Em matarà no tornar a besar els teus llavis...

Em matarà no tornar a besar els teus llavis.
Uns llavis gruixuts i tendres que entre desesperació i desesperació, cigarreta i cigarreta, vas apretar contra els meus gairebé com si volguessis ferir-me... aquells llavis tant dolços que et mossegaves amb suavitat, tancant els ulls mentre em masturbaves en aquella habitació d'hotel aquella nit de tempesta...
O potser no era una habitació d'hotel. Potser ni tant sols no em masturbaves, potser ni tant sols plovia...
El meu cervell emboirat em fa pensar en les teves mans càlides i expertes. En els teus llavis dolços, gruixuts, infantils encara.
El meu cervell m'enganya i encara ara sento pronunciar vora l'orella amb la teva veu calenta les paraules amargues de desig i de passió, d'amor que pronunciaves, que havies pronunciat per mi durant tot aquell hivern de no fa pas tant de temps.
Hauria d'haver-te oblidat. O tu t'hauries d'haver-te oblidat ja de mi i deixar de perseguir-me en somnis.
Noto la teva presència com si fossis aquí. Encara tinc el teu sabor enganxat al paladar, a la llengua, entre les dents. Encara noto les teves mans i m'estremeixo.
La nostra història va durar molt poc. El temps just de veure el mar a l'hivern, compartir quatre llibres, trobar-nos deu nits en un hotel barat i desenamorar-nos.
El temps d'adonar-nos que mai no havíem estat enamorats.
On ets ara?
Encara fumes tabac ros o ho has deixat com vas prometre? Jo vaig començar a fumar just quan tu vas abandonar-me... El gust del tabac amarg em recordava el sabor del teus petons, dels teus llavis.
Fumo cada dia més.
Tinc por d'oblidar-me del teu gust.
Em matarà no notar les teves mossegades al llavi inferior fins a fer-lo enrogir de sang...
Moriré de tristor, de sequedat, de soledat, de por.
Moriré d'un càncer als pulmons de tant fumar.