el viatge d'una fulla

Vaig néixer un dia assolellat de primavera. Jo era molt petita i tendra. Per tant els meus pares i familiars tenien cura de mi. En els dies de molta calor em feien ombra i en els de molt de vent em protegien. Cada dia em feia una mica més gran. El sol i la pluja eren els meus aliments preferits.
Jo vivia en un arbre, però aquest no era un arbre qualsevol. La meva casa era un vell roure. Un arbre alt i fort. En una de les branques més altes tenia jo el meu habitatge. Des d`allí podia contemplar els ocellets que volaven pel cel blau.
- Que divertit poder ser un ocell! Poder sentir-se lliure! Poder veure món!
I jo...jo només era una tendra fulla verda enganxada en una branca.
Anaven passant els dies i jo només continuava essent una petita part d`aquell vell roure. Molts cops estava trista i avorrida. Jo volia marxar d`aquell lloc! Però com?
Les fulles més grans que jo s`anaven tornant grogues i marrons. Desprès es separaven del arbre i queien al terra. Els meus pares deien que estaven mortes i que a partir d`ara passarien a ser adob del vell roure.
Jo no volia estar lligada sempre a un arbre. Així que vaig decidir ser lliure.
Un dia de fort vent em vaig començar a balancejar amunt i avall. Després
de molt d`esforç em vaig separar de la branca. En un principi vaig sentir un fort dolor, però de mica en mica se'm va anar calmant.
- Per fi era lliure! Podia volar com els ocells! El paisatge era fantàstic!
Podia veure un munt de coses que mai havia vist (pedres,cases,homes...)
Al cap d`una estona el vent va començar a calmar-se i jo vaig començar a perdre alçada. L`aterratge va ser molt suau. Per sort vaig caure al damunt de fines arenes.
Estava molt cansada i una mica de descans m`aniria bé. Em vaig quedar adormida durant una llarga estona fins que unes pessigolles em van despertar. Eren petites formigues que es passejaven pel meu damunt. I enfadada els hi vaig dir:
- Què feu aquí? Què no podeu passejar per a un altre lloc?
- Perdona! Volíem parlar amb tu. - va dir una de les formigues-
- Però, que voleu de mi?
- Necessitem la teva ajuda -va dir l´altre formiga-
- La meva ajuda! Per què? -vaig dir sorpresa-
- Tu ets una fulla i com a tal pots surar per damunt de l`aigua. Així que em pensat que
ens podries ajudar a creuar el rierol. Aquest matí hem sortit a buscar menjar i s`ha posat a
ploure amb molta força. LLavors es quan s`ha format aquest rierol que hi ha a la nostra
dreta i ens ha barrat el camí de tornada cap a casa.- va dir la formiga més decidida-.
- Bé, ja us ajudaré! - vaig dir sense dubtar-
Elles em van aixecar en l`aire i em van portar a coll fins a les ribes del rierol. Després van pujar damunt meu i jo amb un petit balanceig vaig poder entrar en les fredes aigües.
Les formigues anaven al meu damunt silencioses i porugues. Jo intentava agafar les petites crestes d`aigua per anar amb més rapidesa. En pocs minuts vàrem arribar a l`altra riba. Les formigues estaven molt contentes de poder tornar a casa i em van donar les gràcies ,jo em sentia molt emocionada.
Vaig decidir continuar rierol avall. M`agradava molt deixar-me portar per la corrent. De mica en mica ,l`aigua va començar a tenir més moviment. Forts esquitxos m`inundaven. Era colpejada per a un costat i per a un altre. M`esfondrava. Estava marejada, tenia fred i no podia respirar. Desitjava que allò acabés d`una vegada, però cada cop l`onatge era més fort. Jo ja no podia aguantar gaire temps.
Per fi les aigües varen començar a calmar-se. Jo estava totalment esgotada i malmesa. Sentia un fort dolor en el meu nervi central. Les aigües es van
calmar del tot i jo vaig entrar en una profunda somnolència.
Aleshores un gos va arribar per veure aigua. Situant-se al meu costat. Era l`ocasió per enganxar-me al seu mosell i poder sortir d`allí. I així ho vaig fer.
El gos em va enretirar del seu mosell amb la pota i vaig caure al damunt de les herbes.
Per fi podia descansar i aixugar-me amb els raigs del sol!
Em vaig sentir molt sola! Estava allí, plena de talls i començava a tenir un color groguenc mentre que els meus pares i germans continuaven essent verdes i esveltes fulles del vell roure.
Per primer cop vaig sentir nostàlgia...
Al cap d`una estona ja estava força recuperada i vaig poder veure com una monstruosa eruga s`apropava cap a mi .
Estava esglaiada! Ara sí que podia arribar la meva fi!
Contemplava aquella immensa boca com s`apropava .Sabia que jo era el seu menjar preferit!.Com podria jo fugir d`allí?
Vaig tancar els ulls esperant el pitjor. Però per sort un cop de vent va bufar i vaig ser arrancada del terra i transportada cap a un nou indret. Aquell cop vaig estar de sort!
El recorregut va ser molt curt. El vent va calmar ràpidament i vaig caure al damunt d`un objecte tou i rodó.
Era un gran rovelló que feia la migdiada. El qual es va despertar tot irritat i em va dir:
- Podries mirar per a on trepitges!
- Perdoni! No he pogut controlar el meu aterratge. -vaig dir-li jo-
- Està bé! Està bé! Però ara baixa del meu damunt que peses molt.
- No puc Sr. rovelló. M`he quedat enganxada.
I així va ser com el rovelló i jo vàrem viure enganxats durant un temps. Aquella convivència va ser una mica insuportable. Ell sempre estava cridant i rondinant.
De tant en tant els homes venien al bosc a endur-se els rovellons. Per sort el meu rovelló estava tapat pel meu cos i no era capturat. En aquells moments ell agraïa el meu dissortat aterratge.
Una intensa tempesta va fer acte de presencia i jo vaig ser arrancada i arrastrada per la pluja. Quan el meu rovelló se'n va adonar va començar a cridar tot desesperat. En aquell moment va ser quan me'n vaig adonar que entre ell i jo havia sorgit una bona amistat.
La pluja va afluixar i jo vaig topar amb la paret d`un tronc, quedant en allí aturada.
Vaig sentir com s`apropaven uns homes. Jo coneixia aquelles passes molt bé. Es van aturar al meu davant. Una mà em va aixecar del terra i em va acariciar. Jo estava molt bruta i el meu color era groguenc. Em va passar un drap pel damunt i em va introduir en l`interior d`una carpeta fosca.
Em sentia apressada i aquella foscor em feia estar angoixada. Així és que no vaig poder evitar-ho i em vaig posar a cridar. Unes veus em van fer callar:
- Qui ets? Per què crides?
- Sóc una fulla i vull sortir d`aquí!
-Nosaltres també som fulles. Estem aquí amb tu!
-I que fem en aquí? - vaig dir-
- No res! Almenys pel que han dit sempre, les fulles que els homes agafen son per
col·leccions i estan molt ben tractades -va dir una de les fulles-
- Per col·leccions i que és això? -vaig preguntar-
Ja no vàrem poder dir res més. Ens varen començar a sacsejar i els crits de totes nosaltres va trencar la conversa. Al cap d`un temps els moviments es van aturar i una intensa claror va fer acte de presència.
Unes pinces llargues aguantaven el meu cos i uns raigs de llum em resseguien amunt i avall. Els homes, mentre deien:
- Veritablement és un exemplar únic!
Hem estat de sort de trobar-la! La posarem al Museu!
I en allí va acabar el meu viatge.