Els temps retrobats

He passat una vida d'alts i baixos, plena de fracassos però a la vegada d'alegries inimaginables. Qualsevol persona es sorprendria només de sentir-los i jo a la vegada de tornar-los a reviure. En aquells moments, després de les experiències viscudes, tenia una vida buida. Tothom s'havia fet gran, però jo volia tornar a recordar els temps perduts de la meva primera joventut amb l'únic que m'havia fet créixer. Per això vaig proposar-me tornar a aquella ciutat.

El taxi em va recollir a la porta de casa. El trajecte cap a l'aeroport se'm va fer pesat com aquelles llargues tardes de diumenge. Vaig agafar el primer avió direcció a Bèlgica. Ens vam enlairar cap a l'infinit, en un instant vaig pensar que mai més tornaria a xafar terra ferma. Des d'allí dal no podia veure res, l'espesa bruma grisa no em deixava contemplar el recorregut que em portaria al petit i plujós país, però a la vegada acollidor i sempre acompanyat d'uns dels aventurers més famós del món: Tintín i el seu gos Milú. A l'arribada, després d'una hora de vol, un autobús em va conduir fins al centre d'aquella bella ciutat que tan important havia estat en la meva vida: Brussel·les. Vaig dirigir-me al meu hotel, molt prop de la Grand Place. Em van donar una de les habitacions que es trobaven al pis més alt de l'allotjament. El primer que vaig fer, va ser obrir el petit balcó. Els records ja voltaven per la meva ment, les olors d'aquella ciutat no eren com les de la meva estimada Barcelona. Tot seguit, amb la jaqueta tirada a les espatlles, vaig sortir disparada com una fletxa, cercant aquells carrers estrets, tan gravats en la meva memòria. Quan hi vaig arribar, va començar a ploure, i es va girar un suau cop d'aire fresc. La meva pell va reconèixer aquella sensació, que feia molt temps que no havia sentit. Era com una de les últimes tardes de novembre que vam passar junts. Tots dos corríem agafats de la mà. Els carrers eren buits i foscos, tot estava mullat. Un sentiment mutu es podia percebre en l'aire. L'únic que passava és que aquell cop no estaves tu, havies desaparegut, se t'havia endut el temps. Una estranya malaltia t'havia fet desaparèixer d'aquest món. Però jo se que et tinc molt prop. M'ho vas dir aquell dia: "només fa faltar que mires les estrelles per tornar a veure els meus ulls." Anar a Barcelona em va ajudar a superar la teva pèrdua i vaig poder començar una vida lluminosa lluny d'aquests dies tan grisos.

Després del xoc de reviure aquella situació, la tornada a l'hotel se'm va fer trista i jo em sentia molt sola. Em vaig tancar a la meva habitació a pensar sobre tot allò que havia passat. La reacció que vaig tenir no era la que m'esperava. Feia temps que no pensava en tu, però aquella tarda vaig tenir la sensació d'haver renascut, d'haver traspassat una frontera que ja tenia oblidada. T'estimava com el primer dia, després de 30 anys. Sols en tenia 15 quan et vaig conèixer. Però el primer cop que et vaig veure, ja vaig tenir clar que tu series el meu primer i únic amor. Recordo aquells ulls brillants que em miraven, aquell cos fort que vaig abraçar, aquells llavis que tant vaig besar, aquelles dolces paraules que em deies a cau d'orella...

De repent, vaig sentir un soroll que venia de l'altra banda de la porta. Em vaig adonar que les meves galtes estaven humides. Havia plorat com aquell últim dia, el que no oblidaré mai. Em vaig rentar la cara i vaig obrir la porta. Era un dels empleats de l'hotel...