En Xavier Pratginestós i Raurell.

...Quan el sol estarracava, cosa que en aquest pais es dóna, ja ho crec que es dóna, el Sr Xavier havia pensat en comprar-se una ombrel.la de colors quartejats, ampla, com aquells paraigües dels pastors del Pirineu, tan pràctics quan dilúvia... O un barret de palla pel sol, un canotier. Però, no feia per ell, persona seriosa i més aviat primmirat. I prenia el sol, tampoc cal exagerar...
Quan parava taula, de vegades s'esqueia, ho feia amb una meticulositat que arborava la sang de la seva dona. Calia que els coberts estiguessin disposats amb absoluta simetria al costa del plat, el got tot just al mig del davant, a una distància proporcionada i harmonitzada amb el volum i les superficies del got i del plat. Al cap i a la fi, plat vol dir pla, geometria plana, euclidiana, com la circumferència, també plana i on el plat sortia més, si és que això es pot entendre, corresponia la tangent a la perpendicular del diàmetre. Tinguis en compte, encara que a primera vista sembli impossible, que el punt tangencial només és un punt, en matemàtiques la mìnima expressió teòrica de superficie. Aixó de la tangent l'obsessionava des de noi a l'escola. La primera vegada que li van explicar, va entendre tota la grandesa de la glòria eterna que prometien el capellans a aquell es portés bé. Era la Perfecció que lligava amb l'Infinit. Perfecció, infinit i integritat No es pot demanar res més en aquest món i potser tampoc en l'altre i tot! Aquell punt que només Déu podia precissar o un recurs teòric algebràic, jo diria retòric, d'absoluta precissió i que nosaltres podiem explicar i entendre, sense ser Déu. Tanta perfecció el commovia íntimament. Tenia una sensació inefable que se li eixamplava a dins del pit, la pell es tornava hipersensible. Traspassava la pell i s'agombolava a la punta dels mugrons i encara després trascendia, se li escampava per tot el cos, trastornant tots els sentits. Una sensació inefable...Un trasbals, una evasió de la realitat, una passejada per les regions astrals, cosa incomensurable. Una inundació de plaer... Cert que després l'acompanyava una molèstia, una incomoditat física i una indecent mullena i una rara depressió i una sensació de culpa i de vergonya. Tot molt indefinible i no gens clar. Total per uns guixots a la pissarra...i el sentit exasperat de la integritat. Lavors no es podia dubtar de si aquella mala conciència era natural o adquirida. Llavors encara no sabia que allò era un orgasme. Més endavant ho va identificar... peró quan ja no el preocupava tant el sentit de la integritat i les coses eren molt més imprecises. Per cert i ben del cert, ara, en la nostra època, un valor molt a la baixa...

Aquella nit, algú havia tingut un son de mal averany:
Un ample vol de faldilles llargues, amb enagos, empès per poderosos malucs, havia entrat al galliner, armant un guirigall de ca l'ample. Revolades de galls i de gallines, d'ànecs i d'oques i de l'indiot. Plomes enlaire i una mà de dona, amb la mànega remangada, de rentar plats, que cull en un racò una ploma, ben feta, no manyogada, ni grossa ni petita. Les faldilles a ratlles amples, d'un blavós esvait i blanques, surten amb alegre determini del galliner... Es tanca la porta de filat. Les mans busquen una xicra de terra cuita en un armari i hi aboquen una mica d'oli d'oliva d'una garrafa de pedra. Les fadilles emportades de nou vertiginosament pels robustos malucs, baixen pel camí tortuós dels marges d'un jardí. De tant en tant, uns graons, que les faldilles sobrevolen quasi ingràvides...com un plàstic volant en un dia de vent. Cada vegada se sent més clar el grinyol d'una corriola. Puja i baixa. Puja i baixa...
Les faldilles a corre-cuita pujen les escales de fusta d'un cadafal.
Fins aquí no han parat de redoblar els tambors..
El botxí, astorat. S'endevina a través dels ullets amagats dins de la caputxa.
- Què vols, dona ?
S'atura el redoble dels tambors... Espectació i un silenci punyent. Només multitud de respiracions anhelants en l'aire...
La dona, jove, de bon veure, cabells llargs i ondulats, morens. Ulls, nas, boca, pòmuls i galtes de la Gina Lollobrigida. Faccions i proporcions segons el mes lluminós cànon grec. L'ample faldilla de ratlles verticals, blaves i blanques, s'escanyava en una estreta cintura d'on emergia un bust poderós, amagat en una escarida camisa blanca, prou ecotada perque no calgués haver d'esforçar-se gaire en endevinar el caire, volum i proporcions dels encisos que dissimulava. Gronxant, amb una mà a la cintura i a l'altre la xicra amb la ploma dins, diu amb un somriure entre burleta i picardiós.
- Unta la politxa, carallot ! Tinc el nyic-nyic ficat al cervell !
El botxi baixa del cadafal, treu una escala de mà de sota l'empostissat. Apuntala l'escala a la guillotina, puja com pot, sense vessar l'oli de la xicra i unta meticulosamment l'eix de la politxa amb la ploma de la gallina de la Lollo.
Ara la guillotina baixa sense grinyolar. Només el cop tou de tallar el coll i el cop sec al topall i cau un cap a la cistella. El botxí l'ensenya al respectable públic, agafat pels cabells, encara rajant sang i amb un somris crispat i tallat en sec als llavis. Les dones de primera fila grasses, despentinades, amb bigotis, amb amples faldides de ratlles blaves i blanques, desdentegades i grolleres i totes amb una criatura mamant amorrada als pits inflats de llet, es pixen de riure gronxant-se i tirant el cap endarrera...
Ningú no reclama l'alegre cap del somrís crispat i el torna a llençar a la cistella...

El Sr Xavier diu: - No serà el meu cap el que caurà !
Endevineu quí somniava...
Pel Sr. Xavier, l'empresa era la seva feina i el seu hoby. I encara tenia temps per altres cabòries. Era un feinasses.
Però en aquest moment les coses es començaven a tòrcer d'una manera que l'inquietaven. En Vicens Tortós i Tirallonga, conegut pel VTT, tornava a provar d'estalonar-lo...