ELS ULLS DE L'ÀLIGA (Conta Fantastic)

Els ulls de l'àliga



Conta fantàstic




Fa moltes centúries enrera, quan els homes, vivien en poblats en el començament de la nostra era. El poblat de la meva història, estava repartit en varies tribus i en les que dominava o manava un rei, tots vivien junts, tenien les cabanes agrupades, però allà en les muntanyes properes, que circumdaven la vall on estava ubicat el poblat, no gaire lluny hi havia una cova en les mateixes entranyes de la muntanya hi en ella hi vivien dues dones soles, una era molt vella i la mes jove aparentava uns vint anys, la jove estava prenyada, la gent del poblat i els mes vells de la tribu que formaven el consell la havien fet fora del poblat, ja que deien que estava prenyada d'un diable o monstre i l'altre la mes vella també la varen treure dons era la mare de la jove dient que tan l'una com l'altre eren dues bruixes amb contacte amb el diable. De tot això ja feia un cert temps i elles vivien soles dins aquella cova.
Que la jove estes prenyada d'un diable o monstre no era total ment cert, la jove noia havia estat amb un home que ella estimava, els dos s'estimaven mes amb ella no va poder estar gaire temps dons ell com que era un guerrer, va marxar un dia a defensar al seu rei a terres molt llunyanes tot aquest procés els del poblat que la difamaven no sabien res d'aquest amor. El temps passava hi el guerrer no tornava, la jove ja estava a punt de parir i va arribar el dia assenyalat, van començar els dolors, els dolors eren cada vegada mes i mes forts, la seva mare l'ajudava dins del que ella podia, ja que poques forces ella tenia ja, fer fi, desprès de batallar molt el nadó va veure la llum; mentre ell naixia d'amunt del seu cap i dalt d'una roca hi havia un petita àliga que des d'allí ella va observar el procés del naixement callada hi amb atenció.
Mentre el nadó naixia, en el poblat es sentien els crits i el gemecs de la mare al parir i aquella gen tan ignorant feia comentaris i tots ells estaven espantats, deien en veu molt baixa que el que estava naixen era el fill del diable i que el que ells sentien eren els gemecs del diable, tots es tancaven dins de les seves cabanes esparverats al sentir tot els gemecs.

Passaren els anys hi el pare d'aquell infant no tornava, hi el petit infant es feia cada dia molt mes gran, la mare caçava el que podia per alimentar el seu fill hi ha la mare l'àvia, mentre el nen jugava amb aquella àliga hi amb tots els animalons del bosc, sempre apartats del poblat. Quant aquell infant es va anar fen gran, un dia quant sols tenia crec uns vuit anys, jugant i jugant sense donares compta va arribar fins el poblat i quant els altres nois de la seva edat el varen veure, tots ells esparverats fugiren del seu costat, tot dient es el fill del diable i de la bruixa i net de l'altre bruixa i fugiren corren mentre li tiraven pedres. El nen va fugir esparverat del poblat, tornant a la cova de la seva mare i àvia.
El nen tot el que passava no ho entenia, no entenia que els altres nen fugissin del seu costat era potser massa petit per entendre allò, ell mai havia tingut altres amics sols des de sempre havia tingut sols per amics els animalons del bosc, i l'àliga.
Però amb l'àliga, ell no sabia el perquè, però amb ella ell era molt feliç i amb ella ell es compenetrava mes be, fins hi tot de vegades ell pensava que amb l'àliga hi havia quelcom d'estrany amb coses que li passaven.
Un dels dies, que l'àliga hi el nen estaven en el bosc jugant, com moltes de les vegades i sense donares compta s'havien allunyat de la cova, l'àliga anava revoltant al voltant del noi, ara aquí, ara allà. el nen corria, saltava i reia amb ella, una de les vegades l'àliga emprengué un vol mes alt; sense saber el perquè el nen quan l'àliga estava allí dalt, ell va veure un home tot ple de sang i mal ferit, dons caminava de trascantó i molt sols en mig d'aquell immens bosc: Però al que a ell mes li estranya fou que veies aquell home, des de dalt, des del cel a una gran alçada i en canvi ell no s'havia mogut pas del terra. L'àliga va tornar al seu costat i aleshores el nen va deixar de veure ha aquell home, desprès l'àliga va tornar a emprendre un vol de nou i va volar molt mes alt hi aleshores el nen va tornar a veure a aquell home que ja estava estirat al terra, immòbil fins i tot semblava mort. El nen res no entenia, dons el seu cos, el seu cos no s'havia mogut del terra i en canvi quant l'àliga volava, ell veia a aquell home i també veia la terra des del aire.
L'àliga va tornar a fer la mateixa operació d'abans i al poc va tornar al costat del seu amic el nen i es posà d'amunt de les seves espatlles i quan va començar a caminar el nen ell no veia pas pels seus ulls, ell veia pels ulls de l'àliga que l'anava guiant per dina d'aquell espès i frondós bosc en la busca d'aquell home ferit, passaren un munt de valls i muntanyes, paisatges feréstecs i noves valls i que ell no havia vist mai, i grans rius caminaren molt i molt, mes el nen no estava cansat, l'àliga sempre a prop seu o d'amunt d'ell guiant-lo, quant mes creia que s'acostava ha aquell home que ell va veure des de dalt, el nen estava molt esparverat. El seu cor la bategava molt i molt fort que fins hi tot li semblava que li havia de sortir de dins del seu pit.
Per fi varen divisa, ja si anaven acostant on estava l'home al terra, el nen notava que dins del seu cor, com si hi una veu li digués: Es el teu pare! Mentre el cor cada volta li bategava mes i mes fort. Per fi arribaren al costat d'aquell home, el nen fen un gran esforç com que l'home del terra era molt corpulent i en aquell estat el cos encara pesava molt mes, com va pogué li va girar i agafant el seu cap, passant-li el seu petit braç pel d'arrera hi amb molta cura l'aixecà i l'incorporà una mica sols el que ell va pogué, l'home ja mig moribund va obrir amb dificultat els seus ulls, uns ulls vidriosos, ja propers a la mort, mort irreversible i mira amb atent al nen, les dues mirades es creuaren; el nen sense haver vist mai a aquell home, ell d'home mai havia vist a cap. Per les seves delicades venes i molt dins de la seva ànima, alguna cosa li deia que aquell guerrer era el seu pare i que no havia conegut mai, i mirant-lo fixament li digué tot emocionat, pare, pare meu! L'home emocionat li va contestar fill, fill meu! Fill del meu cor! Dons aquells dos éssers sense haver-se vist mai, els seus dos cors els hi van dir que eren de la mateixa sang el seu Déu Odin ho va voler així, dons de vegades en la vida dels homes hi ha coses que no se sabrà mai el perquè i passant, en la vida hi ha moltes coses amagades, que no se saben i en canvi i son.
L'home dient aqueixes últimes paraules girà sos ulls i expirà potser per les moltes ferides que el seu cos tenia o potser també per l'esforç fet per tal d'arribar al poblat per veure a la seva estimada per a poder morir al costat de la dona que ell va estimar, però el seu Déu va permetre que ell conegués al seu fill abans de morir i per això va permetre que visques fins a aquell moment, el nen tot plorant li tanca els ulls i abraçant-lo fortament li deia pare, pare meu perquè has tingut de morir, va estar així llarga estona abraçat a ell.
L'àliga amb el bec l'estirava d'allà on podia, ella li indicava que aquell ésser ja era mort i per mes que i fes, ja no tornaria a la vida i que el seu deure era enterrar-lo allí, ja que mes no podia fer, el nen va a la fi comprendre a l'àliga es va sobreposar una mica i va començar a cavar una fosa amb l'ajuda de la pesada espasa del guerrer, quant va tenir el forat fet com va pogué i amb molta cura el va poder posar dins de la tomba, mentre el nen no deixava de plorar per aquell home hi es que ell no sabia com però dels seus ulls li fluïen com aigua i no podia parar, ell no entenia el perquè d'allò dons mai li havia passat res igual, va resar una senzilla oració que li havia ensenyat la seva mare, ja que mes no en sabia hi amb molta cura el va tapa de sorra fins que ja va estar soterrat aleshores li va posar al d'amunt una petita fusta d'arbre i el casc.
Mentre feia tot això com bon ésser humà i bon fill, l'àliga no deixava de mirar i fins i tot semblava que a ella també li queien unes dues llàgrimes, si, si amics aquella àliga també plorava la mort del pare del nen. Això tenia una senzilla explicació ja que abans de néixer el nen, la mare de l'àliga havia sigut els ulls i amiga inseparable d'aquell home, aquells altres ulls varen ser l'herència del seu pare per aquell fill que sols va conèixer a l'hora de la seva mort, però així tenia de ser. El nen va recollir aquella també venerable espasa, que duia el seu pare, i encara que pesava molt, l'aixecà i per d'amunt la tomba del seu pare, hi amb ella a les seves mans, va jurar amb ella defensar als pobres afligits i necessitats i també a la seva mare i l'àvia, de gents dolentes i assassins i que quant el seu rei li demanés el defensaria i lluitaria al seu costat, com ho havia fet el seu pare.
Acabat el jurament se la va posa a la cintura, encara que l'espasa li arrossegava pel terra, dons encara era petit i tampoc era massa alt i marxaren ell i l'àliga del lloc.

Mentre tot això passava, la mare i l'àvia estaven molt esverades, ja que el nen feia ja tres dies que de la cova faltava, elles ja creien lo pitjor, creien que els del poblat l'havien mort o qui sap, potser altre cosa, potser estava pres qui sap on. i fins i tot potser l'havien torturat ja que els ignorants dels poblat sempre havien cregut que era fill del diable, com que deien que ella i l'àvia eren bruixes les dues estaven molt angoixoses per aquella manca.
Mentre tan l'àliga i el nen varen començar a fer el camí de tornada, alimentant-se d'arrels del bosc per no caure desmaiats de gana, en la tornada els dos anaven molt callats, al tornar no jugaven com havien fet abans, van caminar molt, caminaven de dia i de nit paraven i dormien, fent una mica de foc que el nen em branques
i dues pedres refregant encenia, per a guarir-se de les alemanyes d'aquell desconegut e immens bosc, ja que ell en aquell bocs no coneixia a les bestioles que en ell habitaven, ell sols coneixia les del seu bosc, las del seu territori. Pel matí següent desprès d'apagar el foc, camina que caminaràs, sempre amb l'àliga a l'espatlla o volant prop d'ell. Desprès de caminar molt i molt i per fi van veure la cova, ell es preguntava? Que estarien fent la mare i l'àvia? Segurament les dues haurien patit per ell, si això era el mes segur.
Mentre mes s'acostaven ell anava cridant mare, mare.., - àvia!.. Hi no sortia ningú de la cova, semblava que no hi vivia ningú, allò al nen li va estranyar, dons sempre i mes de dia per fora de la cova sempre hi havia la mare o l'àvia prenen el sol o fent quelcom i ara no veia a ningú, allò li va estranyar molt i molt, encara que potser havien sortit les dues a buscar.., qui sap, potser la mare havia anat a caçar? Per fi varen arribar, entraren a dins la cova i.., - horror! Que havia passat, allí al terra estava estirada l'àvia tota sagnant, el poc que hi havia dins la cova havia estat cremat, tot estava trasbalsat i fora de lloc i l'àvia estimada també semblava morta, o era morta i la mare!.. On estava la mare? El nen s'acostà a l'àvia i acostant el seu cap amb el d'ella, sentí que li volia dir quelcom, encara estava viva, el que li deia era tan baix que no entenia el que li deia, s'acostà quelcom mes, tan prop que fins i tot la sang de l'àvia li quedà presa a la seva cara i aleshores escoltà be i l'àvia li deia que havien vingut, mentre ell estava fora i que havien cremat tot allò i que ha ella l'havien ferit de mort i que s'havien endut a la mare, però que no sabia on, el nen li va preguntar àvia qui ha sigut? Qui havia gosat fer tot allò, l'àvia va dir en veu molt baixa, han sigut els del guerrer... i no va poder acabar i va morir, no pogué dir res mes. El nen preguntà de nou, qui dius que va ser? Qui eren, l'àvia ja no contestà mes, aquella dona ja era morta. El nen va plorar altre volta molt llarga estona, fins que molt entrada la nit, va decidir per soterrar a la seva àvia estimada, que tan tràgicament havia tingut de morir! Hi la mare? On estava la seva mare de l'ànima, la seva mare tan estimada...

Els següents dies, el nen i l'àliga varen començar a fer la tasca de buscar a la mare, però ca, va ser infructuosa, per mes que buscaven no la varen trobar, quant intentaven parlar amb algú, o fugia d'ell o feia que no sabia res, però mes aviat feia el primer fugir del seu costat com ànima esperitada i es tancava a la seva cabana. Fins que varen deixar de buscar, i mentre tant el nen va començar a arreglar de nou la seva morada la cova. Ara la cova era quelcom mes trista, però ell sort en tenis de la seva amiga l'àliga que li feia molta companyia, tanta que fins i tot de vegades el feia riure, van anar passant els anys i aquell nen es va anar fen gran, ja era un home molt maco, era alt molt forçut i ros com eren el pare i també la mare, tenia els ulls de color blau mar.
En el poblat els joves de la seva edat, deien quant l'anomenaven, el sense nom, dons quan va néixer no ni posaren cap, hi allí en les rodalies d'aquell petit mon el coneixien per el "sense nom" o fill del diable.
Tan en el poblat com en la cova es vivia molt be, llàstima que no estigués amb ell la seva mare i àvia estimada, el jove pensava, que se haurà fet d'ella?- on estarà la pobre ara? - qui sap si ella pateix? - tinc de trobar-la, però qui sap potser també es morta, potser estic sol en el mon, però sol del tot no!-, dons tinc a la meva amiga l'àliga.

L'àliga que era molt mes vella que ell, obstant els dos eren els dos millors amics mes que mai ni havien agut d'altres animalons del bosc amics, però com l'àliga no, ells dos havien passat moltes coses junts com el que li havia passat quant va trobar al seu pare, allò que ell va veure pels ulls de la seva amiga l'àliga, allò no havia passat mai mes. Potser sols va ser un somni o qui sap? - ja no s'havia repetit mai mes, duran tots aqueixos anys. El jove ja tenia almenys vint i cinc anys i aleshores, un dia es va posar l'espasa del seu para a la cintura hi ell i l'àliga foren a presentar els seus respectes al seu rei, per oferir-li els seus serveis, com abans havia fet el seu pare, aquell gran guerrer i que havia mort per una causa justa, encara que ningú ho va saber mai la seva trista mort.
Quant es va trobar d'avant del seu rei, inclinant-se li va dir: Ofereixo la meva espasa i la meva vida per a tu oh!- rei meu, posant el seu genoll al terra, el rei s'acostà i l'aixecà del terra i li digué: Benvingut senyor "sense nom" t'agraeixo el teu oferiment, guerrejaràs al costat meu, les velles rancúnies que el nostre poble va causar tan mal a tu a la teva àvia i mare avui ja son oblit, sento el haver causat tan de mal, i li oferir una cabana dins del poblat, cosa que va refusar el jove "sense nom" va preferir la seva cova, la cova de sempre, la cova que el va veure néixer, la cova que des de petit en ella va ser molt feliç.
Hi així poc desprès el jove va tornar cap la seva cova, i l'àliga el seguia, allí cada dia que passava ell s'entrenava per si algun dia el rei el cridava. No van passar pas gaires dies, quant a la cova va arribar un missatger, amb un ordre del rei, perquè s'hi presentes, dons els bàrbars plens de fúria d'un reialme veí li havien declarat la guerra, una guerra santa i cruent. El jove "sense nom" tot emocionat, i amb ànsia per entrar en combat, li digué al missatger: Ves i digues al nostre rei i senyor que dins d'unes hores em posaré al seu servei, el missatger va marxar tot seguit i així ho va fer, li digué al rei el seu senyor la resposta del cavaller "sense nom".
Ell, el noi desprès de resar una petita oració d'avant la tomba de la seva àvia estimada va agafar l'espasa i junt amb l'àliga es va posar en camí del poblat hi en arribar es va posar a les ordres del seu rei i senyor presentant d'avant del monarca. Hi va continuar i digué senyor i rei meu digueu-me el que voleu que faci i al moment ho faré, inclòs si he de morir, també moriré per a Vos oh!- rei meu.

El rei com que ja sabia que era un jove molt fort i la fama que tenia de gran lluitador, li digué: Et posaré al front de les meves tropes dels meus exercits, tu seràs el meu home de confiança, el que tu facis jo ho donaré per ven fet, però tu tens cavall? El jove li digué que no!- Llavors el rei mana que li donaren un, el millor que tenia, i li portaren un bonic cavall blanc de raça pura àrab, ell el va muntar i l'àliga se li va posar al d'amunt quieta i a la vegada inquieta sobre les seves grans espatlles. El "sense nom" es va ficar al front de les tropes un front del seu ara gran exercit amb un crit sec va dir en marxa, ell enfilant la comitiva tots el varen seguir.
L'exercit era bastant nombrós, cavalcaren molt dies amb les seves nits al encontre de les tropes invasores, desprès de varies setmanes, un missatger que anava per d'avant del seu exercit, arriba cavalcant al seu costat i li digué al " sense nom" senyor, ja els he vist, son mol nombrosos, potser mes que nosaltres i estan acampats aquí prop, allí a la vall. El jove al sentir això va disposar entre els altres capitans un estratagema per tal de sorprendre les tropes invasores i va formar un pla d'atac, ja que ell coneixia aquella part del bosc, on ell junt amb la seva amiga l'àliga va soterrar al seu pare mort.
Van acampar i van esperar nit i matí següent per a la tarda i quant el sol ja es ponia i per a sorpresa van fer l'atac, la lluita va ser molt cruenta i terrible, hi havia homes dels dos bàndols morts o mal ferits els uns per aquí altres per allí es un caos, el invasor quant veien un home ferit dels seus anaven i el remataven sense pietat, la lluita s'allargava, ja era de nit entrada, hi havia focs i morts per arreu "el sense nom" buscava al cap, per a lluitar amb ell, però no el trobava, semblava que la terra cel hagués engolit, ell lluitava allí, ara aquí i mentre l'estava buscant envoltat per grups que volien acabar amb ell, però ell, "el sense nom" lluitava i es defensava molt be, dons com ja sabeu era un home molt fort, tan com ho havia sigut el seu pare, de tota manera ja començava a estar cansat, el cansament ja començava a apoderar-se d'ell, però el seu braç no li defallia. Aleshores es va girar i veié amb horror i ràbia que els seus fugien de la lluita, i quant semblava que era seva la victòria, ells fugien i es trobava sol. Mentre veia tot això es va distreure i fou llavors quan una llança el va ferir, ell va caure del cavall al terra i va perdre el coneixement. Llavors en el precís moment l'àliga va emprendre el vol i el deixà sol, ell va intentar aixecar-se en un últim esforç, però no va pogué es va veure sol, molt sol, fins hi tot la seva amiga l'àliga l'amiga de sempre l'havia deixat fugint.
La batalla havia acabat, el invasor cridaven i celebraven la gran victòria, al jove el recolliren i l'encadenaren i el portaren arrossegat fins d'avant del seu cabdill, dient em agafat al seu cap, voleu que el rematem ara aquí mateix? - el cabdill va dir que no, no el mateu, espereu, el durem al nostre poblat i li farem tortura, perquè parli, que ens digui on s'amaga el seu rei, i quant o sapiguem aleshores els podrem vèncer per a tallar el seu cap de rei i passejar-lo per d'avant dels seus súbdits i llavors ells veuran que sols nosaltres som el únics i mes grans de tots i així podrem exigir la nostra sobirania mes absoluta.
Tots varen fer uns grans crits hi ho varen aprovar.

El jove "sense nom" va ser arrossegat per uns cavalls fins al seu poblat a unes hores de camí del lloc de la batalla, va arribar tot ell sagnant, però allà en las altures la seva amiga l'àliga no l'havia abandonat, l'anava seguin pels aires fins al poblat que l'havien portat. Una vegada allí el varen deslligar de les cadenes i del cavall que l'havia arrossegat a ell s'hi acostaren unes dones en una mena de l
lit fet de troncs hi el transportaren fins una gran cabana que hi havia en el mateix centre del poblat, l'entraren dins hi el curaren de les immenses ferides que el seu cos tenia i també la ferida feta per la llança.
Allí dins va passar molt dies fins hi tot li varen portar menjar perquè la seva curació fos mes ràpida, fins que es va trobar be i es va curar del tot, però ell seguia encadenat. Entre les dones que a ell el curaren hi havia una jove donzella, molt formosa de pell blanca i suau, quant els dos les seves mirades van coincidir s'agradaren molt però tot això no era pas possible, ell era un pres molt valuós hi ella una esclava, i no podia aspirar a aquell bonic amor no, no podia ser. No es podia enamorar d'ell amés era ell d'un altre poble molt dolent i cruel, almenys això deien els altres els del seu poblat i el seu cabdill, no, no podia ser.
El jove plorava per dins la seva mala sort, la primera batalla pel seu rei, i no havia guanyat, a mes a mes ell havia caigut i estava sol i no podia fer res, el seu rei de segur que pensaria que ell era un covard, però no ho podia posar hi remei.
Quant ja va estar ben curat de les ferides sofertes, quatre soldats, el varen anar a buscar i el portaren d'avant del seu cabdill, ell li va preguntar: On es? On s'amaga el teu rei? Diguem-ho! Hi et deixarem lliure, en canvi si no ens ho dius et cegarem els teus ulls com a càstig. El jove guerrer allò no ho sabia, amés d'haver-ho sabut tampoc ho hagués dit mai, ell no era pas un traïdor, i encara que li fessin mal ell no diria res i encara que perdés la vista, aquest do tan preuat. El van interrogar llarga estona i com que el jove guerrer no deia res, el cabdill va dir al encarregat de cegar-lo que li passes una espasa encesa per d'avant dels seus ulls tal com li havia dit, ell no es mereixia altre cosa que allò, va donar aquesta ordre i el jove va quedar cec fen un petit gemec, va plorar, plorava per dins de ràbia i d'impotència i també de dolor, i també al pensar que ja mai mes podria veure, ni tant sols si algun dia trobes a la seva mare estimada, encara que ja feia molts i molts anys d'allò, ell a la seva mare no l'havia tret mai de dins del seu cor, mai ell havia perdut l'esperança de trobar a la seva mare, però ara ja no tenia il·lusió dons de trobar-la ja no podria ja veure la seva cara mai mes.
Aquell moment, aquell últim instant fou el mes dolorós, no pel mal que li feia, si no per haver perdut per sempre mes aquell do de la vista, en aquell precís moment es va veure tan indefens, tan poca cosa, que dues llàgrimes li regalimaren cara avall, també va desitjar morir i poder estar junt amb el seu pare estimat i la seva àvia i potser també amb la seva mare estimada.
Aleshores els seus botxins, el varen deslligar i li digueren apa! - ja ten pots anar, ara ja no ens fas por, dons un guerrer cec, ja no es un guerrer, ara ja no serveixes per res, ni tan sols per a viure, ja que estàs sol i no et pots valer per a tu mateix i dient-li això el tiraren amb una empenta fora del poblat. Ell va caure al terra i s'aixecà però va tornar a caure, dons com que no i veia, va entrebancar en una petita pedra que el va fer perdre l'equilibri i per això va caure de nou al terra, quant s'aixecà de nou sense saber on anar i fent tortes ni quina direcció emprendre s'allunyà sense saber-ho del poblat, va tornar a caure al terra, però aquesta vegada va notar que el tocava una dolça ma femenina amb unes petites i delicades mans i una veu molt dolça que li deia pobre, deixa que jo t'ajudi, pobre meu i l'agafà de les mans amb molta cura i l'assentà en una pedra del camí en el bosc i va donar de veure aigua fresca.
Aquella donzella era la jove noia que l'havia ajudat a curar les seves ferides sofertes en la batalla junt amb les altres dones i que ella sols al veure es va apiadar d'ell i també enamorar. Ella la jove noia era una esclava del cabdill i la seva llei deia que no podia enamorar-se d'ell, però ella ho estava i no podia fer res per a remeiar-ho, però ara això era mes impossible que mai, dons sols es limità a donar-li aigua fresca hi ajudar-lo hi ha consolar-lo fins on ella podia. Desprès ella se'm va anar, dons, va veure que alguns soldats on era ella l'esclava venien cap allí on ells estaven, en marxar encara ella va sentir com els soldats es mofaven d'ell, però desprès s'allunyaren d'allí, quedant ell tot sol.

II
Caminava a dures penes, anava caminant sense direcció, però heus aquí que l'àliga amiga seva que voltava per les rodalies, des que ell va ser pres i torturat, en aquell precís moment ella baixà i se li va posar d'amunt de les seves espatlles, el quant va notar les urpes de la seva amiga estimada, al d'amunt seu va estar content, va entendre que encara tenia una amiga i que ella no l'havia abandonat com ell va creure en el instant que va caure ferit en el camp de batalla, aquell animal era l'únic en qui podia confiar vertaderament.
El jove va parlar amb la seva amiga l'àliga, i li digué, com aquell que parla amb una persona: Amiga ja veus el que m'han fet, ara ja no et podré veure mai mes i tampoc podré veure mai mes als altres animalons del bosc també amics meus, i no podré servir mai mes al meu rei i senyor, i tampoc ja no podré mai mes buscar a la mare. Es trist oi amiga i estimada meva.
Va estar assegut allí prop del camí llarga estona, i de tant pensar a la fi ell es va adormir. Al despertar ell va notar quelcom d'estrany a la seva vista, veia! - encara que molt borrós es fregà els ulls i va continuar veient igual, va pensar dec de somniar, això no es possible dons ells mels han cremat, es va posar dret i va caminar, ara hi tornava a veure, no ho entenia, encara tenia a la seva amiga l'àliga al d'amunt seu i sense voler li va donar a l'àliga un cop i ella va sortir volant, en aquell precís instant ella va tornar a quedar cec. L'àliga va fer un vol alt i llarg i mentre ella estava fora allà dalt lluny del seu costat, ell va comprovar que altre volta estava cec, però quant l'àliga en va posar de nou sobre les seves espatlles, ell va tornar a veure aleshores va comprendre que veia a través dels ulls de l'àliga i que sols i veia quant ella estava d'amunt d'ell.
Aleshores amb unes lianes va fer com una cadena per a lligar una pota de l'àliga amb el seu coll, d'aquesta manera l'àliga sempre estaria d'amunt d'ell i podria seguir veient, es podria defensar dels perills que li poguessin passar, i tot gràcies al miracle de l'àliga, podria fer front de nou al cabdill enemic del seu poble, el que el va cegar i així venci'l i tornar la pau al seu rei i també al seu poble, s'agenollà i donà gràcies al seu Déu, per haver-lo ajudat en aquelles hores per ell tan amargues, ara gràcies a Ell al Déu, tornaria a ser el guerrer de sempre i com que els seus enemics no sabien que ell veia, els podria vèncer molt fàcilment .
Una vegada solucionat tot, tendia de buscar a aquella jove donzella, que l'ajudà quant estava cec, i que li va donar aquella aigua tant fresca i bona, dons ell la veritat es que sense saber con era s'havia enamorat d'ella, també va pregar per ella i per la seva mare estimada,. Quant s'aixecà del terra, va veure que al seu costat també hi havia el seu cavall blanc, aquell que el seu rei li havia donat, ell l'acaricia i el va muntar seguidament, quant va ser dalt va notar a faltar la seva espasa, aquella del seu estimat pare, on estaria? - va pensar que encara estaria al terra en el camp de la batalla, dons allà on el varen fer pres, sense pensar-ho mes s'hi encaminà al galop del seu estimat cavall.
Arriba allí, encara estava ple de soldats morts que els corbs estaven menjant, el que allí ell va veure era capaç de regirar l'estómac a qualsevol del mes valent, va buscar una mica hi allí clavada al terra aquella venerable espasa estava, la va estirar i se la va posar a la cintura, ara ja estava complert, ara ja podia anar en la busca del cabdill i matar-lo.
Es va encaminar al trot fins al poblat del seu enemic, però poc abans d'arribar es deturar i va observar atentament la manera d'entrar-hi, sense ser gaire vist, ja que al estar sol tenia que estudiar la manera de fer-ho.
Va observar que no hi havia gaire moviment, dons es notava quelcom estrany en el poblat, va continuar observant amb molta cura i no, no es veia a ningú. "El sense nom", va pensar que allí passava quelcom estrany. Dons el poblat estava cremat i encara sortia fum per arreu, havia en el terra soldats mig moribunds. Per fi es va decidir a entra-hi per veure de prop que es que es el que allí havia passat i amb molta cura i va entrar va recórrer tot el poblat no va trobar a ningú sols els que al terra estaven morts, aleshores li va semblar que sentia un gemec de dins d'una cabana, va para atenció i localitzant el lloc amb molt de compta i va entrar, al terra hi havia una jove donzella, semblava ferida, ell s'hi acostà va baixar del cavall i aixecà la jove i la va posar d'amunt d'un tros de llit, li va donar aigua i li va seca el front i la cara dons pobra estava tota sagnant, amb aquella cura que ell li va fer va semblar que es recuperava una mica hi amb una llengua estranya li va donar les gràcies per la cura rebuda del jove guerrer.
Quant es va refer mes, ella va intentar explicar amb signes el que allí havia passat, en el seu poble, el "sense nom" segons va entendre, que alguns soldats s'havien rebel·lat en contra del cabdill, però ell sent el mes fort, els hi havia donat mort, cremant a continuació el poblat, ja que aquell vertaderament no era seu. Ell el tenia en un altre indret, bastant mes lluny d'allí, estava situat dins d'una gran cova que s'endinsava molt al fons de la terra i que al cabdill li deien el "guerrer negre" hi que a ella abans de marxar li havia donat tortura per haver atès a un presoner, que l'avien fet cec, ja que uns soldats l'enxamparen donant-li aigua.
Aquella jove donzella, no havia conegut al jove guerrer, dons ella sabia que era cec, i potser encara que ell s'hi assembles una mica.., no, no ho p
odia ser!
Va passar allí llarga estona, fins que la jove donzella es va recuperar, aleshores el jove guerrer li va preguntar a la donzella si ella sabia com si anava a la cova on estava el maleït "guerrer negre". Ella va dir que si, que ho sabia, dons ella allà va ser llarg temps presonera i esclava desprès, com moltes d'altres que allí hi havia, dons aquest malvat cavaller, fent diferents incursions a altres poblats, ell havia anat portant a la seva cova ha altres donzelles de diferents tribus, i que inclòs ni havien de molt mes grans que ella, ell la tenia a totes presoneres com esclaves i que quant no li feien servei, les torturava o les matava, ja que ell gaudia molt fent tot allò i tota mena de tortures noves.
Al sentir tot allò, el jove el seu cor li va donar un sal, dons va pensar que la seva estimada mare desapareguda feia ja molts anys, qui sap potser estaria allí, dons va recordar que l'àvia poc abans d'expirar va dir els guerrers i va morir.
Quan va estar la jove ven recuperada, es posaren en camí, ell cavalcava amb el seu cavall blanc i la jove donzella a la gropa del mateix i l'àliga lliga com sempre al d'amunt de les seves espatlles, van fer llar camí, algunes vegades caminant per que el cavall descanses del pes, d'altres muntats els tres al galop, van tardar mes de tres llunes amb seus dies, per fi varen arribar a un indret del bosc on els arbres es tocaven era un lloc espès el sol no podia penetrar en ell, es fosc molt fosc, degut a la molta malesa que allí hi havia.
La jove donzella va assenyalar un punt del bosc, on es podia observar a dures penes una entrada d'una gruta o cova. El jove guerrer desmuntant del seu cavall va baixar d'ell també a la jove donzella i li va dir que ella es quedés allí fora i que ell aniria dins la gruta sol amb la seva amiga l'àliga. Així ho varen fer, el jove amb molta cura va començar a allunyar-se del lloc que havia deixat al cavall i a la jove, quant encara no havia fet unes passes, la jove el cridà, ell es va tornar a acostar a ells rodejant-lo amb els seus delicats braços pel coll el va besà ell també la va besar, ella li va dir ves amb molta cura i torna viu, si veus que tu sol no et pots enfrontar al "guerrer negre" taxa-ho córrer i torna.
El jove guerrer molt agraït per aquell gest de la jove hi amb molta cura cap a la cova, al arribar a l'entrada va observar que estava molt fosc, i no havia cap soldat que vigilés l'entrada, llavors entrar i va anar palpant per les parets de la cova ja que mes s'endinsava mes fosc era, allà dins ell no veia res, dons l'àliga tampoc, sort en tenia ell, dons amb les seves mans podia palpar i així anar entrant, cosa que l'àliga això no ho podia haver fer mai, la que de mans ells no en tenia, ulls i urpes si, però ara els ulls solament no servien per res.
Mentre anava endinsant a la gruta mes i mes escalfor notava les parets cada volta cremaven mes i mes, ell no entenia el perquè d'aquell escalfor, dons una cova o gruta al estar dins la muntanya mes aviat es freda, cremaven tant que ara quasi no podia palpar les seves parets i anava a cegues del tot. Per fi li va semblar que sentia unes veus profundes i va parar atenció, eren veus de noies que provenien d'una obertura en la roca, ell s'hi acostà i mira per una escletxa o fissura en la roca que en ella hi havia, va veure moltes donzelles que estaven allí dins, vigilades per soldats, ell va fer silenci i continuà el seu camí amb molt de compte i s'endinsà encara mes a la gruta, per fi allí al fons va veure claror, claror d'unes entorxes, ni havia moltes, s'hi acostà i mentre ho feia, se li tiraren al d'amunt d'ell molt soldats i el varen fer presoner altre volta, el lligaren en grosses cadenes hi el portaren d'avant del "guerrer negre" que estava assegut en un gran tro en el bell mig d'una gran plaça dins la gruta i quant ell el va veure, el reconegué i va dir al seus homes que no hi havia por, que el podien deslligar, dons era aquell guerrer que en el poblat l'havien fet cec, i que ja no els podia fer res, dons no s'hi veia i que allí qui sap com hi havia arribat, potser havia arribat sense saber on anava ni com. Els soldats obeïen l'ordre del seu cap el varen deslligar i encara es varen mofar d'ell mentre o feien ningú va fer cas de l'àliga que ell duia al d'amunt de les seves espatlles, una vegada deslligat el cabdill va dir:- deixeu que corri per aquí, dons es inofensiu, ja que no hi veu pas.
El jove guerrer observava callat, la divertida situació, ja que ells el creien cec, va córrer una bona estona per allí fen veure que no veia res, mentre en realitat observava tota la gruta i mirà tots els punts estratègics que hi havia, i totes les possibilitats en cas de fer quelcom. Va recórrer molt a poc a poc diferents llocs de la cova, i mentre caminava anava palpant, fen veure que no hi veia gens. Va arribar fins hi tot a l'entrada on hi havia les donzelles que ell havia vist abans des de una escletxa o fissura de la roca on hi havia el soldats vigilant-les, va observar discretament tota l'estança i va buscar entre les joves, si hi havia la seva mare, però no; totes eren joves, ara la mare ja deuria ser quelcom mes vella, potser de ser-hi li seria difícil de reconèixer?- Mentre ho feia, una jove donzella tan jove com la que l'esperava a la sortida de la cova allà en el espès bosc, s'acostà al jove i li pregà jove cavaller salva'ns, treure'ns d'aquí, pels teus Déus!- els soldats varen riure d'aquella circumstància, dient-li a la jove, no crec que pugui fer-ho, ja que no et veu, es cec, el nostre cabdill li va fer, ja fa varies llunes allí en al altre poblat. Ell no s'immutà pel que va dir el soldat, i sols escoltà i palpant i anant de cantó va marxar d'allí.
Va caminar molta estona per dins de la gruta, ara aquí, aleshores allí, fins que li va semblar que tenia dominades totes les possibles sortides i va estudiar totes les possibilitats per a treure d'allí ha aquelles joves donzelles hi ha tot el que el volgués seguir.
Va arribar al peu d'unes escales tallades en la roca, va posar el peu d'amunt del primer graó, hi amb molta cura va començar a pujar aquelles escales amunt, encuriosit i a la vegada per descobrir on anaven a parar aquells graons, mentre anava pujant observava on hi havia guerrers, la veritat es que ni havien per arreu, alguns fen lluites entre ells a manera d'entrenament, altres menjant asseguts al terra, des de mitja escala la visió era perfecta.
L'escalinata per fi s'acabà, va veure que al fons hi havia una cambra, il·luminada solament per una sola torxa, va entrar, era bastant fosc, dons la torxa que hi havia no donava prou claror per il·luminà tota aquella habitació excavada també en la roca de la cova, en entrar ve veure a una gran senyora asseguda d'espatlles a l'entrada, no es va girà, el "sense nom" va entrar amb molta cura, potser ni el va sentir dons semblava una serp, i s'acostà a la senyora, mentre a lla s'apropava ella es girà molt pausadament, dons era una senyora gran d'edat, mentre feia això de girar-se ell va observà que tota ella tremolava, però ell no entenia el perquè de tal tremolor, va tardar llarga estona en girar-se, per fi ho va llogar, encara que molt a dures penes, les dues mirades es retrobaren l'un enfront del altre, i fou aleshores quant ell es donà compte, que aquella gran senyora estava cega, per aquest motiu ella no necessitava tanta llum, amb una torxa hi havia mes que suficient, anava molt ven vestida, però en la cara se li notava que en la seva joventut havia sigut molt bella, tot i que tenia aquell rostre desfigurat i destrossat, les seves mans encara eren formoses, la resta del cos no se li veia dons estava asseguda, amés portava un vestit llarg, de color negre, duia moltes joies tota ella. El "sense nom" s'hi acostà, mentre a ella s'acostava el cor li deia que potser.., aquella gran senyora podria ser potser la seva mare estimada?- però ca!- no podia ser per fi va arribar junt a ella i li va agafar la ma, ella va fer un gest per a retirar-la, però va quedar quieta i se la va deixar agafar, ella va trencar el silenci de la cambra i li va dir qui sou?
Qui sou? - a que veniu a mi?
Ell quant va sentir aquella veu tan dolça tan amiga i que l'accent era com el que parlava ell, fou aleshores quant digué:
Vos senyora sou d'aquesta terra? Ella va quedar pensant uns instants.., com si no es recordés d'on era, desprès va continuar dient no, jo no soc d'aquí, jo vaig venir de molt lluny, d'això ja fa molt i molts anys, tants que ja he perdut el compta dels dies, jo tenia a una mare hi un fill petit, que potser ja déu ser mort ell i ma mare, el mes segur.., i va continuar com pensant molt lentament el meu fill un jorn va sortir d'on vivíem jugant amb una àliga i tot jugant es va perdre pel frondós bosc o qui sap on va anar a parar, potser algú el va agafar i el va matar, jo no ho se (el jove noi el cor se li anava en cada paraula que ella deia compungint el cor) ella seguia dient jo no el vaig tornar a veure mai mes, hi ha mi em van reptar homes guerrers del "guerrer negre" hi ha la meva mare crec que a ella la varen matar, dons no va venir pas amb mi, no ho se!- a mi el "guerrer negre" em va fer seva, i des de les hores jo vaig ser la seva esposa i esclava, esposa a la força, aquesta es jove noi la meva trista història d'on soc i on estic per la força des de fa ja molt i molt anys, ara sols em resta esperar que la mort m'alliberi de tots els meus sofriments. El jove cavaller "el sense nom" escoltava trist hi ha la vegada content el relat, hi el plor li anava regalimant cara avall, al veure tant de sofriment hi al veure que aquella dona era la seva mare, i que ell tan jove havia perdut per culpa d'aquell "guerrer negre" que ha ell l'havia fet cec. L'odi anava pujant pel rostre mentre va escoltar i al veure tant de sofriment. Llavors la va agafar a ella molt fort i abraçant-la i estrenyent-la encontre del seu pit, li digué mare!- mare! - mare estimada de l'ànima! Jo et pensava morta hi ha la fi t'he tr
obat, a les mans d'un canalla, però això i tot el mal que a tu hi ha mi ens han fet, jo ho remeiaré. Abraçant-la mes i mes, els dos quedaren fortament abrasats llarga estona amb molt de plors, ella deia fill! - fill!- meu del meu cor!.. - dono gràcies a Odin nostre Déu ara que ens em trobat a la fi.
Però ja veus fill amb quines condicions, jo sols et puc palpar, no veig el teu rostre, ni el teu cos, dons el "guerrer negre" quant en vaig fer vella i lletja em va substituir per un altre de mes jove hi ha mi em va torturar i cegar, per que no el pugues veure mai mes, i des de les hores sols espero la mort, perquè m'alliberi d'ell i de tota mena de patiment que porto dins meu, des de fa molt anys.
Llavors una mica apresa sense explicar gaires detalls ja que en el lloc on estaven no podia entrar-hi als detalls li va explicar com va poder tota la història, des que ell va anar al bosc jugant amb l'àliga, de quant va trobar al seu pare ferit de mort, i tot el que va passar, fins a aquell instant, fins que l'àliga li va fer per segona volta d'ulls i va arribar a la gruta o cova i que no entenia res d'això de que ell veia amb els ulls de l'àguila i que d'aquesta manera con que el cabdill o "guerrer negre" el creia cec, ell el podria vèncer, i que per això ell havia vingut allí a la cova.
Li va dir a la seva mare, que tingués una mica de paciència, fins que ell acabés amb la vida d'aquell ser tan dolent, i que aleshores, s'anirien tots dos d'allí ve tots tres dons per ell l'àliga amiga i ulls seus també contava, i que abans de marxar alliberaria a totes les altres donzelles, i que a fora de la gruta l'esperava una jove donzella a la que ell li estava molt agraït, ja que en el campament del cabdill i quant a ell l'havien fet cec, ella li va donar aigua fresca hi també el va socórrer.
Dit tot això ell va sortir de la cambra, prometent-li a la seva mare que aniria a buscar-la quant tot estigués fet i el camí de tornada lliure de males gents; va baixar l'escala altre volta amb molta cura, i va anar on es trobava l'home que ell estava buscant el que havia fet tant de mal a la seva estimada mare, a ell hi ha moltes mes gents.
Quant el trobà hi el cabdill el va veure va fer una gran rialla, que va fer tremolar la gruta, en veure'l espasa en mà va exclamar pobre cec, llavors el "sense nom" li va dir que el volia un combat amb ell a mort, encara mes ressonades van ser les rialles del "guerrer negre", llavors el "sense nom" li va dir sense fer massa cas que si el vencia li havia de prometre que deixaria anar de la gruta a tothom que volgués i encara amb mes rialles va dir que si, el noi va brandir aquella venerable espasa pels aires ferotgement amb ràbia, el "guerrer negre" era un gegant semblava un home fort, al costat seu el "sense nom" encara que home fort es veia escanyolit, tant l'un com l'altre eren molt alts, amb un cop sec el "guerrer negre" va començar aquella lluita desigual, el "sense nom" va caure pel terra, el "guerrer negre" va riure encara mes, els soldats feien rotllana entre els dos combatents, els dos lluitaven desesperadament, ara fou el "sense nom" qui va donar el cop, la lluita es va anar endurint, cada vegada mes i mes, i cada volta que el "guerrer negre" atacava, els seus homes escridassaven i donaven veus, dient així, així, mata'l, mata'l per uns moments semblava que la lluita la dominava el "guerrer negre", però de sobte, les coses van canviar hi en un fort i sec cop, el jove va tirar pel terra al fort "guerrer negre" i l'espasa li va caure de les seves mans, aleshores el "sense nom" va aprofitar per a posares d'amunt d'ell, i empunyant la seva espasa amb les dues mans, l'aixecà amb ràbia ferotge i li va clavar tota ella al seu coll, el "guerrer negre" va fer un gran crit!- que fins hi tot varen tremolar les parets de la gruta, i poc abans de morir mirant fixament al jove li va dir: No ets cec?.. - i va morir!
En la gruta tot va ser confusió, els soldats del "guerrer negre" sortien en totes las direccions esparverats, ara estaven sense cap, i temien al jove cavaller, ell sense perdre ni un sol instant va pujar a recollir a la seva mare, però quant va arribar, ella estava al terra morta, tenia un punyal clavat a l'esquena que li travessava el seu cor, el seu fill tremolós s'hi acostà hi agafant a sa mare en braços mentre o feia es preguntava perquè, perquè? D'arrera seu va sentir una mica de fresa es girà amb ràbia hi va veure a un soldat que intentava fugir, ell deixant la seva mare amb cura al terra, es tirà d'amunt d'ell, hi amb un fort cop d'espasa el va ferir de mort, al caure al terra el, soldat ferit, ell s'hi acostà li va dir com es que has fet això, el ferit li va dir a cau d'orella amb veu que s'apaga l'he mort per ordre del meu amo, dons ell em va dir: Si veus que la lluita va malament, i que sembla que guanya ell, puges i la mates, així ell mai se la podrà emportar en vida d'aquí, i dient això expirà. El "sense nom" ple de ràbia el va deixar anar, marxant cap on es trobava la seva mare estima del ànima i li tancà els ulls, aquells ulls que ara ni abans veien, aquells ulls que quant ell va arribar tampoc el varen poder veure ni mirar per ultima vegada.
Mentre estava amb ella al terra pensava tantes i tantes coses, coses que li havien succeït des de la seva infantesa, fins les hores amb la seva mare morta ara apocada en ell, sense un alè de vida, de prompte va sentir un soroll molt fort que el va sorprendre, s'aixecà i va escoltar, i de nou va sentir altre volta aquell mateix soroll encara mes fort, es va girar i va veure que tota la gruta tremolava, de moment no va saber que era, però en un instant, un tros de roca li va caure prop, desprès mes i mes fins que la cambra on hi havia la mare l'àliga hi ell es va derruir, no va poder agafà a la seva mare en braços les pedres que queien li van fer de tomba al intentar treure d'entre les runes en van caure moltes mes i no va poder fer-ho, es llança cap a la sortida, a l'escala i mentre baixava l'escala quant es va tombar la cambra ja no hi era, va córrer a baixar dons els escalons també es trencaven va saltar i va trobar al terra dons els últims graons ja no hi eren, va donar un traspueu, però no va caure, veié que tothom corria, d'aquí per allà i molt crits, alguns estaven al terra morts, mig sepultats, ell va córrer a veure si havien marxat les donzelles que estaven preses, quant arriba allí ja no hi havia ningú, amb molta cura es va anar encaminant fora de la gruta, mentre que al seu d'avant o pel d'arrera queien trossos de roques, sepultant a altres que com ell fugien, fugien del horror, i com podien desprès de molt obstacles, a pesar del terratrèmol encara continuava sent la gruta molt i molt fosca es va trobar a fora, va veure la llum de dia, ara ja estava fora de la gruta i fora del horror que dins d'ella hi havia, encara no havia fet unes poques passes fora d'ella que un gran soroll el va fer caure pel terra, a ell i com es de suposar a l'àliga, com va pogué es va girar i va veure horroritzat que la gruta havia desaparegut de la faç de la terra, només allí hi havia una gran muntanya de roques incandescents, en el cim, ell va veure molt de foc, un suc rogent que baixava pels laterals fins al terra, fen llargs rius de lava calenta.
Ell va fugir d'allí esparverat pel que va veure, no ho havia vist mai, allà tot era caos i mort, fins i tot va pensar que era un càstig del seu Déu Odin, i fugí, fugí d'allí. (El jove guerrer, el "sense nom" no sabia que la gruta estava dins d'un volcà, i que per això totes les seves parets quant ell va entrar en la gruta cremaven tant, el que ell no sàvia, ni va saber mai, que allò tot era producte i produït pels efectes del volcà)
Va arribar on estava la jove donzella que l'estava esperant junt a el seu cavall blanc, ella i el cavall estaven neguitosos, per tot el que havien sentit i vist, la jove donzella quant el va veure arribar, tot ell brut i sagnant per arreu, l'eixugà delicadament amb molta cura, i va estar molt contenta de tenir-lo al costat seu altre volta, es van agenollar ells dos i van donar gràcies al seu Déu Odin, per haver-los salvat la vida, ell també va pregar per la seva mare, que no l'havia pogut acompanyar.
Poc desprès els dos es varen fer una forta abrasada, i llavors ell li va dir a ella, jo soc aquell al que tu li vares donar aigua, jo soc aquell pobre cec al que tu et vares penedir, el que tu li vares donar ajut quant mes o necessitava, i sols per això ja t'estic molt agraït, va continuar dient si que en veritat soc cec, però que gràcies als ulls de la meva amiga l'àliga ell i veia, no sabia com, però que així era.
Desprès tots dos i l'àliga contents varen tornar a muntar en el seu cavall blanc, i s'allunyaren d'allí, al galop i com abans també caminant van tardar cinc llunes en arribar al seu poblat, en arribar van anar a presentar els seus respectes al rei del seu estimat el "sense nom" i l'explicaren tot el que havia passat, i que des de llavors el seu poble, ja seria lliure, dons gràcies a que el seu Déu Odin li va guiar el seu braç el "guerrer negre" ja no existia, i el que fou el seu exercit tampoc. El rei en escoltar en atent tota aquella història va estar molt agraït al jove "sense nom" pel que havia fet pel seu poble i li oferí un lloc d'importància dins del seu govern i en ell, una de les millors cabanes del poble i ell va refusar i va preferir anar a viure a la seva cova, com havia fet sempre, on havia sigut sempre de molt petit feliç amb la seva mare i la seva àvia i l'àliga, però ara ja no estaria sol, sol del tot, ara tindria una esposa en qui pensà qui sap potser alguns fills, els seus amics del bosc, amics inseparables hi una amiga molt especial, l'àliga i els ulls de l'àliga.

Fi

Ha sigut un conta per en Ferran de Montagut, començat el 27 de Març del 1992, acabat el 24 Febrer del 1993 fet en esborrall i passat a net avui 14 anys desprès dia 10 d'Abril del 2006, en el meu estu
di el del "MAS EL SOL SOLET" prop del massís del Canigó, en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.
E-Mail: ferranmujalinaspleda@hotmail.com el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.

Aquest conta es dedicat a la meva estimada mamà hi ha la meva filla Karina.
Ferran de Montagut

El "sense nom" l'àliga