Els versos són la musica de l’anima diu Voltaire.

Els versos són la musica de l’anima diu Voltaire.

I la frase es va queda surant suspesa en l’aire feixuc de l’habitació, en la sufocant tarda d’agost, breument empesa amunt i avall per les aspes del ventilador del sostre, que amb ben poca eficàcia intentava refrescar la xafogosa atmòsfera.

Ella no va a contestar. No perquè la frase no la colpís ni l’emocionés o tan sols per contestar qualsevol cosa. Ell no hi insistí i deixà el llibre damunt la tauleta de nit.

Ell sempre sabia copçar els seus estats d’ànims, amb aquella delicadesa que, a hores l’entendria, a hores la cabrejava. Pel simple fet que ella n’era incapaç, que no li sortia. Se’n sentia culpable. Resentida perquè tot allò aflorés d’ell amb aquella naturalitat i espontaneitat.

Jeien, un al costat de l’altres, nus, encara amb les gotes de suor regalimant pel cos, després d’haver fet l’amor, l’hora de la migdiada. Satisfactori per ell, com gairebé sempre (era la seva parella, no?) incomplert, inconnexe, mecànic per ella, que estava a anys llum d’aquella habitació.

Aquell estat contradictori, de voler-lo ben aprop, de que seguís omplint l’espai a la casa, al llit, a la seva vida; i d’altra banda la necessitat de simplement aixecar-se i que ell ja no hi fos, que mai hi hagués fos, la turmentava.

Quan de temps feia? Mesos? Força mesos. Què feia ella? Res. En parlava amb ell? No. No de la manera en que ell l’hagués pogut entendre, poder. Sino en petits retrets, petites bronques per petites coses sense importància (uns calçotets oblidats al lavabo, un plat no fregat després de sopar. Insofribles discusions tontes de parella, sense sentit) que ajudaven a poder foratigar aquella creixent insatisfacció.

No estava bé, i ella ho sabia. No estava bé fer la idiota amb el tio de Recursos Humans de la seva oficina. Si, ho sabia, es clar que ho sabia.

Però com prescindir de tot el que ell li donava. Estabilitat, amor caní, seguretat econòmica, consort en l’educació i l’atenció als nens i etc, etc... Seguretat, seguretat per sempre, per sempre més.

Què faria ella sola? No era ja tan ingenua com per enamorar-se del tio de Recursos Humans, allò no donaria més que per unes quantes revolcades i punt. Fisicament no es trobava tampoc atractiva ni amb ganes de començar a establir noves cites. Quina mandra! Menys de veure’s sola en un pis, ni sola amb els nens, ni sola, sola. I llavors? Ajo y agua? com diuen en castellà.

El ventilador seguia girant incansable, alié a tot. Ell fumava al seu costat. Eren sols. Els nens estaven amb els pares d’ella. Tenien tot el temps del món. Podien fer el què volguessin. I just era el que ella no volia, tenir tot el temps del món en aquella realitat. No ho volia, però alhora no hi podia renunciar per res del món.

Quan havia començat a decaure tot plegat? Amb l’arribada dels nens? O ja abans? Què importava, però... Era el què era i punt.

De sobte, ell s’incorporà i digué alguna cosa com que anava a beure alguna cosa. Ella el mirà llargament. I de sobte es sentí cansada, molt cansada. Com si tingués la consistència d’una roca, com si tingués 100 anys.

Quasi no es sentia amb l’energia d’obri la boca i dir-li:

- A mi, porta’m una llimonada, si us plau.

I continuà defallida al llit. Mentres les aspes del ventilador semblaven augmentar aquella sensació d’abandonament, de letargia que ni tan sols ni Voltaire ni els seus versos ni res podien alleugerir.