Cercador
El silenci correcte i el tacte adequat
Un relat de: tortugaverda- Compartir:
Aquell silenci solitari només arriba a la nit, quan els vidres s'entelen i els braços forts l’envolten amb dolçor. Ella està estirada, nua sota el seu pes, amb la seva escalfor a tocar, el seu alè suau i inconscient contra l’espai entre el seu coll i la seva espatlla.
L’estima.
Sí, l’estima. S’ho repeteix mentre li acarona els cabells amb els dits i li besa el cap, una disculpa que ell encara no sap que necessita. En la foscor ambre, el veu, ell és dolç, ple de voluntat. Ell dóna. Sempre dóna. Però sota les costelles de la noia hi batega alguna cosa, alguna cosa que no li permet omplir els seus pulmons amb aire com ho faria normalment.
Quan tanca els ulls, no és ell qui veu.
És ella. La noia no té forma, només coneix la idea d’ella. Rialla com copes que es toquen. Ulls que la despullen sense vergonya, ulls que la coneixen. Màns delicades que saben. No és real, no exactament. O potser sí, només que no és aquí.
En la foscor, aquesta dona imaginada es mou dins del seu pensament. El seu tacte no és més dolç ni més brusc—és més autèntic. I de sobte els braços del noi que l’envolten ja no reconforten, sinó que pesen. Ja no escalfen, sinó que ofeguen.
Però quan s’encenen els llums i el cafè bull, no sap com dir-ho. El noi taral·leja fluixet a la cuina, talla una barra de pa, descalç sobre la rajola freda. Ella el mira des de la porta de la cuina, aquella escena se sent com casa, ell ho és. Com podria fer-li mal amb aquesta veritat callada? Com podria dir-li que el seu desig no està on ell està?
No és que no el vulgui, és que vol més. Vol una altra cosa. Una altra cosa més profunda que l’estabilitat. Més salvatge que la calma. Però més dolça que la seguretat pactada, més viva que la tendresa quotidiana.
Vol sentir culpa. Hauria, no? Però la vergonya ja no li cau bé. En lloc d’això, li fermenta a l’estómac com una cosa estranya. El que hi creix no és culpa, sinó dol. Dol pel que perdran quan parli. Pel que trencarà quan li digui la veritat. Pel que deixarà de ser, malgrat que mai hagi estat del tot.
No vol fer-li mal. Però el silenci ja ho està fent per ella cada segon que passa.
Un dia, encara no, però aviat, li ho dirà. Li dirà una mitja veritat. Que l’amor pot ser real i no ser adequat. Que de vegades cal marxar per deixar de fingir. Dirà que l’estima, però no osarà confessar que la idea d’ella la crida.
I potser, en una altra nit silenciosa, estarà estirada en un altre llit amb uns braços delicats que l’envoltaran amb dolçor. On no hi haurà enganys ni culpa.
Només el silenci correcte.
I el tacte adequat.
L’estima.
Sí, l’estima. S’ho repeteix mentre li acarona els cabells amb els dits i li besa el cap, una disculpa que ell encara no sap que necessita. En la foscor ambre, el veu, ell és dolç, ple de voluntat. Ell dóna. Sempre dóna. Però sota les costelles de la noia hi batega alguna cosa, alguna cosa que no li permet omplir els seus pulmons amb aire com ho faria normalment.
Quan tanca els ulls, no és ell qui veu.
És ella. La noia no té forma, només coneix la idea d’ella. Rialla com copes que es toquen. Ulls que la despullen sense vergonya, ulls que la coneixen. Màns delicades que saben. No és real, no exactament. O potser sí, només que no és aquí.
En la foscor, aquesta dona imaginada es mou dins del seu pensament. El seu tacte no és més dolç ni més brusc—és més autèntic. I de sobte els braços del noi que l’envolten ja no reconforten, sinó que pesen. Ja no escalfen, sinó que ofeguen.
Però quan s’encenen els llums i el cafè bull, no sap com dir-ho. El noi taral·leja fluixet a la cuina, talla una barra de pa, descalç sobre la rajola freda. Ella el mira des de la porta de la cuina, aquella escena se sent com casa, ell ho és. Com podria fer-li mal amb aquesta veritat callada? Com podria dir-li que el seu desig no està on ell està?
No és que no el vulgui, és que vol més. Vol una altra cosa. Una altra cosa més profunda que l’estabilitat. Més salvatge que la calma. Però més dolça que la seguretat pactada, més viva que la tendresa quotidiana.
Vol sentir culpa. Hauria, no? Però la vergonya ja no li cau bé. En lloc d’això, li fermenta a l’estómac com una cosa estranya. El que hi creix no és culpa, sinó dol. Dol pel que perdran quan parli. Pel que trencarà quan li digui la veritat. Pel que deixarà de ser, malgrat que mai hagi estat del tot.
No vol fer-li mal. Però el silenci ja ho està fent per ella cada segon que passa.
Un dia, encara no, però aviat, li ho dirà. Li dirà una mitja veritat. Que l’amor pot ser real i no ser adequat. Que de vegades cal marxar per deixar de fingir. Dirà que l’estima, però no osarà confessar que la idea d’ella la crida.
I potser, en una altra nit silenciosa, estarà estirada en un altre llit amb uns braços delicats que l’envoltaran amb dolçor. On no hi haurà enganys ni culpa.
Només el silenci correcte.
I el tacte adequat.