Elles dues

- Vine, és una mica més avall. - li dic mentre salto d'una pedra força gran a un replà que hi ha a mitja costa.
El turó no és gaire alt, però la vessant del mirador és més dreta que les altres i baixar fins a la cova que he "descobert" a mitja pendent no és fàcil. Hi ha poques herbes a terra i la grava pot fer-te patinar i trencar-te coll i barres. Miro enrere i veig la Cristina com intenta saltar de la pedra. La vull ajudar a baixar. L'agafaria per la cintura o li diria que em donés la mà, però sé que tocar-la només pot incentivar uns sentiments que fa dies que intento reprimir.
- Ehm… Escolta, saltimbanqui, em pots ajudar?
Jo, que ja m'he girat d'esquena per seguir en direcció a la cova, em torno a girar de cara a ella i em poso les mans a la cintura i me la quedo mirant, desafiant.
- Escolta, Indiana Jones, no m'havies dit que eres tan aventurera?
- Aventurera, jo? - diu quedant-se asseguda a la pedra i assenyalant-se amb un dit. - Et vaig dir que he voltat molt, però no que tot hagi sigut anar a la recerca de l'arca perduda.
Ens quedem mirant uns instants. En veure que no em moc, es creua de braços i em mira indignada. Li faria una fotografia, i seria de les que mai no em cansaria de mirar. Al final cedeixo, perquè si no ens quedarem aquí mil anys: és tan tossuda com jo.
- Au, va, dóna'm la mà.
Li allargo la meva, de mà, i ella s'inclina endavant i me l'agafa. S'empeny avall per lliscar per la roca i al final salta. M'aparto una mica perquè no em caigui a sobre (no, ara mateix no seria el moment de desitjar-ho) i quan ja està ben dreta li deixo la mà i em giro d'esquena a ella. M'ha semblat veure una mirada estranya als seus ulls? Indesxifrable, però. Segueixo endavant pel caminet que voreja el turó. És estret, però no perillós, perquè la pendent que queda ara a la nostra dreta no és empinada i, si caiguéssim, només necessitariem un parell o tres de punts de sutura.
Finalment, pocs minuts després arribem a la cova. És un forat a la roca on quedes ben arrecerat de l'aire i des d'on hi ha una vista impressionant de la vall de Royalgrad.
El sol del capvespre il·lumina tota la vall que s'estén davant nostre. Cap a l'esquerra queda la ciutat, que s'acaba abruptament i només segueix una carretera que s'allunya cap a la dreta i es perd allà on comencen els boscos de les muntanyes. Al fons, tot l'horitzó el ressegueixen les escarpades sil·luetes de la Gran Serra, com li diuen els nadius. Mentre la Cristina s'asseu a terra, trec la càmera. Durant la última setmana he vingut cada dia aquí, he fet una fotografia com la que faig ara, i he marxat. Totes iguals, totes diferents.

La Júlia fa la fotografia. Veure-la fotografiar em va captivar des del primer moment. Tan professional i a la vegada amb tant de sentiment. Mentre plega la càmera a la funda l'observo, i m'adono que no només m'agrada. M'adono que la tensió sexual que sempre he notat cap a ella no ha quedat només en això, sinó que els meus sentiments se m'han escapat de les mans i he acabat enamorada d'ella. Enamorada, sí, com quan vaig conèixer la meva primera xicota. Ella era cinc anys més gran que jo i la creia magnífica. L'admirava i vaig caure als seus peus com una estúpida. Quan em va deixar per tornar amb el seu xicot, al cap de quatre anys, perquè s'havia cansat "del meu exoticisme", vaig prometre'm que mai més no tornaria a enamorar-me d'aquella manera de ningú, i que sempre mantindria els peus a terra. Tots dos peus a terra. I ho he aconseguit sempre… fins ara. Fins que he conegut la Júlia. Mira que la primera vegada que ens vam veure li vaig tirar el cafè a sobre, i tot i que mai no he cregut en senyals se cap mena, fa dies que penso que aquesta potser va ser-ne una.
Ella es gira i ve cap a mi i s'asseu al meu costat, amb les cames estirades i repenjant-se amb les mans cap endarrere. Ara no estic enamorada estúpidament, només perdudament enamorada. Han passat deu anys des d'aquella vegada, i he après molt al llarg de tot aquest temps, però hi ha una cosa que no he aconseguit superar: la maleïda timidesa i la incertesa de ficar la pota i mostrar els meus sentiments a la persona equivocada. Em mira, i jo estic segura que veig alguna cosa en aquesta mirada. Alguna cosa que em diu que per a ella jo no només sóc una companya de treball i de viatge.
Estiro una cama i m'agafo l'altra. Miro a terra perquè no li puc aguantar la mirada. Però torno a aixecar la vista i m'encaro als seus ulls blaus. Deixa de repenjar-se endarrere i s'espolsa les mans.
- Així que aquest és el teu famós raconet. - dic.
- Sí, és aquest. - contesta somrient. - Hi vinc cada dia tota sola, mentre tu treballes els articles. M'agrada aquest lloc, hi puc estar sola i no m'hi molesta mai res ni ningú.
Quedem en silenci uns instants i, llavors, les paraules em surten abans que pugui pensar si les he de dir.
- Per què has volgut que vingués?

Silenci. Què se suposa que li he de respondre? Puc dir-li que volia que admirés la bellesa del paisatge per així inspirar-se per a esciure per a la revista. El paisatge és molt bonic, sí, però sé perfectament que no he volgut que vingués per això. Per què ho he volgut? No ho sé ni jo. Per estar sola amb ella? No fa falta, perquè en passem moltes, d'hores soles. Per veure si també pot sentir un bri de romanticisme aquest precís moment com jo l'estic sentint? Sigui el que sigui, alguna cosa hauré de respondre… o fer. Em mira fixament als ulls. Són marrons, però també verdosos. Alguns cabells despentinats li cauen davant la cara i sé què vull. No, no és cap fantasia sexual ni res d'això. Només la vull a ella, a ella com la persona que és. La Cristina, tota ella. Des que es lleva al matí amb mala cara i no em diu res fins al cap de deu minuts fins a la divertida noia amb qui he passejat per tots els carrers de Royalgrad les dues últimes setmanes. No sé si ella em vol a mi, però no faré més l'imbècil i no esquivaré qualsevol moment compromès. I aquest n'és un, i no l'esquivaré.
La Júlia no em respón res, però se m'acosta una mica. Instintivament, també m'acosto a ella. Per més que vulgui racionalitzar, no puc. La tinc massa a prop i ja ha traspassat el meu límit d'espai físic vital. I ho he acceptat, i no deixaré que en surti. No sé si tinc por, però tanco els ulls per no veure què passa. Llavors ho noto. Noto els seus llavis sobre els meus. És un petó, dolç i tímid, que ella em fa a mi i jo li faig a ella, perquè vull que sàpiga, des del primer moment, que la desitjo. Que la desitjo en tots els sentits.