En deu minuts, la vida i la mort

El sol és aclaparador. Un moviment en fals cap a l'esquerra del camí la deixaria en les caniculars mans de la calor pròpia de l'Alt Empordà el mes d'gost. El penyassegat és costarut, però l'habilitat escaladora de la notra heroïna és envejable. Una grapa aquí, una arrambada allà. Sembla, però, que no s'acaba d'assolir l'objectiu prioritari, tanta és la complexitat de la paret, i tantes les variants possibles, marcades pel pas anterior d'anònims companys durant diverses generacions. Marques de l'esforç, sovint inútil, sovint gens correspost, sovint únic. Arribar al cim és només part de la recompensa, que pot quedar buida de contingut i mai més recordada si, com succeeix avui, la superfície desèrtica del promontori no proveeix de cap alicient llevat de la visió de la llar llunyana o l'excitant exposició a perills insondables. O si, com sembla haver succeït avui, la criatura salvatge en edat preescolar ha dallat les esperances de la nostra escaladora, amputant els seus ànims de la mateixa forma que amputava les seves potes, deixant-la morir enmig del terrible patiment que les seves companyes d'escalada assumeixen com propi però que demà, de ben segur, no els impediran tornar al plat cercant un mos d'aquella molla despistada.