cridant per tal d'entrar a les classes. A primera hora em tocava reconeixement de plantes. No era una assignatura que m'agradés molt però era una de les poques que jo pensava que en un futur em serviria, ja que saber reconèixer les plantes i flors per tal de saber quines són bones per menjar i quines no, trobo que es una cosa bastant important vivint en el món de les fades i els follets.
En acabar les classes no vaig ni esperar la Violeta, me'n vaig anar a casa de seguida que vaig poder, una miqueta apagat.

En arribar a casa, vaig obrir la porta amb la clau màgica, que m'havien regalat feia molt poc, ja que era una mica desastre i deixar-me una cosa de tant valor... però en fi, tard o d'hora havien de confiar en mi per a guardar aquella clau i van pensar que era un bon moment. Últimament, em feia molta gràcia obrir sol i en presumia davant de tothom, com si ja fos gran. tothom em mirava, la formiga xafardera, la nostra veïna, el centpeus... Aquest cop no vaig tenir temps de presumir i vaig obrir sense mirar si algú m'observava. No hi havia ningú, la meva mare devia haver anar a collir flors i el meu pare a tallar llenya, ja que s'acostava l'hivern i, amb tot nevat, anar a buscar llenya humida no era el millor... Vaig tancar-me a l'habitació. Vaig intentar distreure'm amb uns dibuixos que havia fet al cap de setmana anterior però va ser inevitable que se'm comencessin a caure llàgrimes dissimuladament. Aquell dia en vaig ser conscient que n'estava enamorat de la Violeta, que no la veia com una simple amiga. Estava desesperat perquè sabia que a ella li agradava un altre. La Violeta no estava tant per mi, passava molt més. No podia suportar un altre dia tan lluny de la Violeta... No tenia les coses gens clares i per aquest mateix motiu no podia decidir què havia de fer per tant vaig decidir posar-me a fer els deures d'escola i esperar que arribessin els meus pares per posar-me a fer el sopar. Tot seguit, vaig sopar i vaig ficar-me ràpidament al llit, no volia parar ni un minut més a pensar.

L'endemà al matí vaig tornar-me a despertar d'una revolada, aquest cop però, sense que la meva mare m'hagués de cridar l'atenció ni una sola vegada. Necessitava saber, el més aviat possible, si la Violeta encara m'estimava com abans, com un molt bon amic. Només demanava com un molt bon amic, amb això jo ja era feliç... Com podeu imaginar-vos la meva mare encara estava més sorpresa, ja que eren poques les vegades que no m'havia de cridar l'atenció però no va tornar a dir res tot i que, aquest cop, va fer una ganyota més exagerada per a expressar la seva sorpresa. Quasi bé no em vaig ni acabar la meva margarida amb mel, que vaig agafar-la motxilla, me la vaig posar a l'esquena i camí cap a l'escola. Va ser inevitable anar pensant en el tema que des del dia abans em preocupava.
Un cop allà només hi havia una nena que es veu que sempre arribava la primera però, per sort, no van trigar gaire a anar arribant la resta. Al cap d'uns cinc minuts vaig començar a veure un vestidet lila propi de la Violeta que saltava de lluny. Vaig deixar que s'acostés i vaig fer veure que no l'havia vist. Ella, em va saludar i em va preguntar que com era que no l'havia esperada al sortir de l'escola. Li havia molestat que no l'esperés! Això volia dir que li importava! De fet no sé com vaig poder pensar que ella, una amiga de tota la vida, m'havia deixat d'estimar com una amiga de veritat.
Finalment vaig decidir veure-la com una amiga, com una simple millor amiga i prou i aquesta va ser la solució del meu enamorament.

La noia de l'anorac verd