Els tres porquets

Com haurien de començar tots els contes, hi havia una vegada tres porquets. Més que porquets eren persones, persones joves. I d'això de porquets, ens n'oblidem.
La primera d'elles, l'Oriol, era un jove a qui els estudis no li acabaven de motivar. Potser sí que li feien gràcia, però l'ambient d'on pertanyia i les ganes de viure que duia al damunt feien que pensés en altres coses més dignes que estudiar el dia abans de l'examen. Així doncs, que amb uns cicles formatius i una feineta a l'aeroport del Prat l'Oriol ja tenia mitja vida satisfeta. L'altra mitja l'ocupava el cotxe nou que s'havia comprat amb ràdio digital incorporada i triple X: xicota, xicalla i xocolata.
A casa seva, però, pensaven que aquest noi es faria gran veient com la feina no li donaria possibilitats de créixer-se, el cotxe es faria vell i aquella xicota tard o d'hora formaria part del passat. I tot essent tan jove pobre fill. Poca fe té la lectora que també pensi això.
Bé però, passem a la segona persona. S'anomenava Ona. L'Ona era una noia, com ho diríem, amb més seny per dir-ho a la catalana. Ella tenia previst des de sempre de fer estudis universitaris i poder algun dia marxar de casa amb total llibertat tot entrant al món laboral mullant-se per trobar una feina plena, com la seva vida. Tenia també bones amistats, agafava el cotxe dels pares quan podia, i a èpoques també treballava. Un cop va tindre la primera bona feina, se n'anà amb la seva parella a viure a un pis d'aquells que al principi són compartits i després se'l queden els nuvis. L'Ona ben aviat desitjà de tindre fills amb el seu senyoret xicot i fer encara més plena la seva vida.
A casa seva, però, pensaven que aquesta noia es faria gran veient com costa d'ocupar-se de criatures, de conviure amb un marit que potser no és per sempre i d'una feina que tot i que està bé, tampoc hi ha per tant. I tot essent jove encara pobra filla. Poca fe té la lectora que també pensi això.
I per últim, passem a l'Omar. Tot i tindre aquest nom que no se sap ben bé d'on prové, l'Omar era un noi a qui els estudis també anaven amb ell. Sense saber del tot que volia en aquesta vida l'Omar va anar fent el que sempre havia fet. Estudiar, sortir, perdre el temps, fins i tot treballar, tot i que poquet. Semblava que el seu camí es dirigia cap a uns bons estudis, ja que no tenia cap impuls que el fessin motivar per acabar-los ràpid. I efectivament, el noi als vint-i-nou anys tot i que encara depenia dels seus pares, ja n'havia après a com dirigir empreses i com lligar amb les noies més maques i com fer-se l'important i com viatjar d'aquí cap allà tot sabent unes quantes llengües i tindre uns quants títols.
A casa seva, però, pensaven que aquest noi els acabaria fotent fora de casa a ells mateixos i que mai asseuria el cap ni tindria una autèntica dona a qui estimés de veritat. Poca fe té la lectora que també pensi això.

I ara anem a destrossar el conte amb la seva conclusió tot extrapolant els porquets a la vida política i social de la catalanitat sobirana.
Partint de la base que tots tres porquets tenen la mateixa intel·ligència i que el grau d'estudis no té absolutament res a veure amb les ideologies de cadascun, em ve de gust relacionar el nostre amic Oriol amb aquella mena de gent que creu en la ruptura de l'Estat i l'alliberament i el socialisme pels Països Catalans. Una nova classe política sorgeix mica en mica d'aquesta gent que fins ara i des de ja fa molts anys sols ha existit com a organitzacions de caire extraparlamentari. Tot i que tenen excés de feina, perquè s'estimen tant la terra que la volen salvar de tots els mals, els considero els més fiables, els gens traïdors i els mai venuts.
L'Ona la vull relacionar amb aquella mena de gent que creu en la independència dels Països Catalans. Una independència que no pot ésser sols independència. Per què independitzar-nos si un cop independents tornem a estar lligats, potser no de mans, però si de peus per una burgesia amiga de dirigents d'empreses capitalistes, amb poder i capacitat per manar i explotar al poble treballador català. Per què ésser independents i ser com la resta de països occidentals, amb els seus exèrcits, amb les seves hipocresies i vendes d'armes als països més pobres tot dient que ho fan per a l'estabilitat mundial? Per què, per què tantes coses per un simple grapat de vots o per posar contents als qui manen? A la merda tots ells, un cop siguem independents pensa seguir lluitant per l'alliberament i el socialisme de la resta de pobles i després, si el món ho permet, exigirà la supressió de tots els estats. Així doncs, els de l'Ona també són els més fiables, els gens traïdors i els mai venuts.

L'Omar, per últim, el vull relacionar amb aquella mena de gent que lluita per a la llibertat dels Països Catalans tot respectant les altres llengües i cultures que hi conviuen. Amb aquella mena de gent que entén que els nouvinguts ho passen malament i cal ajudar-los sense condicions. Sense tancar-se en el seu propi país, l'Omar creu en una Europa de nacions i creu que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Creu que cap persona ni cap cultura està per sobre d'una altra. S'estima tant la seva terra com la resta del món, que té una admiració especial per aquella gent que no ha pogut més i ha pres el camí de les armes per a salvar el seu poble. Més rauxa li falta al poble català és diu més d'un cop. Tot i que sap perfectament que, tot i que la democràcia que hi ha avui dia podria ésser molt millorada, les armes no són ara per ara la solució. Així doncs, els de l'Omar també són els més fiables, els gens traïdors i els mai venuts.


No hi ha més política sobirana que la que desitgen les meves tres persones, que de segur que tots els traïdors, botiflers, renegats i espanyolistes que viuen als Països Catalans els anomenaran en el nom del porc. O fins i tot, coses més greus.

Visca la Terra
Independència i Socialisme

Pam i Pipa botiflers!!