Els Llufos

Es trobava situat fent cua en una de les múltiples files que s'anaven distribuint per accedir al recinte. Encara que la cua era infinitament llarga, aquesta anava avançant d'una manera accelerada. En Jou era una persona solitària, que amb l'anhel d'aventures per tot el univers, una vida immortal i lliure de malalties, s'havia proposat allistar-se en aquesta increïble proposta que els hi havien realitzat els llufo, que així era com es feien anomenar els éssers superiors vinguts de l'espai.

Ell, observava atentament la gent que l'envoltava: No es podia pas fer una valoració sobre quin tipus de persona estava disposada a acceptar aquell nou repte. Blancs, negres, homes, dones, vells, joves, famílies senceres, homes solitaris tals com ell; tots es trobaven esperant el seu torn.
Va mirar al cel, que ja començava a fosquejar i va intentar imaginar com seria allà a dalt, llavors una emoció li va pujar del cor fins a sortir-li en forma de sospir.

Un mes enrere respecte el dia D ...

El telèfon mòbil va sonar:

- Sí? - Va preguntar
- Jou? Escolta, no t'ho creuràs pas. On ets? - Va dir una veu de dona tota accelerada i esmaperduda.
- Mare, un altre cop el gat s'ha escapat de casa... - Va contestar en Jou, com si hagués tingut aquesta conversa milers de vegades.
- No home no, engega la televisió. Ràpid. - Va tallar-lo de cop.

En Jou, es va aixecar, com si de la cosa més avorrida del món li estiguessin parlant i va posar en marxa el televisor.

- Ja ho he fet mare i ara que... - Va dir mentre anava allargant el coll cap al televisor com si el que estava veient no fos creïble.
- No ho veus? No ho veus? Si home, ells ja son aquí i ... - La veu de la seva mare es va perdre en el buit de la sala al caure-li el mòbil al terra.
- Senyors, hem trobo situat aquí des de la part més alta de Barcelona, al Tibidavo per mostrar-los-hi les primeres imatges en directe de quelcom que mai hauríem cregut possible. - I assenyalant cap al cel, el interlocutor seguia descrivint el que veia. - Sembla ser com un plat volador d'immenses proporcions i perquè es facin una idea de la proporció que té, l'ombra que projecta al terra cobreix la totalitat de l'àrea metropolitana de Barcelona. En aquests moments sabem que l'ovni no te intencions bèl·liques, ja que està projectant sota la seva base amb milers de focus lluminosos el símbol de la pau.

En Jou, seguia aquella informació amb els ulls oberts com taronges. Es devia tractar d'una broma de mal gust. Va canviar de canal.

- En aquests moments em trobo situat al passeig de la castellana - Relatava el periodista d'una cadena privada - La gent està al carrer, i la incertesa que hi ha a l'ambient no es pot descriure, des d'aquí es respira un gran nerviosisme, però la gent tan sols es limita a mirar al cel...
- Vaja, doncs potser no es una broma... - Va dir-se a sí mateix i va continuar mirant la televisió.

Tres setmanes enrere respecte el dia D ...

- Bona nit, avui ens trobem en exclusiva entrevistant en D20X que així es com es fa dir el representant dels llufo - narrava el periodista - ja sabem que les seves intencions no son malignes i que estan aquí de pas. Bona nit D20X.
- Bona nit - Va dir el llufo. Els llufo, per estrany que podia semblar, eren d'aparença humana, amb els ulls totalment negres i la pell molt blanca.
- Deixi'm que li digui com a comentari personal, i crec que la immensa majoria del públic estarà d'acord amb mi: Renoi!, mai hauria jurat que arribaria a veure un ésser intel·ligent diferent a l'espècie humana. Digui'ns, què els ha portat aquí?
- Nosaltres els llufo, som éssers que hem evolucionat tecnològicament fins a límits impossibles d'imaginar: Hem aconseguit la vida eterna, viure sense malalties, podem produir energia il·limitada, naus que ens permeten moure pel univers lliurement; i per això ens hem convertit en una espècie que està donada a la cerca del coneixement, que es il·limitat. - Deia en D20X - Hem amassat infinites respostes als grans enigmes universals, però ens queda un del que no tenim resposta i al que cap de nosaltres ha sabut renunciar a la seva existència per intentar descobrir-ho: Què hi ha després de la mort? Gràcies a les nostres equacions d'incògnites no resoltes sabem que hi ha una espècie animal al univers que pot tenir accés a aquesta resposta, però no hem pogut determinar quina és, ja que el univers es gairebé infinit. - Va sentenciar el llufo. - No hem pogut precisar si es una espècie més evolucionada que la nostra o si senzillament no li ha calgut desenvolupar-se tecnològicament, ja que ha obtingut la resposta definitiva.

- Realment molt interessant. - va dir el periodista, com absort per les paraules de l'extraterrestre - Sap que els nostres científics estaran encantats de compartir els seus coneixements? - Va dir canviant de tema ràpidament.
- Entenc que vulguin tenir accés als nostres coneixements, però això no és possible. Un dels nostres codis ètics és no interferir en els coneixements assolits dels planetes que visitem, ja que molts d'aquests requereixen d'una evolució moral de l'espècie i això pel que he vist, vostès encara estan a "l'edat de pedra". - Va dir en D20X.
- Vaja, no li puc discutir pas. La nostre espècie s'està autodestruint per pedaços de terra, per discrepàncies en la manera de pensar, per la religió... - Va dir mirant a la càmera - D20X, tenen pensat quedar-se entre nosaltres?
- No es el nostre objectiu. Com li he dit abans, estem de pas. Però m'agradaria fer una proposta a tots els terrícoles. No podem compartir la tecnologia amb la Terra, però estarem encantats de convidar a tot aquell que vulgui acompanyar-nos a la nostra cerca. Hem descobert de la vostra espècie que té la capacitat d'imaginar, qualitat que vàrem perdre fa molt de temps i és quelcom agradable per a nosaltres poder compartir aquesta virtut. La nostra ètica no ens permet transmetre coneixements, però no diu res d'integrar altres espècies a la nostra flota.

Dia D

Pe fi li va tocar el seu torn. Ja portava més de vuit hores fent cua, milers de persones s'havien congregat en el punt marcat pels llufos per poder ser transportats a les naus espacials. Un androide estava situat en cada un dels múltiples punts de control:

- Nom i cognoms? - Va preguntar l'androide.
- Jou Massagent - Va respondre.
- Viatja sol?
- Sí. - Va contestar.
- El braç si us plau. - En Jou li donà el braç i l'androide li injectà una vacuna. Mentre ho feia recità la frase estàndard - Aquesta vacuna modificarà el seu sistema immunitari per fer-lo més eficaç. Segueixi en línea recta. Benvingut.
- Gràcies - Va contestar en Jou sense obtenir cap més resposta.

Al seu davant s'estenia un altre passadís, que el conduïa a una cinta transportadora. Es pujà i es va deixar portar com la resta de la gent que anava al seu voltant. Al cap d'uns segons va poder veure el que representava ser un portal teletransportador. A diferencia del que s'havia imaginat, el que es podia veure a través d'aquest no era si no la immensa sala de benvinguda a la nau espacial. Al accedir, ràpidament un llufo va entrar en contacte amb ell.

- Jou Massagent? - Va preguntar el llufo.
- Sss... sí, jo mateix - Va dir tot tremolant de l'emoció. El llufo era més o menys de la seva alçada i tenia un aspecte amigable.
- Benvingut - Va respondre ràpidament - Ha estat seleccionat com a un dels primers representants que entraran en contacte amb el nostre, president? es així com els hi diuen vostès als seus representants, no? - El llufo ho preguntà amb una total innocència. - Acompanyi'm.

En Jou no s'ho creia. Tota la seva vida havia estat un desconegut; al col·legi, a la feina, al barri; ningú sabia qui era en Jou Massagent i aquí tan sols entrar a la nau, un ésser d'un altre planeta ja l'estava convidant a conèixer al seu president! Pot ser sí que tenia quelcom d'especial; de fet, ell sempre havia tingut aquella cosa dins seu que el feia sentir diferent, que havia vingut a aquest món a realitzar una tasca que cap humà hauria fet abans.
Per estrany que pogués semblar, la gent es trobava perfectament ubicada en files perfectament endreçades que anaven en diferents direccions. Amb el que podria haver estat un caos de milers de persones sense rumb, s'havia convertit en una perfecta demostració de la capacitat dels llufos per controlar l'organització de l'espai i el temps. El llufo anava al davant d'en Jou, aquests dos caminaven entre dues files pel que semblava ser un lloc de pas dels extraterrestres. De seguida, les dues files es van separar una per cada cantó i el llufo i en Jou es van endinsar en un túnel secundari. Al cap d'uns minuts més caminant, van passar per una gran façana de vidre des d'on es podia veure la Terra: efectivament s'havia teletransportat i es trobava en una d'aquelles naus gegants que havia vist per la televisió i després al cel circulant per sobre del poble on vivia. En Jou es va quedar meravellat, per aquella visió tan fabulosa. La Terra, la seva Terra tan blava on va néixer i créixer; ara que ja era un adult marxava de casa seva per anar a veure món.

- Si us plau, Jou - va dir el llufo - el nostre president està impacient.
- Sí, sí, som-hi - Va contestar ràpidament, mentre pensava que després de parlar amb el president, tornaria allà ràpidament abans que la nau marxés cap a un altre punt del univers.
De seguida van arribar a una entrada que semblava ser diferent a la resta que havia pogut observar pel camí. Aquesta es va obrir.
- No me's permès entrar. - Va dir el llufo - entri vostè, l'esperen.
En Jou entrà, tot deixant el guia al seu darrera. Acte seguit la porta es tancà automàticament. La sala que s'estenia al seu davant, era àmplia amb una il·luminació blanca i càlida. Hi havia una taula amb un parell de cadires que es trobaven una al davant de l'altre. En una d'elles estava assegut un llufo amb un uniforme diferent al del guia.
- Hola Jou Massagent, que tal com va ? - Va preguntar el llufo assegut.
- Ho.. hola, estic molt content d
'estar aquí amb vostè i es un honor pels éssers humans el rebre l'oportunitat que ens heu donat de poder acompanyar-los - Va dir en Jou amb el seu discurs improvisat.
- L'honor es nostre de poder tenir-lo aquí - contestà ràpidament el llufo
- Pensava que hi hauria una comitiva més gran, però pel que veig estem vostè i jo.
- Be, la nostra espècie no sol muntar comitives per un dinar.
- Oh dinar, perfecte, fa més de vuit hores que no he menjat res. Estaré encantat de poder degustar els seus plats amb la seva companyia, president. - En Jou va picar el ullet.
- Ah, em sembla que es confon. Jo no sóc el president. Està venint, ja li hem comunicat que està vostè aquí. - Va dir el llufo.
- Oh, vaja. Disculpi, no volia...
- No es preocupi - Va tallar el llufo - miri, li he d'explicar quelcom molt important. - Es va fer un petit silenci .
- Sí digui.
- Tot es una mentida.
- Com? - En Jou es va dur la ma a la boca i va adquirir un posat pensatiu.
- Be, una mentida exactament no. Podríem dir que no se'ls va dir tota la veritat. He d'explicar-li això perquè es necessari i es molt probable que sigui un dels pocs humans que sabrà la veritat. Vostès estan aquí perquè tenen una peculiaritat que encara no hem trobat en cap espècie animal de tot el univers que ho pugui igualar. I es la capacitat de sentir les emocions, tals com alegria, amor, tristesa, ràbia, excitació per una novetat, por ... - va pronunciar aquesta última paraula amb una entonació més forta - i tot això es degut a la seva arquitectura mental que ho genera a partir de emanacions de substancies químiques, increïblement complicades de produir en el nostre laboratori.

- Si... - va dir en Jou, que encara no entenia que volia dir el llufo. - però no entenc res. I això què té que veure amb mi?
- Vostè, ha pujat sol. Es un ésser que ha nascut per passar desapercebut. Ningú el trobarà a faltar.
- Perdó, però segueixo sense lligar caps.
- Sí, clar. No ens queda molt de temps. Permet-t'hi que li mostri unes imatges en directe de l'àpat de la dona del president.

Una pantalla va baixar del sostre i es van començar a projectar unes imatges d'un altre menjador idèntic al que estava ell amb una parella. Un llufo sortia parlant amb ells, encara que no es sentia el so. Allà, baixava una pantalla i es començaven a mostrar imatges de planetes meravellosos, paisatges bucòlics. La parella s'agafava de les mans, i se'ls veia totalment emocionats. Sense que s'adonessin, arribava un altre llufo assegut en un cadira flotant, amb una sèrie d'estris similars als d'una cadira de dentista. El llufo, agafava uns estris i ,sense que la parella ni s'adonés, els obria la tapa del cervell i amb un utensili secundari similar a una palleta va començar a xuclar selectivament.

Aquelles imatges eren terrorífiques i més acompanyades d'un silenci sepulcral en tota la sala.

- No ho veus Jou, em refereixo que per nosaltres les vostres emocions son una delícia inigualable en tot el univers. - Va dir suspicaçment el llufo.

En aquell moment, en Jou va lligar caps i un calfred li va recórrer tota l'espinada per, acte seguit veure's terriblement envaït per una por incontrolada: Ara ho entenia, estava allà per morir, aquell era l'acte més important que faria des de la seva insignificant vida d'esser humà. Ser el primer àpat del president d'una espècie infinitament superior. Però, i si era una prova? Sí, no podia ser altre cosa que una prova per saber si era valent, però ell no era valent. Sabia que allò no era una prova, tenia por, molta por i no volia morir. En Jou va girar-se a poc a poc, tímidament; allà es trobava el president, assegut amb la seva cadira flotant, amb un gran somriure.

-La por es el "roquefort" de les emocions. Benvingut - Va dir el president.

-----
Fi del primer capítol.