El somriure perdut

Era tot just el cinquè mes d'embaràs. Per això, quan va trencar aigües i va veure com sortia aquella criatura minúscula, sense vida, a Lisa Gherardini se li va esquinçar l'ànima. Havien trigat molt de temps en aconseguir que es quedés embarassada, molts esforços, molts intents frustrats, moltes visites mèdiques per no res. La Lisa va perdre les ganes de tornar-ho a intentar, i el somriure va desaparèixer de la seva boca.

Francesco del Giocondo, el seu marit, va intentar-ho tot per recuperar el somriure de la seva dona. La va portar a les millors festes de l'alta societat de Florència, però ella s'avorria amb els rumors i les enveges de la cort. La va portar als millors espectacles còmics de l'emergent teatre italià de l'època, però fins i tot entre les grans rialles del públic ella mantenia inalterable la seva cara de pal. Veient que no hi havia res a la ciutat que la pogués estimular, va traslladar-se a viure a una casa de camp a la Toscana, esperant que el paisatge obert i encisador, l'aire pur, l'ambient lliure i pacífic de la regió, recuperessin el seu ànim.

Però tot va ser en va. El temps passava, i el Francesco enyorava cada vegada més la vida anterior amb la seva dona, abans que la desgràcia del destí cobrís el seu esperit amb aquell vel impenetrable. Més que cap altra cosa, Francesco trobava a faltar aquell somriure de la Lisa, que sempre l'havia captivat tant. Desesperat, pensant que possiblement havia perdut per sempre allò que tant estimava, va decidir que conservar d'alguna manera el record d'allò que ja no tenia. Havia esgotat tots els seus recursos, només li quedava el pinzell de Leonardo.