El terra de la lluna

"La pols que s'aixeca pels voltants del cràter vint-i-tres és de les més misterioses de la lluna." Si més no, això pensava l'astronauta que hi passejava un divendres a la tarda, un home apassionat que s’exaltava amb una vista tan àrida com l’aridesa mateixa. El batec del seu cor ressonava poderós dins del seu vestit espacial, quan intuïa la presència d'una persona. Una figura femenina se li feia visible entre la pols, com un somni. Botava amb la decisió d'una noia de dinou anys, vital, esvelta i elegant. Suspesa en l'aire, estirava enrere el peu dret, perquè havia saltat amb la cama dreta, i girava lentament el casc per observar la Terra, inclinant subtilment l'espatlla a un costat, en un gest d'una delicadesa encisadora, abans de fer un nou salt amb l'altra cama. L'encant de la noia vestida de blanc havia trastocat el nostre protagonista, que feia salts cada vegada més alts, de cinc, vuit i finalment dotze metres d'altura. Ella, al seu torn, embriaga de la il·lusió d'haver conegut un romàntic de veritat, no es podia resistir al vermell de Mart i ja sortia disparada com una torxa encesa cap a l’amor.

Es van trobar, es van agradar i van botar junts durant metres i metres. Tot l’univers opinava que estaven fets l’un per l’altre. La seva relació funcionava i botaven sempre a una, fins que, per una raó desconeguda, es va perdre la connexió. Quan arribaven a terra, ella es feia la despistada i no impulsava. Mirava els altres cràters i canviava de tema assenyalant-ne un qualsevol. Inesperadament, va dir que tenia una oportunitat laboral i havia de marxar, o una cosa semblantment lletja, i el va deixar sol. S’allunyava avançant a tocar de la superficie sòlida i conscient de la lluna, mentre ell feia salts cada vegada més alts per seguir-la veient. Finalment, quan la va perdre de vista, pres de l’amor més pur, va saltar amb tanta força que va sortir de l'òrbita lunar, i va desaparèixer per sempre més entre el no-res de l'espai.