El Túnel (Bogeria)

La seva llengua recollia les últimes gotes d'esperma. Ella el mirava amb una expressió a mig camí entre l'entremaliadura i la candidesa, mentre, ell s'ensorrova satisfet en una butaca de cuir color grana. L'habitació, les restes d'una batalla que es perd en els orígens dels temps, recollia les despulles d'un idil·li pactat i registrat per endavant. Va córrer les cortines vermelles que guardaven la seva intimitat, el carrer estava buit, les llums de neó il.luminaven tènuement els tolls d'aigua d'una pluja recent. Aquell maleït poble, al qual va arribar amb el desencant d'una feina dura però ben remunerada, mai li havia agradat. Ella s'encengué una cigarreta i digué:

- Són trenta euros.
- Tens canvi de cinquanta? No he pensat en...
- Clar que si "carinyo", no t'amoïnis - regirà en la minúscula bossa de lleopard i extragué un bitllet de vint.
- Gràcies. Disculpa pel bitllet...
- No pateixis. - digué mentre aspirava profundament una calada del seu camel - M'en vaig, que vagi bé!
- Adéu.

La porta va fer un soroll sec i apagat, va sentir el talons de la meuca allunyant-se pel passadís. Tornà a mirar la negror de l'altra banda de la finestra mentre calava l'últim ducados del paquet, una olor familiar va envair de nou l'habitació. La construcció d'aquell túnel ja feia molt mesos que durava; els terminis no es complien i la desesperació creixia entre l'equip de l'obra. La setmana passada el Yasir va moria quan una excavadora feia marxa enrere; al gener, en Jonathan i el Quique desapareixien soterrats per l'enèsim despreniment de roques; pocs dies abans, el Santiago havia perdut una mà. L'empresa no atenia a raons i ell ja n'estava fart. Els dies eren inacabables com la cua d'un excusat en una discoteca de cap de setmana, com un pou de merda i misèria que acumula lamentacions i liquida esperances. Pensava en tot allò mentre mirava la puta que desapareixia per la cantonada escrivint un missatge pel mòbil.