Els oblidats - Cap. 3

"Els homes necessiten descansar general". El jove es despertà del somni i dubta per un segon. Amb el cap va fer un gest d'afirmació i es tornà a perdre en la pau. Per sis dies de marxa ha estat sentint els sorolls de la natura i avui especialment, sembla que tots els animalons del seu voltant cantessin per a ell. Desmunta del cavall i l'acompanyà fins a un petit corrent que brovalla de la roca al costat d'un roure mort. La bèstia era forta, tenaç, no com ell. Les cuixes del general estaven raspades, sagnants pel trot continuat del cavall. En una hora la seva tenda ja estava preparada i la columna immòbil mantenia el silenci, un silenci respectuós que deixava sonar a l'aire els pensaments dels cors dels homes. L'armadura caigué a terra amb un cop sec, com ell sobre el llit. Dir que estava esgotat es quedava curt. "Quina guerra és aquesta, que només marxam i marxam sense mai trobar a l'enemic?" El somni d'un enemic derrotat li donava esperances de tornar a veure a aquells que estimava. En un instant de felicitat, allà tombat a aquella tenda es veia triomfant a la plaça rival. El somni del seu pare a la fi es farà realitat. Amb dificultats s'aixecà del llit i cercà un grapat de fulles de paper, una ploma i tinta. El jove general començà a escriure:

"Després de rebre la notícia que el front enemic és endarreria fins a la costa, la meva divisió va rebre ordres de marxar fins a la capital i ocupar-la. Han passat tres dies i la marxa fins al lloc on prenc aquestes notes s'ha fet especialment dificultosa. El primer dia vam passar per una petita vila on la població civil havia rebut una forta repressió per part de l'enemic mentre es retirava. Aquell dia em vaig llevar de matinada, tot suat i tremolant com si un mort s'hagués arrufat al meu costat mentre dormia. Havia tingut un somni, com un record de ser un núvol que volava sobre tota la terra i deixava caure aigua. Una aigua pura, que anava a rentar les desgràcies d'una guerra a la qual ens havíem vist forçats. Parlant d'aquella vila: Mai no havia vist represalies com aquelles. Tot el bestiar havia estat llançat al riu per morir ofegat, mares fermades a estaques forçades a mirar els seus fills penjats. Els homes morts, havien perdut tots els dits i els ulls. Vaig fer enterrar a les víctimes i tractar als que encara respiraven i pel meu honor vaig jurar sobre les seves tombes que per la meva mà es faria justícia. Aquell vespre el passarem a la vila, disposant les tendes en cercles amb l'església com a centre (el que quedava de l'església). Aquella nit no vaig dormir".

En obrir els ulls, el general es trobà amb el seu diari sobre ell. Un dels metges havia entrat sobtadament a la tenda. Es disculpa i l'informa de la manca d'analgèsics a causa de tractar als de la vila. El jove es passa la mà pels ulls i li digué "Nosaltres som aquí per morir, els de la vila havien de viure. Que els qui tenguin mal estrenyin les dents o mosseguin una branca, que patir és deure per als soldats". Es va sorprendre per les seves paraules. Aquest vespre havia tornat a somiar, aquesta vegada amb una vall. Al somni ell es trobava amb uns homes sota l'obra d'una cosa que no arribà a reconèixer, parlava amb ells de terres que desconeixia i deixava passar el temps i la fam a mesura que el seu cos es feia a poc a poc fang i després grans rojos. Al jove tot el cos li feia mal, tenia sang a l'interior de les cuixes i els braços adormits. "Partirem en una hora...". El jove es rentà la cara i torna a escriure el seu diari.


"Al segon dia de marxa no es va donar cap succés a destacar. Marxarem per un bosc, seguint la vora d'una muntanya per prevenir-nos de ser atacats. Acamparem a la sortida del bosc, on la terra era encara seca abans d'travesar un pla ple de fang. Aquell vespre vaig tornar a somiar. Em trobava tot sol a un camp immens de terra banyada, sota l'ombra d'un arbre blanc amb fulles roses. En aquell lloc jo mirava al cel. La llum em cegava però seguia mirant perquè aquella llum blanca sonava com una música callada i em feia sentir per tot el meu cos una calor maternal. Allà passava les hores, amb uns homes que no coneixia i parlàvem de llocs fantàstics que s'escapaven a la meva imaginació. Llavors la llum es va fer roja i em vaig trobar un punyal al pit."

Escrivint aquestes paraules, el jove es passava una mà pel coll, cercant un tall invisible. Encar ara que li havia promès al seu germà escriure un diari, ell no es veia amb força per narrar els fets del tercer dia. No, més que força, el que li mancava era coratge.

"Al tercer dia vam travessar el camp de fang. Un dels guies locals ens va comentar que en aquell lloc van succeir coses terribles. Històries d'estrangers morts que s'apareixien als viatgers, infanticidis, injustícies i altres crims que no vull comentar. La marxa pel camp es feia llarga i dificultosa, les bèsties es negaven a avançar. El fang i el fred es feien un lloc a tots nosaltres. El claró que hi havia al bosc es va fer fosca i boira en aquell lloc, com si de forma compassiva algú no volgués que veiéssim aquella terra bruta. Jo caminava al costat del cavall, cercava amb el cap baix les pedres i respirava tremolós l'aire fred de la vall. Silenci. Una calma sepulcral es deixava notar al meu voltant. En un instant tots els sorolls dels homes, bèsties i carretes es van callar i en girar la vista estava sol.

Ara una nota per qui trobi aquestes línies: Els fets que narraré a continuació es donaren vertaderament i no son producte de la meva imaginació o fantasia.

Entre la boira vaig sentir un soroll. Un gran crit de corb que va rompre el silenci i va fer corre la boira per deixar a la vista a aquell monstre. Impasiu, vaig quedar bocabadat pel qual havia trobat rere aquella cortina d'aire. El cavall, espantat, desaparegué en un instant però jo estava fascinat pel descobriment. Un gran arbre blanc, sense fulles, on un gran nombre d'ocells negres es deixaven escoltar. Com una gran coral de cantaires que cridaven desconsolats. Aquell arbre era semblant al del meu somni. Em vaig atracar en silenci a l'indret. Vaig caure. No m'havia fixat que clavada a terra hi havia una petita daga. Un punyal còmic que es burlava del meu seny. Era el punyal que al somni em feia un buit al pit i no és ficció ni fantasia el que dic. Era aquella mateixa arma. La vaig treure del fang i la vaig portar amb mi fins a l'arbre. Aquella cosa és fins al dia d'avui encara protagonista de les meves fantasies. Aquell arbre parlava, deixava anar paraules tallades amb absoluta cura per tot el seu tronc, contant una història que començava parlant d'un somni. Com jo, un somni de ser núvol. Parlava d'estrangers desconeguts, de punyals, d'un arbre, del fang i de la sorra roja, d'una mare i d'uns cucs que parlaven. D'una vida que mai va començar. Amb molta cura vaig transcriure aquella història i l'adjuntaré a aquestes pàgines per provar les meves paraules. L'arbre tenia un forat al seu tronc. Un petit cau on es deixava veure una petita llum. Transcrita la història, vaig pujar a l'arbre per cercar l'origen de la llumeta i allà vaig trobar ossos de nin".

El general deixa el seu diari, prepara les seves coses i segueixen marxant.