EL SOMNI D' AQUELL HOME

Qualsevol tarda amb angoixa pot ser màgica, molts diran que les guitarres i les cançons només serveixen per divertir-se, però qui diu això no vol bé…

D' això s' en recordaria aquell home del que la gent desconeixia el seu nom. Jo envejava la seva vida de vividor, ho trobava bastant curiós, però de segur que ell envejava moltes coses de nosaltres, com el poder menjar calent de tant en tant o de poder deixar de treballar tocant la guitarra al carrer els dies que estava malat i no haver de preocupar-se d' aconsseguir prous diners per menjar dos cops al dia. La seva seva única meta era poder fer feliç als jubilats que hi passejaven, els infants agafats a la mà dels seus pares i als joves indecisos de sobre els bancs.

Treballava en les seves cançons dia i nit, pensant que això ajudaria a augmentar el salari, però mai es veia reflexat el seu salari…

Encara que no s' en adonés, dominava l' estat d' anim de cadascú; només que toqués una cançó trista podia fer que la gent es tornés més tendre, o si veia que algú no mostrava cap somriure ell li arrancava amb la solfa de les seves lletres…

Admirava la seva esperança, sempre somiava en poder trencar les seves cadenes i sortir d' aquell carrer que el tenia pres a dormir amb fred i por sobre d' un banc o, amb sort, en un caixer automàtic. Tothom el veia dia rere dia amb les mateixes energies i ganes però ningú no s' hi preocupava per aquell pobre home el qual la sort no l' acompanyava en el seu viatge, on el seu unic equipatge i alhora amiga era aquella guitarra que malgrat el temps feia sonar.

Ahir hi vaig gastar tota la tarda escoltant-lo al carrer, m' hi vaig quedar escoltant-lo. La màgia que podia transmetre amb la seva veu erossionada pels anys. Desde llavors hi anava cada tarda, pensant que la meva pressencia servia d' alguna cosa.

Ahir i vaig tornar, però ell ja no hi era. Havia marxat mol lluny d' aquí, ningú havia plorat per ell, ningú hi va anar al seu enterrament. La seva guitarra va callar, però la seva veu encara la puc sentir. Ell hi va deixar un racó en aquell passeig que no crec que pugui omplir ningú tan com havia fet ell i el més trist es saber que no hi haurà ningú que pugui arrencar un somriure a un infant quan plora o que fagi més dòcil a un executiu.

Avui hi he tornat i he estat una estona contemplant aquell buit que ell i la seva guitarra havien deixat en el barri.

Gato Esterllao