En temps de guerra

EL cel fosc, les estrelles no es deixaven veure aquella nit, la lluna s'amagava sota la foscor, jo, estesa al llit mirava com ell feia l'escàs equipatge que necesitava, allà li entregarien l'odiós uniforme que portaria el dia de la seva mort, parlava, però ho feia tant fluix que no aconseguia sentir el que deia. El seu rostre portava una expressió sèria i de preocupació, quan em mirava intentava disimular el seu dolor amb un lleu somriure, però no aconseguia fer-me creure que no patia amb cada peça de roba que ficava dins la bossa. Plorava, el podia sentir des de la habitació. Demà tot seria molt diferent, jo estaria aquí, tota sola, el món em cauria a sobre, ell, s'amagaria rere una trinxera, armat, demanant a Déu viure un dia més, poder tornar a casa. Sento com entra a l'habitació del nostre fill, no s'atreveix a despertar-lo, em tocaria a mi explicar-li al nen on és el seu pare. Remena calaixos buscant alguna cosa, la troba i la fica dins la bossa. Entra a l'habitació, s'ajeu al meu costat , intento dir-li alguna cosa que l'animi, però no em deixa, apreta el seu dit índex amb els meus llavis, ens abracem i plorem, els dos sabem que aquesta nit pot ser la última que pasem junts, sabem que ell marxarà i potser no tornarà. No pot estar quiet, marxa de l'habitació, encén el llum del jardí i es fuma un cigarro mentre li llisquen llàgrimes de dolor pel nas. Van passant les hores, el temps corre de pressa, falten dues hores perquè marxi. Surto al jardí, li dic que ha de descansar, però no respon, veig el seu cos inert assegut a la seva cadira preferida, no parla, sembla que ni tan sols respiri. Sec a la cadira del costat, li agafo la mà i dormim. De sobte- Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiingg- el despertador, les vuit, l'hora de marxar, s'aixeca, es dirigeix cap a l'habitació agafa la bossa i em diu:
-Tonaré, ho prometo
-Sé que ho faràs- vaig contestar intentant convence'm a mi mateixa del que deia.
Em fa el que seria el nostre últim petó, puja a l'autobús, amb mig somriure, intentant passar els temps el més ràpid possible, espero a la porta de casa fins que ja no sento el soroll del motor atronitat de l'autobús. Entro a casa i em preparo alguna cosa per esmorzar, però no aconsegueixo menjar res, en aquell moment vaig sentir que no podia viure, que la casa em queia a sobre, plorava, intentava parar amb totes les meves forces, però el dolor podia amb mi, de sobte el nen comença a plorar, havia arribat l'hora de fer el cor fort, si jo no era forta ningú no ho seria per mi. Camino lentament cap a l'habitació del nen, l'agafo en braços i li faig un petó, no sap res, només és una criatura, tan sols té 3 anys. El vesteixo i el porto a la guarderia, allà les mares dels nens riuen, les profesores porten un somriure d'orella a orella, de sobte, a la porta de la classe del meu fill, veig una dona, seriosa, em ve al cap la meva expressió, s'assemblava molt a la que duia la dona, en veure'ns, vam notar alguna cosa estranya, vaig deixar al meu fill a classe, i em vaig dirigir cap a la dona, no van fer falta les paraules, el seu marit anava amb el meu camí de la mort. Vam anar a esmorzar, sense ganes, pero només per parlar, sen's va passar el matí més o menys bé, vam parlar dels nostres marits i dels nostres fills, les dues estàvem passant pel mateix, era molt reconfortant trobar algú amb qui poder parlar, algú que entenguès aquesta cara llarga que portaves. Vam anar a buscar als nostres fills, en acomiadar-nos vam fer un lleu somriure. Havia passat mig dia, si m'oblido del dolor, l'estava passant bé. Estant jo a la cuina rentant els plats del dinar, sento al nen cridar, primer no entenia el que deia, després ho vaig entendre perfectament, cridava al seu pare, els migdies, després de dinar jugaven a muntar castells amb unes peces de lego, avui no podia ser, vaig a la habitació jugo jo amb el nen, pero sembla que no li agrada la meva forma de fer castells, em pregunta pel pare, pero no obté resposta, com li dic que el seu pare a marxat a la guerra? Truquen a la porta, és la meva cunyada amb el seu fill de 3 anys, li dono les gràcies per haver vingut, els nens distrets a l'habitació, ella em fa una abraçada, i no em deixa parlar, nomès em diu a cau d'orella:
- Hi ha moments a la vida que penses que tot s'ensorra, caus a terra, creus que no podràs seguir, pero ja veuràs que amb el temps t'adonaràs que has tornat a començar, caure no costa res, el més difícil és tornar-se a aixecar.