El viatge

Vaig despertar enmig d'aquella embafadora foscor que em corcava. No veia res més que negror i el meu propi cos. De sobte, rere meu, vaig escoltar a algú cridant el meu nom desesperadament. Em vaig girar i el vaig veure a ELL, davant meu, però caient, com si estigués sent víctima d'unes sorres movedisses. Però a la més espessa de les foscors.

Cridava el meu nom contínuament, i jo només em vaig dedicar a estar allà parada, observant com s'allunyava cada cop més de mi, entre crits i plors. Vaig reaccionar i vaig córrer cap a ELL, però mai hi arribava, ni tampoc vaig notar que m'estigués movent. Em vaig posar a plorar, i vaig cridar el seu nom.

Però va desaparèixer.

Vaig deixar de -intentar- córrer al veure que no anava enlloc. Vaig caure de genolls i vaig copejar un sòl invisible i fosc, plena de ràbia i impotència. No hi era. ELL ja no hi era. Vaig perdre les forces i vaig caure a la foscor, que cada cop era més i més agradable i acollidora. Penetrava en mi com l'aire pur dels Pirineus als pulmons. Vaig sentir que anava perdent de mica en mica el coneixement. Així que vaig tancar els ulls i em vaig deixar emportar per aquella foscor, que era cada cop més i més penetrant.

Vaig despertar en una platja d'aigües vermelles i sorres verdes. El cel era fosc com la foscor en la qual m'hi trobava abans, i no hi havia cap signe de presència humana. Em vaig aixecar de terra i em vaig posar a caminar. En mig d'aquella sorra verdosa, em vaig trobar una cadira normal i corrent, però de color blau, i assegut en ella un infant nu amb la pell molt pàl·lida.

El seu rostre m'era molt familiar. No parava de mirar-me. Quan m'hi vaig apropar una mica va aixecar un dels seus braços i m'assenyalà. Sempre seriós... molt seriós. Em vaig aturar, no sabia què fer. L'infant tombà lleugerament el seu cap cap a la dreta, com si fos un gos, i sempre sense deixar d'assenyalar-me. Llavors va dir el meu nom, però la seva veu no era la d'un infant. Per alguna raó que desconeixia, alguna cosa em deia que aquella veu era la de ell. Vaig negar amb el cap i vaig mirar aquell tap de basa amb incredulitat. Assenyalant-me, digué un altre cop el meu nom amb aquella veu, amb el tó una mica més alt del normal. Llavors em vaig girar, com si el meu cos m'ho hagués demanat, i vaig veure aquell mar roig tornar-se fosc, tan fosc, que semblava engolit per un forat negre. Vaig mirar el nen, però en el seu lloc hi estava ELL. Em mirava als ulls i somreia mentre la foscor anava arrossegant aquell paisatge estrambòtic. Em va dir que no tingués por de res, que aviat ens tornaríem a veure, i que allò només era el principi.

Quan vaig voler dir alguna cosa, ELL ja havia desaparegut, i en menys d'unes fraccions de segon després, la foscor m'engolí de nou.

Llavors ho vaig comprendre: Estava morta.