EL SOPAR

Ja sóc a casa. He anat a sopar amb els companys de col·legi. És molt tard, em fico al llit ràpid i sense fer soroll. A tres quarts de cinc de la matinada una rampa a la cama dreta em fa alçar de cop. Renegant poso els peus nus a terra per refredar la cama i provocar la remissió de la rampa. Un cop alçat em rento la cara al lavabo i em torno a agitar.
Sona el despertador.
- Hola, com anat tot? - li diu la Joana, la seva dona.
- Bé, molt bé el sopar, gràcies al Víctor per organitzar-ho tot - un pensament de gratitud pel Victor per no defallir i organitzar el sopar, evitant que el riu del temps se'ns emporti a tots i oblidem qui hem estat i que hem viscut.
- Has comprat la lot per la teva filla, ja saps que marxa d'excursió a Montserrat, no?.
La regressió temporal del sopar ha causat en mi un nou estat de melancolia, enganxosa, però el temps que tot ho cura, anirà poc a poc esborrant els records, que per una nit han tornat a trucar a la porta de la memòria. Em costa saber que m'ha preguntat Na Joana, contesto ràpid.
-Sí- no sé ha que he dit sí, he contestat d'esma. Em quedo quiet.
- Va, doncs on és la lot? - Na Joana em retreu el meu embadaliment, i trona ha insistir.
- On és el lot? - aquest cop amb un to més crispat.
Jo segueixo pensant amb el sopar de la nit anterior, el dia a dia que avui reprenem posarà al seu lloc tots el records; la feina present com una llosa feixuga, la parella reclamant la seva parcel·la d'atenció, els nens amb la seva visió egocèntrica del mon.
- Joan, què tens? Va on és el lot? - aquest cop el seu to és més de preocupació que d'altra cosa. De sobte connecto:
- A per cert, he comprat el lot per Na Marta.
- Ja era hora que aterressis, on eres? - em va recriminar.
Però durant uns dies, potser mesos o inclòs anys, els records d'ahir i de molt més enllà, ens retornaran a la ment com a llampecs, provocant-nos un somriure, una aclucada d'ulls, una ganyota, una llàgrima o un sospir.