El tren de la Fortuna (només un somni)

AL CARRER

No era pas jo, m'hi veia desde fora. Uns quinze anys, ben prim i no massa alt. Els cabells eren marrons foscos, gruixuts. I tenia una pell molt morena. Duia texans i jaqueta de xandal vermella -ambdues peçes semblaven demanar a crist que les rentessin-, i tenia uns ulls grossos i foscos.
Amb tot, les seves faccions em recordaven a un gitano. Era maco, i pobre també, aixó es veia d'una hora lluny.
Serien les sis del matí aproximadament, i jo el veia a ell pujant el carrer Lepant a munt. El barri semblava tenir uns edificis més antics, i al carrer no hi havia ni un sol cotxe. Ni una llum, cap soroll.
Vaig girar per una cantonada, ara ja ho veia tot desde els seus ulls, i vaig arribar on semblava ser un amagatall. N'hi havien objectes trencats, matalassos, cartrons, ...deixalles en definitiva, però alguna cosa hem va dir qué alló era la meva " casa". N'hi havia més gent, tots nois, uns cinc o sis, i el més gran tindrià vint anys. Aquella convicció inexplicable qué només té un en els somnis - de saber algo, i no saber-ne el perqué- em deia què n'hi havia tota una barreja, l'un era jueu, el més jove era negre i la majoria se'm assemblaven força. " Vivim al carrer, serem orfes... sembla situació de pobresa" em vaig dir.

Un d'ells em va saludar cordialment, em va dir pel meu nom, o sobrenom, però no recordo quin era, i de seguida se'm apropa i em pregunta sí he trobat res. No, vinc amb les butxaques buides. Bé, està clar què necessitem diners, i sabem qué cal fer per aconseguir-los. L'altre noi, - també prim però molt més alt què jo- duia un ciclomotor, i aleshores tot va passar molt ràpid.
Anem fins al barri de Sagrada Família, bora la parada de metro ( sembla ser què allà hi ha un lloc important) i és llavors quan en veiem sortir gent. Ara si, gent ben vestida. Són aquests el nostre objectiu, córre cap a una dona grassa i li agafem el bolso, i dóna-li gas altra vegada què ara cal tocar el dos.
Ella no ho necessitava, ben aviat ens para de perseguir i cridar-nos tots els mals noms què li passaven pel cap...Li han robat, joves gitanos li han robat...I els seus pares? I la policia? per què ningú no fa res...? aquest món cada dia està pitjor, pensava ella.

Nosaltres dos, feliços com ginjols per això, baixem del vehicle, ja estem fora de perill, i comptem els diners.
Ja semblava tot massa maco, ja havia de passar per allà un mosso d'escuadra, i la dona grassa ja ens ha delatat...
Jo la veia senyalant-nos amb el dit, el mosso mirant-nos, i el meu amic dient-me què aquella moto semblava haver-se decidit a donar-se de baixa. No hi havia manera, valia més què ens separèssim, tu per dalt, jo per baix...i així va ser com se'm acuidi ficar-me dins del metro.

AL METRO

Vaig baixar les escales i vaig parar de córrer, no havia de cridar l'atenció..." Més valdrà què vagi lluny ara, ja trobaré com tornar després" per sort duia diners, un bon feix de bitllets. Per què hi havia tant poca gent aquell dia? El metro també n'era de diferent, l'ambient qué s'hi respirava...el terra, no ho sabria dir, però no era el mateix. Per cert, sempre qué somio, el metro, no sé perquè és un lloc què em fa por. No només per ser fosc, soterrani i de vegades solitari...com sí aquests motius no fóssin prous, encara n'hi ha més. Però ni jo mateixa els entenc.

I en aquell moment em crida l'atenció una cara coneguda, i el cor em dóna un salt.
- Albert !!!- vaig cridar molt animat, però no es girà pas. No hi vaig caure que l'Albert no reconeixeria a la seva germana si ja no era qui sóc en realitat. Vaig intentar convençèr al noi que ens coneixiem, pobre. A mi si algú desconegut em fa aixó pensaria qué es boig. Però ell només va riure, l'Albert és així.
I em va dir qué no em preocupés, què ell no recordava conèixer-me, però sí jo n'estava tant convençut per alguna cosa débia ser i em va somriure. Un somriure trist per aixó, en aquell somni no n'hi cabien d'altres.

- Què hi fas aqui?
- Caram!- va riure- tu deus un exemplar de pobre únic en aquest món! Què no ho saps què avui per aqui passa el tren?
- El tren? per l'estació de sagrada família no en passen de trens.- vaig dir jo.
- Aquest sí,- em va portar fins les màquines, des d'allà ho podia veure - no el tren- però pel què em va explicar- i per la confiança què hi tenia- era evident què el qué passava per allà era un tren. Maleït tren, hauria d'haver pensat, però no avançem coses.- hi passa cada trenta anys- em va explicar el meu germà- el bitllet és car, però la recompensa s'ho val, la fortuna més gran què et pots imaginar, tants milions qué mai els han pogut ni comptar.
- Calers?
- Si amic meu. Una fortuna què qualsevol en aquests temps la voldria tenir. El tio més ric del món ho és perquè hi va pujar.
- Guau! només cal pujar-hi? aixó i prou?- Ell va riure. Em va explicar que és tractava d'un mes de viatge - era per aixó que tot el passadís estava a rebossar de motxiles, era...subrealista, tota mena de roba...Per què no ho agafava tot i m'ho enduia? Aleshores vaig recordar què em perseguia la policia. Calia moure's.- Albert, he de pujar. O al tren o on sigui, però no em puc quedar aqui.
- Jo no tinc prous diners per...

Allò em va sonar a comiat, i em va fer mal. Els diners de la dona aquella van ser ben invertits, ell no és podia creure què jo, amb la fila que feia haguès pogut pagar dos passatges. L'Albert em va explicar què l'any passat hi havia intentat anar al trajecte. Hi anava amb tres amics, tenien l'esperança d'arribar tots tres i repartir-s'ho. Però com no ho va aconseguir? em vaig preguntar- perquè era evident, sinò no estaria aqui-. No era pas tan senzill. Una nit el va despertar algú a batzegades, i un desconegut el va empentar enviant-lo fora del vago. Dels seus amics no en va tornar a saber res, però tampoc van guanyar. OH!!! però si era ben senzill!!! Tota la fortuna del món! I aquell joc no el coneixia molta gent! posar-se dacord, arribar-hi potser dues-centes persones, i repartir-se tota la recompensa era aquesta, una idea tan impensable?

Mai s'havia fet aixó.
- Només hi veus la part bona, ja veuràs què no és tan bonic com sembla.- Em diu ell.
Ara ja ho hem decidit. Hi pujarem junts, fins al final. Només eren quinze dies, ja què els trenta es contaven desde la sortida. Al arribar al passadís ...( ara sé què era un somni, però us ho juro, si fos real no haguès canviat res.) NO ÉS PODIA PASSAR. Era un embús, un tap, una conglomeració de moxiles, trastos, endromines...Tot l'equipatge del qué la gent en pensava al arribar que en podria prescindir. I fins al sostre arribava.

Aixó sí va ser de somni, per què no ens vem conformar en agafar tot els diners, roba, menja, rellotjes, llibres,... DE TOT, qué hi havia allà, no ho entendré mai. I bé, com en un somni, massa estona ens hi vem estar, mirant quina roba ens esqueia més o quin menja semblava tenir més bon estat.
Va ser molt díficil creuar el passadís, i vem haver d'agafar una drassera per mig d'una mena de clavagueres. Era l'únic lloc per al què podies passar, des d'allà - era com una finestra a uns dos metres de terra, amb barrots- s'hi veia l'andana. Tots ..tots eren pobres? No, per res, gent de tota mena.



Vem començar a forçar els barrots, i no sé com vem fer un forat. I no sé com, només hi passava jo...No hi volia anar sense ell, ell m'ho havia ensenyat. Potser valdria més esperar a l'any vinent...
- Recorda't de mi! recorda qui t'ho va desvelar ! i vine a buscar-me quan tot hagi enllestit!- em va dir desde dins.
- Però no puc fer-ho sol!
- Ves-hi! podràs ! sempre hi ha algú en qui podràs confiar, com en mi.- Mai, com amb un germà, mai amb ningú.
I se n'anà.


EL TREN

Em sento sol. La gent està sentada al terra, uns discuteixen, d'altres ploren. Tot són cares tristes per aqui, penso jo. I no hi vull anar sense el meu germà.
Què he fet?
Me'n penedeixo, em giro, però a ell ja no el veig. No veig ara a cap cara coneguda. I sento una veu...
- Ho farem junts . No patiu, la mare n'estarà contenta, i no ens separarem, sempre anirem en el mateix vagó i ens ajudarem. Arribarem fins al final !

Set germans. Quina sort.Tots eren rossos, d'un color molt clar, i el qué parlava no era pas el més gran de tots, però s'havia girat cap a ells, donant l'esquena a la via i mirant a la cara a la seva familia, què fins ara tristos, s'havien sentat en un banc. Van animar-se molt al sentir aquestes paraules, i jo també.
Segur què era el més fort. Per dins i per fora, i quan fóssim al tren em volia fer amic seu. Així arribaria amb ells fins al final. Tot i així, aquests, ni prims ni despentinats...no ho eren pas de pobres...

Em trobava pensant aixó quan sento un soroll, i el murmuri va pujant.
- Prepare-vos!!- sento la veu greu d'un home.
La gent està molt nerviosa. No n'hi ha per tant..si és com agafar el metr...La mare què ..!! METRO?...ALLÓ ERA UN TREN DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL COM A MÍNIM! però quans anys tindria aquella cafetera? tot i aixó corria bé... Molt corria. I era tot fusta i ferro.
El fum va difuminar l'àmbient, com quan començes a notar que la llum t'ilumina la cara i els teus ulls s'obriràn dintre de poc...
és un somni?
No.
Tot va ser molt ràpid.
Em poso devant de l'andana, el tren arriba. S'atrura.
Miro al noi ros. Vull pujar al mateix vagó què ell. S'obra la porta de devant seu, i jo m'espero que s'obri la de devant meu.
Ell entra.
Es gira.
Mira als seus germans, fred, a la seva familia.
Tanca la porta i el tren arrenca.

Veure com aquell imbècil tancava la porta devant dels nassos dels seus més propers, mirant-los, tan fredament, és de les coses què m'han fet més ràbia en ma vida.
Bocabadat, ni me'n adono qué no ha passat ni un segon,- ni un!- i el tren arrenca altre cop. A penes hauràn pujat un parell de persones més, potser cap. I dins...per un moment ho he vist! era gris, les finestres són massa petites perquè hi entri llum...
Una mà...

Algú m'agafa la mà i estira mentre el tren està en marxa, i posant un peu a l
'esglaó de la porta m'hi arrimo, la paret a penes em roçarà, no em farà mal...
Em giro per veure la cara de qui m'ha ajudat i veig un noi, més baix què jo. Pigallat i pél-roig.
M'intenta esboçar un somriure. I jo també a ell.
Em fa por el túnel ..

- Com et dius?


Fi