Empremtes

Sovint mirem enrere i, distretament, com qui no vol la cosa, busquem entre les cendres sufocades indicis del nostre recent pas per la vida, com si la conducta, l’activitat que hi hem desenvolupat o tot allò que hem deixat de realitzar fossin, per acció, pensament o omissió, fites de la nostra quimèrica transcendència.

Voldríem que els errors comesos per inexperiència, per mala bava o, directament, per la nostra ineptitud, no ens deixessin una traça gairebé imperceptible, però inesborrable, en el rostre. Que es manifestessin en l’ànima d’algun retrat, en alguna fotografia perduda a l’infern del calaix dels nostres records. Que no esdevinguessin petjades manifestes en el camí sense retorn de la nostra condemnació.

I, tanmateix, a desgrat de la frustració que sentim en copsar la nostra extrema lleugeresa i la futilitat dels nostres actes, les petites empremtes que hem deixat al costat de les altres petjades, les d’aquells amb qui hem tingut la sort de caminar, ni que sigui de recules; aquestes empremtes, que qualsevol eventualitat pot esborrar per sempre, ens identifiquen i, d’alguna manera, parlen de la nostra humanitat i de la nostra grandesa estrafeta.