Els de Can Pispa

Eren lladres. Els lladregots de can Pispa. Delinqüents, escurabutxaques, pirates, filibusters, saltamarges, bandits, estafadors. Gent que no és de fiar.

Vivien a les afores del poble, condemnats a la perifèria. En una parcel·la delimitada per filferros però també per sospites i culpes heretades. No hi ha res més difícil de netejar que la reputació.

Ningú al poble no recordava el seu cognom de veritat.

Tampoc no recordaven què és l’últim que van robar, ni quan, ni a qui. Segurament la memòria, a tots, sense adonar-se’n. Però tothom en recordava els dits: “Si alguna cosa t’ha acabat a can Pispa, ja prou que l’has vista”. “No badis i vigila les butxaques, que els de can Pispa han sortit a fer encàrrecs”.

Potser el rebesavi havia usurpat el mas, les terres. I el besavi collites, bestiar, aliment. I tots plegats la confiança i la tranquil·litat dels veïns.

Però el poble, a tota la família, els havia robat el nom.