Ella no ho acabava d'entendre

El seu cos petit estava assegut en una cadira mal posada al costat de la taula de la cuina, no tocava amb els peus a terra, els anava movent al mateix temps que la seva mare batia els ous per fer truita i tenia el colze repenjat a la taula, tota ella formant una postura mandrosa prou pronunciada. A ella li hagués agradat mirar els dibuixos, però era hora de sopar i a aquesta hora es miren les notícies a casa la Queralt. El periodista dels esports explicava que un equip havia fitxat a un jugador per més d'un milió euros, i que no havia resultat ja que va haver-se d'estar nou mesos de baixa per una lesió. La Queralt va sentir la seva mare que deia "ostres, amb el que ha cobrat aquest paio estant malalt, ja faríem per mitja vida, nena". La nena va assentir amb el cap i va fer una rialleta ingènua sense acabar de tenir clar quantes Barbies veterinàries podria comprar-se amb el que cobrava el futbolista.
Les campanades van senyalar-li, a la Queralt, que eren dos quarts de deu, i la nena va córrer cap a la porta, tota somrient, per rebre el seu pare que tornava de treballar. I així va ser. El seu pare va entrar i la nena va enganxar-se-li com una mona petita a la seva mare mona. Però el pare no va fer-li aquella pila de petons que li feia cada dia quan anava a rebre'l. Aquell dia el pare li va dir amb una veu solemne i apagada que no estava d'humor. A priori va semblar molt ofesa, però en un temps inferior a quinze segons, ja tornava a estar mal asseguda a la cadira com si res hagués passat. Durant tot el sopar, el pare i la mare de la nena van passar-se l'estona parlant de la feina del pare. Segons va entendre la Queralt, al pare l'havien despatxat. Ell era paleta i es passava les hores de feina a la intempèrie vivint el fred i la calor al seu màxim exponent. La Queralt va començar a cavil·lar transportada a un altre món fora de la realitat. Es deia a si mateixa que si la mare va fer aquell comentari mentre mirava la televisió era perquè el pare cobrava menys que els futbolistes de la televisió, i es preguntava com podia ser que el pare, si feia tanta feina, no sortia a la televisió com els futbolistes ni cobrava el mateix... Ella no ho acabava d'entendre.
Un dimarts, a escola, la Queralt estava al pati jugant amb tots els seus amics. Tots tenien la seva parcel·leta de sorra on construïen la seva ciutat fent pastetes amb tronquets, pedretes, herbetes i tots els "ets" i les "etes" que tant fan servir els infants. Un d'ells va començar a mirar amb malícia a un altre perquè havia fet un castell més bonic que el seu. Per calmar la gelosia que allò li havia provocat, va agafar-li el castell i va aixafar-li la seva ciutat. La reacció de la víctima no va ser cap altra que un bon cop de pala al cap de l'atacant. Va aparèixer la senyoreta i els va renyar. Els dos nens van demanar-se perdó i, quedant-se sense pati l'endemà, van aprendre la lliçó. Després d'aquest rodolí, es va fer l'hora de dinar i tota la canalla s'anava posant a punt; uns per anar al menjador de l'escola i uns altres perquè els seus pares els anessin a recollir. La Queralt era una d'aquests. La nena dinava a casa dels seus avis. Ella prou volia mirar els dibuixos, però a casa els avis, a l'hora de dinar, es miren les notícies. Amb la postura habitual de la nena, mandrosa, pacient i resignada per la negació a la programació infantil, observava amb atenció com una colla d'americans entraven amb els seus ridículs trajos de Rambo verds a una ciutat iraquiana i disparaven la seva brutalitat a qui s'atrevia a plantar-los cara. La nena va preguntar al seu avi el per què d'aquells tirs, i l'avi va dir "volen petroli nena, i com que al seu país no n'hi ha, maten per aconseguir-lo". La Queralt va trobar certa similitud entre el cas de les notícies i el que havia passat entre uns companys seus a escola. Per això, va demanar-li al seu avi que si ells no havien tingut senyoretes que els ensenyessin que això no es podia fer. L'avi va riure's de la innocència de la petita, i va dir-li que eren casos que no es podien comparar. La nena creia que sí... No ho acabava d'entendre.
Al matí, abans d'anar a escola, la petita, la seva mare i ara també el seu pare, estaven esmorzant. Al matí, a casa la Queralt, s'escolta la ràdio. Els tertulians, tan matiners, parladors i un tant pesats, centraven el tema de conversa en la política a l'estat espanyol: "el president promet i promet, però a l'hora de la veritat...". I la curiosa i recargolada ment de la nostra nena, va començar a fer-se preguntes. "mama, si jo un dia no plego les joguines, tu em renyes", deia la nena. I la mare va contestar, somrient amb complicitat amb el pare: "sí nena sí, i a tu no et paguen perquè ho facis bé!". Caram, quina barra que té aquest senyor si no fa el que promet. I "mama, per què la gent vol que torni a ser president si no ho ha fet bé?". Bé, la mare i el pare van tornar a riure's del cap pensant que era la seva filla i la conversa es va acabar aquí. Ella no ho acabava d'entendre.
El comandament de la televisió, per fi, va arribar un dia a la tarda a mans de la Queralt. Va ser tan gran la seva alegria, que no podia mirar-se només els seus desitjats dibuixos animats. Va començar a fer una parauleta d'aquestes angleses que fan que siguem tan "guais": zapping. Ara "los pokemon", ara un documental de "les 358.147 espècies de peixos que hi ha a la zona nord del mar que voreja...", ara les Súper Nenes, ara "la cocina de la Marina", ara... ep! Ara surten unes cinc persones molt arreglades que parlen. Però a la Queralt se li fa molt estrany que, semblant gent important com semblen, s'estiguin escridassant. I fins i tot insultant! I també parlen del físic de les noies i de... (aquí la seva ment va fer veure que no sentia el que havia sentit, perquè aquest tema li feia vergonya). A la nena li va semblar mig anormal tota la situació aquella. "Per què criden tant?", "què els importa si aquella parella de guapos s'ha separat?", "per què aplaudeixen quan una dona diu que estima a la seva filla? Totes les mares estimen a les seves filles, no?". Ella no ho acabava d'entendre. Es va empassar saliva i amb cara d'angúnia va canviar de canal. A la Queralt li semblava més entretingut mirar les pallassades del Roc, la Lila i la Paty Pla.
Al cap i a la fi, la història de la nostra nena és inventada, i el secret era que la Queralt és un alter ego de la moral. Moral? Queralt? Però si fins i tot hem fet un joc de paraules! Pobre Queralt, si veiés què s'està fent amb ella...
I ara sóc jo qui no ho acaba d'entendre.